“Els que hem esperat a l’últim dia no tenim perdó”, es flagel·lava el Xavier enmig d’una cua que feia feredat. Pels volts de les onze del matí d’aquest dimecres, la filera començava a la cantonada de plaça de Catalunya i s’allargassava amb desenes de persones pel Portal de l’Àngel fins a desembocar al carrer de la Canuda. Totes elles han aprofitat la darrera ocasió que el Banc d’Espanya ha concedit per escurar calaixos i golfes de monedes i bitllets que l’euro va substituir fa gairebé 20 anys i per bescanviar-los per diners de curs legal abans que, com una Ventafocs qualsevol, es converteixin en vulgar xavalla sense valor aquesta mitjanit, metall per a la nostàlgia a tot estirar. A mig matí, es trigava unes tres hores per deslliurar-se’n i entregar les dades a un funcionari perquè, un cop comprovat l’import equivalent de la quincalla, efectuar una transferència al compte dels últims portadors de pessetes.
El Xavier viu a Cervera i s’ha aixecat d’hora per venir a Barcelona. “He arribat just a les 8.17 i, a aquella hora, la cua ja arribava fins al Bershka”, explicava després de ben bé dues hores i mitja carregant-se de paciència. Admetia que havia badat deixant que el termini s’esgotés. “Fa un mes que sé que avui és l’últim dia, però ja ho diu la dita: qui sempre té temps sempre li’n falta”, es resignava. “Però em sabia greu perdre els diners. No arribaran a ser 300 euros, però no es guanyen en un matí qualsevol”, intentava convèncer-se.
L’Agustina feia mala cara poc després de posar-se a la cua. “No sé si aguantaré tot això, perquè és massa… I miri que visc a l’Eixample i he passat 200 cops per davant del banc. I em deia: un dia les he de portar, un dia les he de portar… Però una no se’n recorda fins que trona, que diuen. A veure si tenim sort i ens ho canvien, perquè si no serà per llançar-los i voldria donar-ho tot als meus néts”, confessa.
Vora seu, la Pilar s’assabentava amb preocupació que no totes les pessetes es bescanviaven: sí que s’acceptaven els bitllets impressos a partir de 1939, però el Banc d’Espanya només admetia fins aquest dimecres les monedes que fossin vigents el 2002, quan l’euro va entrar en vigor. “No ho sabia. En tinc moltes, d’antigues. Les guardava de record, però el meu fill em deia que no les faríem servir per a res. Han informat molt malament perquè, si ho arribo a saber, no ho porto tot”, es queixava.
Queixes per les cues
El Miquel fotografiava la cua mentre feia temps per intercanviar unes poques monedes que va heretar de la seva mare: “Això és propi d’un país subdesenvolupat. Demostra com d’antiquat està el Banc d’Espanya“, opinava. No gaire lluny, una dona removia un pot ple de pessetes. Escrutava a ull si s’amagava alguna que no fos de les rubias, les monedes daurades amb l’efígie de Franco. “Me les han donat perquè el que en tregui sigui per a mi. N’hi ha d’haver unes 200, però diuen que les antigues no les canvien…”, remugava.
“He agafat les de Franco i ara m’assabento que no valen”, revelava el Juan, que havia baixat expressament de Lliçà de Vall. “La meva dona va veure per la tele que la gent portava capses i bosses senceres. Potser només tinc 100 pessetes que sí que es puguin canviar. Al final, m’haurà costat més el viatge per venir-hi en tren que el que en guanyi”, es lamentava.
El Xavier sí que guardava esperances de treure’n més de les 50.000 pessetes que va trobar-se endreçant casa seva el Nadal passat. “Són tots bitllets del fugat!”, deia, bromista, referint-se a Joan Carles I. No negava, però, que li enrabiava haver perdut un dia de vacances llevant-se a les sis per venir des de Masquefa. “Però millor que em siguin rentables perquè, si no, aquests calers no s’aprofiten”, resolia. El Gonzalo en discrepava: “Realment es perdrien aquests diners? Si no els tornem, és com si condonéssim un deute a l’Estat“.
