Enric Canet, actual director de Relacions Ciutadanes del Casal dels Infants del Raval, va començar a fer una tesi doctoral sobre la evolució de la cooperació al Raval per consell dels doctors Joan Subirats –ara ministre d’Universitats– i Andreu Mayayo –catedràtic i director del Pavelló de la República–. La tesi, però, ha acabat convertida en un llibre: “El cel té pigues”, un títol que és tota una metàfora de l’evolució del barri vista des de la mirada cap amunt dels infants de finals del anys 70.
I és que, des de finals dels anys 60, molts nenes i nens d’aquest barri feien vida per deixats carrers del centre de Barcelona, en els quals amb prou feines hi havia algun fanal ben posat i ni els estels es veien. Una nit un d’aquells infants, amb 7 anys, va dir-li a la monitora a les primeres colònies a Sant Boi del Lluçanès: “Ha vist, senyoreta? El cel té pigues”. És una més dels milers de mostres que, al llarg dels anys, ha donat sentit a l’obsessió malaltissa del sabater del barri, Pitu Cunillera, ‘pare espiritual’ del projecte que avui arriba a més de 6.000 nens i nenes.
El seu llibre reconeix mèrits socials a sectors poc habituals: sosté que sense l’alcalde franquista Josep Maria Socias Humbert i un grup de joves voluntaris de la zona alta de Barcelona l’any 1978, el Casal dels Infants del Raval no hauria existit.
Així és.
I això que Socias Humbert era el darrer alcalde no electe, posat a dit pel rei Joan Carles I i pel ministre de Governació del moment, Rodolfo Martin Villa.
Cert, però era l’alcalde d’aleshores. I era un home amb un perfil humà indiscutible, i que va cedir a l’Associació de Veïns del Raval una antiga fusteria del carrer Sant Martí expropiada per tal que l’entitat pogués fer quelcom pel bé dels nens i nenes, que tanta vida feien al carrer.
Un perill, això de fer vida al carrer?
No pas aleshores. Estem parlant d’una època en què els nanos estaven més al carrer, jugant o xerrant, que a casa seva. No hi havia la circulació de cotxes d’avui i també hi eren les àvies i avis o alguns pares i veïns o germans més grans, de tal manera que existia un control i tothom sabia on era aquell o aquella. Hi havia escoles públiques i privades, però la canalla preferia el carrer.
En aquesta història també hi ha un famós sabater, home d’empenta i energia.
En Pitu Cunillera. El ‘pare espiritual’ d’aquest miracle que es diu Casal és un sabater d’ofici. Ho era i ho és encara. I amb una obsessió perquè tots aquells nens i nenes poguessin aprofitar millor el temps i aprendre algun ofici per a guanyar-se la vida d’alguna manera pràctica i eficaç. Va ser ell qui va liderar tot aquest projecte i va anar a veure l’alcalde Socias. Hi anava acompanyat d’altres persones, en representació de l’Associació de Veïns, l’única entitat efectiva aleshores, amb tot un seguit de reivindicacions de caràcter social. Socias va rebutjar-les però en canvi va accedir a cedir la fusteria per fer-hi alguna activitat en favor dels nens i nenes.
I és en aquest moment que neix el Casal dels Infants del Raval.
Exactament, i no l’any 1983 com s’havia anat explicant durant molts anys. El Casal neix a partir d’aquesta cessió per part de l’Ajuntament de la vella fusteria a l’Associació de Veïns.
Quin problema hi ha, doncs, en la data?
Bàsicament, que l’any 1983 es produeix una escissió entre les persones que el van posar en marxa i tres d’elles es queden el nom i registren uns nous estatuts, mentre als altres se’ls fa fora.
I el ‘pare espiritual’ Pitu Cunillera què fa aleshores?
Home, es troba en una situació complicada. Dos dels membres, en Joan Duc i en Xavier Tamarit, més la Mercè Jiménez que s’hi va afegir després, s’apropien del nom. No poden fer-ho del local perquè aquest està cedit a l’Associació, però fins i tot canvien el pany de la porta.
