Són dos quarts de dues tocades de diumenge i part dels veïns de Sant Andreu comencen a sortir de missa. La majoria marxen corrents i només una desena de veïnes força veteranes es queden a la porta petant la xerrada. Parlen de tot menys de l’església, una de les més històriques de Barcelona i tot un emblema del barri. Quan se’ls pregunta per ella, això sí, tot són paraules agraïdes. Bonica i especial són dos dels adjectius que més repeteixen aquestes veïnes, que prefereixen obviar que, per dins, la imatge que es percep és de deteriorament. Actualment, un terç del temple, el que queda sota la cúpula –la segona més gran de la ciutat només per darrere del MNAC–, està precintat per por a possibles despreniments de la paret.
I això que després de dues dècades de lluita i pressió veïnal, fa dos anys les autoritats van donar una alegria al barri retirant la malla que cobria la cúpula i presentant la nova imatge ja reformada. Un gest esperat però insuficient. L’Esteve Cabré, feligrès històric i arquitecte de professió, explica al TOT Barcelona que, a diferència del que molts pensen, hi ha dues cúpules. L’exterior, que centra les mirades de tots els visitants, i la interior, que encara avui presenta grans esquerdes i humitats que fan patir els més fidels al temple.
Una cúpula permanentment en crisi
La història de la cúpula sembla la història de mai acabar. L’any 1881, l’arquitecte Pere Falqués opta per ampliar-la i tan sols un any després veu com la seva obra s’esfondra. Josep Domènech i Estapà va ser l’encarregat de reconstruir-la de nou i, en aquest cas, va optar per crear les dues cúpules contigües que alcen actualment l’església fins als 68 metres d’altura. Però amb el temps, el canvi de temperatures entre totes dues cúpules i la tremolor que van provocar les obres del Metro l’han anat deteriorant fins al punt de ser, de nou, un perill. “Quan vaig arribar i vaig veure les esquerdes vaig dir: aquí no s’ha de poder passar”, recorda l’Esteve. “Però sens dubte, era prioritari arreglar la cúpula exterior, que queia a trossos i posava en perill la sacrista i els carrers adjacents”, continua.
Ara, la cúpula exterior ja llueix davant l’orgull de tots els andreuencs. Però s’equivoquen aquells que pensen que ja està tota la infraestructura a punt. Entrar avui dia a l’església de Sant Andreu és sinònim de veure un gran espai de prop de 40 metres quadrats, entre l’altar i la nau central, precintat amb bancs de la mateixa església. Com si fos un guia turístic, l’Esteve alça el braç i explica que “a cada cantonada de la cúpula hi ha una gran esquerda”, però que sobretot preocupen –es gira– “els despreniments que cauen fruit de les humitats que hi ha”.
El nou Pla Director, el projecte definitiu?
Des del temple andreuenc apunten que encara falta molta feina per fer i mantenen que volen fer-ho tot d’una. L’experiència de l’última reforma, que s’ha allargat en els anys, no és un bon record i per això no contemplen cap altra opció. L’Esteve, que també forma de la comissió que fa seguiment de les obres, explica que un grup d’experts conformats per arquitectes, parroquians i historiadors estan elaborant un nou Pla Director que, si res es trossa, es presentarà el setembre d’aquest mateix any i que “ha de ser el punt de partida per negociar [amb les administracions] la reforma de tot el que queda”.
El temple, això sí, es guarda una carta que no tenia fa uns anys i que pot facilitar la reforma que proposen des del bisbat: La capella dels segadors –que toca paret amb part amb l’església– i tot el seu voltant han estat recentment declarats Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN), la màxima distinció d’un monument a Catalunya amb l’excepció de les condecoracions de la UNESCO. I en què ajuda aquest reconeixement? “Ens dona opció a demanar més subvencions”, respon l’Esteve.
Abans, però, cal acabar el Pla Director, que proposarà millores a la cúpula interior. En aquest sentit, un dels principals reptes serà esbrinar com es poden tapar les esquerdes, que podrien tornar a aparèixer tenint en compte que el Metro passa a prop. “El sentim, per tant, segur que afecta en menor o major mesura, però com no el trauran cal adaptar-se a ell”, diu l’Esteve. També cal reformar la primera coberta, les pintures de Verdaguer, “molt tocades” per la humitat, i l’accés al campanar, que està malmès i suposa un perill per a tothom que hi puja.
“Quan acabi la reforma, potser ja estic enterrat”
L’Esteve sap de què parla i coneix bé tots els racons que cal reformar. Ha vist moltes obres com a arquitecte i ha analitzat, com a parroquià, diversos plànols de la cúpula, la qual se sap de memòria i aprofita l’avinentesa per ensenyar-la al TOT Barcelona. Durant els prop de 70 metres que separen la nau del cim més alt de l’església, hi ha cabuda per a moltes explicacions tècniques i unes quantes batalles històriques, però no per a l’optimisme. “Quan s’acabi la reforma i es pugui obrir tot l’espai al públic sense perill, potser a mi ja m’han enterrat”, comenta mentre puja els esgraons. En arribar a dalt de tot, però, no hi ha cabuda ni per a retrets ni per a lamentacions: “Ara us ensenyaré la joia que tenim aquí”, diu mentre obre els vitralls que coronen la cúpula i que cedeixen tot el protagonisme a la ciutat de Barcelona.