Guanyar-se una propina
Entre els qui esperaven torn per superar el cordó de guardes de seguretat i de guàrdies civils que controlava l’entrada del Banc d’Espanya, també s’hi comptaven joves que no van arribar a dur pessetes a la butxaca. Molts havien rebut encàrrec de casa d’atansar-s’hi i guanyar-se una propina per a les vacances. “Pensava que seria cosa de mitja hora, però fa dues hores i mitja que faig cua”, protestava el Marc quan encara no veia la porta de prop. “L’àvia m’ha donat les pessetes que li quedaven per casa. Són uns 100 euros al canvi i m’ha dit que em puc quedar amb la meitat, però estic començant a dubtar si m’ha sortit a compte venir”, deixava anar.
En canvi, la Júlia tenia la il·lusió de guanyar-se 30 euros per gastar-se’ls a Port Aventura, tot i que li feia patir que tanta gent aglomerada no fos contraproduent en ple repunt de la pandèmia. “Haurien d’haver prorrogat per més dies. Ahir vaig venir però la cua era fins a la catedral i avui hi sóc des de les 7.30″, assegurava. El José Antonio també havia matinat, tot i que no s’anava a embutxaca res. “Porto 20.000 pessetes en bitllets que em va enviar el meu cunyat des de Cantàbria, perquè allà no tenen on bescanviar-les. Fa dies que vinc i mai no hi arribo a temps, així que només he sortit perdent amb tot això”, rondinava.
El Benjamín duia pessetes de la seva mare que taxava en uns 200 euros: “He vingut tres dies seguits, n’hi havia massa cua…És cert que hem tingut 20 anys per canviar-ho, però perquè un dia no pot ser i perquè un altre et fa mandra ho deixes passar i és ara o mai per treure’n uns calerons”. La Cristina se n’havia informat bé abans de treure el cap per Portal de l’Àngel: de les monedes que la seva àvia li havia lliurat, havia separat “les franquistes” de les que sí que s’acceptaven. “M’han quedat uns 18 euros per canviar. És poc, però espero que siguin per a mi!”, confiava.
La recerca dels col·leccionistes
També n’hi havia que havien fet neteja a casa. El Pere es volia treure’s de sobre unes 4.000 pessetes en xavalla que va heretar del negoci del pare. “Però també tinc bitllets de l’època de la República. He vist que es paguen bé, a uns 200 euros, i me’ls vull vendre”, comentava. Amb la mateixa idea voltant-li pel cap, el Luis tenia una cita concertada amb un numismàtic per mirar de rendibilitzar el bescanvi: “En tinc que són buscades per internet: alguna feta malbé, bitllets amb errors d’impremta…”. De fet, algun col·leccionista rondava per la filera a la caça d’alguna peça rara. La Roser s’ho mirava escèptica: “Això en uns anys no tindrà cap valor. No val la pena”. “He triat de la meva col·lecció, perquè els nanos ja no la seguiran i sembla que poques monedes quedaran en circulació. Cada cop hi haurà menys diners en metàl·lic”, pronosticava el Jordi.
La Salud i les seves tres germanes arrossegaven unes bosses grosses. “Portem més de 50 euros. I més de 100!”, deixaven entreveure, sornegueres. “Vam tenir un bar i vam acumular molts pots de monedes. Fa uns mesos vam trobar una bossa de la mare, plena de pessetes. Encara segurament n’hi ha d’haver més per casa, però ens podrem repartir un bon pessic entre les quatre”, augurava la Salud. Una de les germanes ja feia números per si podrien pagar-se un viatge “a les Bahames”.
Segurament les vuit nétes de la Isabel no podran viatjar tan lluny, però la seva àvia pensava dividir entre elles l’import que en tragués. Les 51 monedes de col·leccionista de 2.000 pessetes cadascuna que mostrava equivalien a 613 euros, i això només era una part del que volia intercanviar. “Me n’he guardat algunes, però en tenia massa, i les netes no les volen per a res. Havien de venir elles a canviar-les, però són de viatge”, deia la Isabel, quan era a punt de travessar la porta del Banc d’Espanya abans que les pessetes passin a ser, definitivament, història.