L’estira-i-arronsa d’una família amb Núñez i Navarro acaba en l’enderroc d’uns balcons singulars

L'edifici, que segons un portal urbanístic promocionat per l'Ajuntament és del 1934, ha quedat buit després que marxessin els últims llogaters durant el confinament

“No ens n’anem, ens fan fora. I això és important que quedi clar”. Ho explica un dels germans Vizcaya Fernández, que prefereix que aquest diari no concreti el seu nom. Es refereix al taller on la seva família ha reparat tota mena de vehicles durant els últims 30 anys, a la finca encaixonada entre el carrer Lluís Sagnier i el passeig de Maragall. Està just davant del metro Maragall (L5 i L4). Es tracta de la mateixa peça de grans dimensions que anys enrere havia acollit, a més, una sabateria al costat oposat al taller i habitatges a les plantes superiors de l’edifici. La mateixa finca que encara llueix dos balcons singulars a la façana deteriorada del carrer Varsòvia.

Ara, en plena etapa de desconfinament, els germans han hagut de buidar el local que els havia vist feinejar durant dècades –l’últim espai que quedava amb vida a la finca– i han deixat pas a l’enderroc que vindrà. L’empresa propietària, Núñez i Navarro, ha aconseguit finalment que la família Vizcaya Fernández abandonés el taller. Després d’això, el fet que la finca no estigui protegida patrimonialment, l’afectació urbanística que té el tram del carrer Varsòvia i les intencions de renovació absoluta de la promotora han acabat condemnant aquest edifici del Guinardó, a tocar de la frontera amb Sant Andreu i Nou Barris.

“Se’n va tot avall. Tot. En pocs mesos ja no quedarà res”, anunciaven a aquest diari operaris de l’empresa d’enderrocs que treballaven aquesta mateixa setmana a l’interior de la finca. De fet, no era cap secret. A la mateixa paret que encara llueix els dos balcons del 1934 –segons el portal Big Time Bcn– es pot apreciar el cartell de l’empresa que hi treballa.

El procés forçós per buidar la finca

Per als últims ocupants de l’edifici, tot va canviar amb l’arribada de Núñez i Navarro. “Després d’haver adquirit tota la finca, va passar un temps. I un dia, de sobte, ens diuen que ens feien fora per la llei Boyer”, comenta un dels germans Vizcaya. Aquest concepte, que ha caigut en desús, parla de la norma coneguda com a Decret-Boyer. Un text legislatiu que va propiciar l’any 1985 que els contractes de lloguer deixessin de renovar-se forçosament quan acabaven. És a dir, afavoria que la propietat es negués a prorrogar l’arrendament i es busqués un llogater que li satisfés més, fins i tot quan l’inquilí hagués complert religiosament amb totes les seves obligacions.

Però els germans no es van resignar. “Vam contactar un advocat, que va trobar un matís en l’aplicació de la llei i va aconseguir parar els peus a Núñez i Navarro”. Era l’any 2016 i la propietat va haver d’acceptar el recurs de la família Vizcaya Fernández, segons expliquen, i es va arribar a un acord. La promotora els faria fora igualment, però els deixaria uns pocs anys de marge perquè acabessin de fer ús del local i preparessin el comiat. El temps que van aconseguir van ser 4 anys. Ells en volien més, però no van trobar la manera d’allargar-ho.

Així, aquell compte enrere va acabar finalitzant el passat 30 d’abril. Els germans tenen 67, 63 i 62 anys. Per a dos d’ells no és una situació còmoda, perquè encara volien estirar un temps més la seva feina al lloc on havien clavat les arrels. Tanmateix, sabien que forcejaven amb un gegant que tard o d’hora tindria la victòria assegurada.

La finca vista des del passeig Maragall amb el carrer Varsòvia / D.C.

Aquests quatre anys, de fet, tenen la sensació que ja els anava bé que hi fossin. “Si venien a ocupar la finca, els avisàvem”, expliquen els germans. “I ha passat un parell de vegades”. Després venia la policia i l’immoble tornava a quedar buit.

El plany del veïnat

S’acabarà així la història d’una finca per on havien passat nombrosos comerços de barri. Al costat del passeig de Maragall, abans de la sabateria hi va haver des d’una drogueria fins a una botiga d’electrodomèstics. Al costat que dona a Lluís Sagnier, els germans Vizcaya Hernández només saben que quan ells van arribar, pels volts del 1987, ja hi havia un altre taller, que ells van substituir.

Entre els qui passegen per aquest punt del Guinardó, no falten els que s’aturen encuriosits per les anades i vingudes d’operaris. “Ens posaran pisos moderns”, diu la Josefina, amb un to despectiu gens dissimulat. “A veure qui els paga”, rondina abans de seguir la seva passejada. Ella és veïna del Congrés i els Indians però travessa sovint a l’altra banda del passeig, que fa d’eix comercial. A més, recull amb encert el sentiment que altres veïns expressen de manera unànime en publicacions de grups de barri a les xarxes socials. “És una pena”, repeteixen una vegada i una altra veïns que s’assabenten del canvi.

L’argument més remarcat per part de Núñez i Navarro és que la part que enllaça el passeig de Maragall amb el carrer Varsòvia té una afectació lineal important. Fonts de l’empresa argumenten que aquesta condició urbanística els deixa sense marge de maniobra i que, per fer reformes, s’han d’ajustar al planejament. La cantonada que fins ara era recta, amb dues parets perpendiculars, ara passarà a quedar arrodonida per deixar més espai a la via pública.

El planejament urbanístic que afecta la finca / Ajuntament

Aquests planejaments es poden canviar si hi ha voluntat política o algun factor patrimonial d’especial valor que ho promogui. En aquest cas, però, com assenyala l’Associació de Veïns i Veïnes Joan Maragall del Guinardó, l’edifici “no està en el catàleg de patrimoni”. Així, tot i que “té uns balcons i finestres molt interessants”, si no està protegit com a patrimoni, “la propietat pot tirar-ho a terra i tornar a edificar”, detalla el col·lectiu veïnal. Malgrat tot, el portal sobre edificis històrics on es pot llegir sobre aquest immoble, Big Time BCN, és promocionat a la web oficial de l’Ajuntament.

Sigui com sigui, Núñez i Navarro tindrà aviat un nou edifici d’habitatges d’obra nova al bell mig del passeig Maragall. Serà “modern”, com diu la Josefina. I els veïns, que havien vist emmalaltir la finca amb els anys, hauran d’acostumar-se a passejar per un carrer Varsòvia sense balcons particulars.

Comentaris

    Esther Donato 21/06/2020 1:13 pm
    No es podria recollir firmes basant-se en el valour artistic dels balcons?

Nou comentari