I no s’hi pot entrar?
No. Aquest mateix dia el president de l’Associació d’aleshores, Pep Garcia, els fa fora d’immediat. Mentrestant, en Pitu els dona, encara que a contracor, un cert suport: la seva obsessió eren els nens i nenes per sobre de tot. Aquest trio, no obstant, havien llogat un local, començaven a tenir nens i nenes als quals acompanyaven als col·legis i se’n cuidaven. Pensi que estem en els delicats anys 1983-84, i tant l’Ajuntament com la Generalitat van decidir donar-los suport ja que era de les poques entitats que hi havia per allà. A poc a poc el Casal va creixent, mentre que en un parell d’anys el grup dels escindits van desapareixent, amb el trist paper de Duc, Tamarit i companyia que anaven explicant amb rotunditat que al Raval “abans d’ells no hi havia res” que portés a terme una activitat així, cosa que de cap manera era certa. Calia restituir aquesta fal·làcia.
Som doncs a l’any 1978 i l’activitat del Casal comença a funcionar. Al llibre escriu, de Toni Casamor: “Potser tot va començar com un canvi de plans de divendres a la tarda per un jove de 17 anys”. Apareixen els primers voluntaris, que venien de barris rics: joves del carrer Ganduxer, Via Augusta, Santaló, Mandri…
Sí, perquè hi havia l’edifici, hi havia el projecte, però faltava la gent que ho posés en marxa. Eren estudiants de medicina, arquitectura o filosofia que acabaven el curs i volien dedicar part del seu temps lliure a millorar la situació dels barris més necessitats. La majoria d’ells tenien la intenció de participar en unes colònies organitzades pels franciscans de Santaló, amb els quals no es van entendre per qüestions religioses i van baixar en tromba de la mà de Lurdes Díaz. D’aquí que, per amistat amb un d’ells, ella els posa en contacte amb en Pitu.
“Tinc un grup de joves que volen fer algo pels crios“, rememora sobre Lurdes Díaz. Eren la pota que li faltava al tamboret?
Sí, i totes les peces encaixen i el mecanisme es posa en marxa. Al principi amb dificultats, però amb una velocitat de creuer que no es pot aturar. L’any 1983 es produeix aquesta profunda divisió, i bona part dels que van formar part queden oblidats, i no només això sinó intencionadament menystinguts.
Perquè marxen els altruistes de la zona alta?
No és que marxessin, segueixen amb els seus estudis i a poc a poc la inèrcia ho va afluixant tot.
Posteriorment hi va haver algun retrobament entre uns i altres?
No. Fins ara amb la presentació d’aquest llibre. Perquè nosaltres som els hereus d’això.
Vostè forma part dels d’aquella dramàtica escissió.
Sí, però jo vaig arribar al Casal l’any 1992, després d’anys de mestre de ciències i d’activitats pels barris de la Mina i el Besòs, entre altres llocs. El Casal ja funcionava. Havia canviat la meva activitat professional, i des d’aquí volia fer alguna tasca d’aprofundiment que permetés pensar sobre el Casal. Ho vaig consultar a en Joan Subirats i vam arribar a la conclusió que una solució era fer una tesi doctoral. Per atzar vaig començar a trobar material d’aquells temps, i a través de les xarxes vaig localitzar en Xavier Suñol, l’únic de tot aquell grup de voluntaris que no era de la zona alta sinó que havia estat a l’Associació de Veïns i es movia per aquí. A més a més, junt amb Ferran Artigas l’any 1980 havien escrit el llibre El Raval, un barri servidor de la ciutat” En Xavier Suñol i l’Ignasi Carreras em comencen a passar més documentació del tema i m’expliquen amb detall el naixement del Casal i totes les filigranes. És quan m’adono que hi ha tema, que s’ha de recuperar la tasca d’aquests cinc anys inicials. Contacto amb Andreu Mayayo, amb la seguretat que compartirà amb mi que aquesta és una qüestió que s’ha de recuperar sigui com sigui.
