Encara ara alguns recordaran com el Pepe Freijo, que per pura cordialitat amb l’interlocutor es deixava dir “el Pep” si la situació ho volia, apareixia a la ràdio avisant que tenia les croquetes a punt. Era una simpatia que el programa La segona hora de Rac1 va normalitzar durant una època. Qui escoltava aquell programa sabia, sense haver-hi anat mai, que en aquell local de cuina gallega se servien plats humils. “Ara bé, La campana era addictiva. Qui ho provava, acabava tornant”, diu l’Alfredo Freijo, mentre repassa les especialitats de la casa. Els callos, el pop, el codillo a la gallega, els encenalls de carxofa. Ara, de cop, tot ha quedat enrere. Després de 40 anys de donar vida a la cruïlla dels carrers Calvet i Avenir i en mig d’una pandèmia, el propietari de l’immoble s’ha negat a renovar el contracte de lloguer d’aquest bar icònic. El que es coneix com un desnonament invisible, però en comptes d’afectar una llar, aplicat a un negoci familiar.
El dol que ara es troben molts clients habituals, que en tornar de vacances queden petrificats quan veuen el cartell de “local en lloguer”, fa mesos que l’Alfredo el paeix. Amb l’Antonio i el Pepe jubilats, ell era l’últim membre de la nissaga familiar al capdavant de La campana. Els seus plans eren estar-s’hi “cinc o sis anys més” i llavors “plegar bé”. No ha estat possible. Tal com va avançar el diari El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià, la propietat no va voler renovar el contracte de cap de les maneres i l’establiment ha hagut de tancar de manera precipitada.
L’estira-i-arronsa pel lloguer
Segons explica l’Alfredo, tot s’hauria torçat a última hora. Si bé inicialment tenien un altre contracte, a mitjans dels 90 van ampliar l’espai i van signar un nou acord per 25 anys . Aquest compte enrere s’acabava el cinc de maig de 2021. “Des de gener del 2020 que estem negociant la renovació. I havíem parlat de passar de 1.100 euros a 2.500 per cinc anys. Estava aparaulat”, assegura l’home, en referència a les converses amb la família propietària. Un dia, però, tot es va girar. “Van aparèixer pare i fill i em van demanar «podem parlar?». Tot seguit em van donar la notícia: «No hi ha renovació de contracte que valgui. Te’n vas». Vaig demanar si podíem solucionar-ho d’alguna manera i la resposta va ser un mur, que no”, amplia.
Per aquest local de 125 metres quadrats, Freijo es va oferir a pagar 3.000 euros, segons confirma la mateixa propietat, i de nou es van negar a acceptar-ho. “També els vaig plantejar comprar el local, però no volien. I ni tan sols van cedir amb l’última proposta per mantenir La campana. Pagar 4.000 euros al mes i fer un contracte només de tres anys, per acabar de resoldre una mica la situació i marxar”, apunta l’Alfredo. Aquesta última oferta, però, els propietaris mantenen que no van arribar a rebre-la. Sigui com sigui, la renovació era impossible i el gerent del bar no se’n sabia avenir.
Segons destaca a aquest diari Enric Olivella, que s’identifica com el titular del local, la decisió no era econòmica. “No era un tema de diners. El local estava deixat, brut, desastrós, amb paneroles. Això no pot ser. No s’ha fet res en 30 anys. I ara qui entri haurà de tenir-ne cura. A més, sé quan un local funciona, visc al carrer Calvet, i allò ja no tenia la mateixa clientela d’altres èpoques”, assegura el propietari. També defensa la seva posició subratllant que ara busquen un nou projecte estable que li doni tranquil·litat per a la seva jubilació, no una cosa passatgera. “No volem ni un japonès, ni un mexicà, ni una macrofranquícia. Volem que sigui un lloc de tota la vida”, afegeix. Alhora, menciona que ja tenen algunes empreses interessades.
De moment, l’anunci de la pàgina web apunta que el lloguer seria de 2.700 euros. A això caldria sumar-li una reforma de l’espai i l’import de la llicència de restauració, actualment en mans de l’Alfredo, i valorada en desenes de milers d’euros, segons ell.
La ressaca emocional de l’adeu veïnal
“He estat molt enfonsat els últims mesos”, comenta ara l’hostaler. El dia del tancament va ser el passat dissabte 17 de juliol. Si el contracte acabava al maig, el bar ha tingut dos mesos de pròrroga gairebé per incredulitat. “Podem dir que vaig estar d’okupa. I em penedeixo de no haver seguit fent-ho”, resol ara aquest gallec.