Els tres del trio escindit li permeten a vostè explicar la seva maniobra així alegrement?
Es que ja no hi són, al Casal. I d’altres van anar saltant posteriorment. El darrer el vam fer fora l’any 1995 perquè havia creat un problema econòmic molt seriós. I és aleshores que tots fem pinya amb la directora, Rosa Balaguer, i el Casal canvia ja totalment i es produeix un important punt d’inflexió.
Hi deu haver algun conegut seu, entre aquests voluntaris.
La doctora Vicki Fumadó, o el professor d’ESADE Ignasi Carreras potser són els més destacats, però hi havia molta més gent.
Vostè va presentar el llibre al Raval i va convidar a tots aquells voluntaris, els dels dos bàndols. Estaven enfadats encara?
No. De cap manera. El llibre i l’acte de presentació no va ser res més que un agraïment a tots ells per la seva generosa i desinteressada dedicació en uns moments tant complicats pel país, que encara ho eren més en barris com aquest. Crec que es va fer el que s’havia de fer i, sobretot, justícia amb tota aquella gent que se’ls havia tingut oblidats tants i tants anys. Van venir-hi tots, va ser un acte molt bonic i encara van ser ells que ens van donar les gràcies per aquesta iniciativa. Però el cas és que calia explicar-ho bé i deixar-ho així clar per a la història del Casal.
Què en queda d’aquella primera pedra?
En queda la primera pedra. I intacta. Però avui el Casal funciona ben diferent i molt bé, per sort.
Com està estructurat ara?
A nivell legal és una Associació, que res té a veure amb aquella inicial de la qual parlàvem. Per sobre hi ha una cúpula d’unes trenta persones, la majoria ex voluntaris i ja d’una certa edat, que marquen les grans línies del funcionament, els límits d’acció i vetllen perquè el pressupost sigui correcte. Per sota hi ha una directora general i cada territori té una directora pròpia: Santa Coloma, Salt, Badalona, Raval, la Mina, Besòs i Tànger. Ja veu, quasi tot son dones avui. A part hi ha la directora de Comunicació, la de Recursos Humans, el gerent, el director tècnic i jo.
O sigui, vostè és una mena de ministre sense cartera.
Exacte. I no tinc ningú a sota, o sigui que no mano!
Quants nens i nenes atén el Casal avui?
Al Raval, uns 1.000. En total atén unes 6.500 persones. En primer lloc tenim els de 0 a 3 anys, que ara és de 0 a 2 que no van a l’escola. No tenen diners per pagar una llar d’infants i venen aquí amb les seves mares i es fa un curs materno-infantil. De 3 a 16 anys son nanos en risc social que venen per les tardes i fem des de reforç escolar fins a música o esport per facilitar-los coneixements que els permetin desenvolupar-se com a persones. Això ho treballem conjuntament amb les escoles, els Serveis Socials i la família. Pels de 16 a 21 anys tenim projectes d’inserció laboral, però també campaments de joves.
O sigui vostès estan treballant per aquests joves 365 dies l’any.
Sí, menys els dies de festa! També ho faríem, de fet, però els d’aquestes edats de més de 18 anys viuen fora i no hi son els festius. Tot i així, tenim uns pisos, 3 de noies i 3 de nois, en els quals hi viuen joves majors d’edat i els educadors estan al cas pel compliment d’uns mínims i ajudar-los a fer-se autònoms.
La història ha estat complexa, en determinats aspectes trista, però al capdavall és un projecte d’èxit.
Èxit i també sort, perquè a partir d’aquella iniciativa i empenta inicials una gent de bona voluntat de finals dels setanta van apostar-hi. Amb aquella trista i injusta escissió, se’n podia haver anat en orris o quedat oblidada, però per sort ha tirat endavant.