L’impacte emocional que ha retorçat l’Alfredo Freijo durant mesos, més que no pas la desfeta d’un negoci profitós o la pèrdua d’una proposta culinària àmpliament estesa, té l’arrel en la relació amb el veïnat. 40 anys donen per a molt. Ho demostren la dona de la loteria, l’home sense llar que fa quinze anys que volta per la cantonada de Calvet amb Marià Cubí, la veïna que camina atrafegada després de fer la compra. Tots ells reserven únicament paraules d’agraïment i enyor pel comiat sobtat d’aquest negoci de comentaris espontanis i menjars permanents. Ja passa, que amb els adeus brullen els tòpics. “Et tractaven com a casa”, diuen uns i altres.
Mentre el TOT Barcelona passeja amb l’Alfredo, es creua fins a cinc persones que l’aturen per saludar-lo. A una d’elles, a la Maria Lluïsa, se li enterboleixen els ulls mentre s’explica: “Just avui li deia a l’Alfonso com de desolador ha quedat el carrer ara que ja no hi sou“. La mateixa dona relata que, en els moments més crus de la pandèmia, els veïns es van conjurar per demanar menjar per emportar a La campana. Volien evitar que el local tanqués a causa del tràngol epidèmic, com ha passat amb tants altres negocis de la ciutat.
Uns orígens sobre la marxa i un negoci profitós
El cert, però, és que l’economia mai no ha estat un maldecap per als encarregats de l’establiment. Els beneficis han estat estables. La feina dels qui l’aixecaven cada dia també. L’Alfredo recorda despertar-se a les cinc del matí i anar-se’n a dormir a la una. Tot el dia l’havia passat a La campana, gairebé. Així durant cinc anys. “Vaig arribar aquí i no en tenia ni idea. Mai havia estat rere una barra i no sabia ni posar un cubata”, comenta rient.
La idea d’obrir el bar va sorgir quan al seu germà, l’Antonio, li van anunciar que la fàbrica de motos Ossa tancava. L’indemnitzarien amb 400.000 pessetes. “Em va dir «Vente que montamos algo». I quan vaig arribar, em va demanar que em recorregués Barcelona a veure si trobava un bar que es traspassés. Jo no sabia ni on era plaça Catalunya, però vaig començar a caminar i em van acabar parlant de La campana“, rememora l’home.
Els van demanar 8 milions de pessetes de traspàs i els va semblar un escàndol. No ho podien assumir. Finalment, però, els van permetre fer-ho a terminis i que ho aportessin en dos anys i mig. “En un sol any ja ho havíem pagat tot”. Allò era una mina i les màquines escurabutxaques, almenys fins als 2000, eren el factor diferencial. Amb el temps, però, també arribaria la consolidació de la proposta gastronòmica. Plats humils, però de qualitat. “La meitat de la clientela de La campana no és del barri. Ens venia gent de tot Catalunya”, diu l’Alfredo.
El petit somni d’aquests germans s’ha acabat traduint en la cobertura de les aspiracions familiars: uns estudis dignes als fills, una maquinària adequada al pare. Si durant alguns anys La campana tancava tot l’agost perquè els germans se n’anaven a Galícia a ajudar el pare en la sega dels camps, amb el temps i l’arribada dels diners es va trobar una solució intermèdia. “Li vam comprar un tractor i tot de màquines que li fessin la vida fàcil perquè el desgast era molt alt”, rememora Freijo.
Ara, la bonança d’aquest negoci icònic del barri de Sant Gervasi – Galvany s’ha acabat de manera abrupta. S’han perdut nou llocs de feina, tot i que l’Alfredo ha fet gestions per recol·locar tants treballadors com ha pogut, a més de pagar-los la indemnització per tancament forçós. Quan es troba la Maria Lluïsa, l’últim dels germans que van donar vida gallega a La campana obre la porta a “alguna sorpresa a última hora”. Tanmateix, la realitat és més tossuda que les emocions que se li desperten en passejar pel carrer Calvet. En valorar-ho en fred, les complicacions tornen a predominar en l’equació. Començar de zero a un altre lloc ho veu del tot improbable i el retorn al mateix local tampoc, vist l’escenari actual, no és una opció gaire factible.
