Els columbaris parroquials, una tendència a l’alça que aixeca controvèrsia

Cada cop més esglésies barcelonines n'instal·len | Conflicte al Congrés per urnes en un pati comunitari

L’11 de març els veïns del carrer Pardo número 7 i 9 i els de Can Ros 18, 20 i 22 van veure com en el pati comunitari que comparteixen amb la parròquia de Sant Pius X al barri del Congrés es va començar a construir un columbari, sense previ avís a les comunitats de residents. Es tracta d’una instal·lació funerària pensada per rebre urnes amb cendres de difunts, una tendència que s’obre pas en els espais parroquials de Barcelona i que no sempre genera consens. 

Des d’aquell dia els veïns de la cinquantena d’habitatges i locals afectats del Congrés s’han organitzat recollint signatures i repartint pamflets els diumenges a la porta de l’església. Han redactat queixes dirigides a l’Ajuntament i a l’Arquebisbat de Barcelona per aconseguir la retirada del cinerari. Fonts de la institució eclesiàstica han confirmat que actualment les obres es troben aturades, però els veïns volen que el projecte del columbari exterior sigui completament desmantellat.

Sergio Hermosin, president de l’escala de Can Ros 18, recol·locant una de les pancartes del seu bloc / Judit Pellicer

La vida quotidiana dels propietaris i inquilins es pot veure afectada pel pas de les persones que vinguin a pregar o visitar els seus morts, sostenen els detractors. No només això, sinó que veuen en aquest columbari un focus de perill: són espais que han de tenir lliure accés i tenint les finestres tan a prop del terra temen que sigui una via d’entrada de lladres als pisos. No amaguen, a més, que una reticència clau és econòmica. Creuen que el columbari i la seva activitat poden devaluar els seus habitatges o dificultar-ne el lloguer. “Vaig comprar aquest pis fa 3 anys i ja vaig acceptar que no tenia ascensor, però si arribo a saber que hi havia projectat un columbari no l’hagués adquirit”, reconeix en Sergio Hermosin, president de l’escala de Can Ros 18.

“Això és un pati comunitari i la vorera que rodeja els nostres edificis és domini dels veïns registralment”, assegura Enric Sahún, president de l’escala del carrer Pardo 7. Aquesta zona, que no està separada per cap paret amb l’àrea del columbari, té una funció pragmàtica per als veïns com per exemple facilitar les mudances. A més, en poc temps estarà ocupada per bastides per la renovació de la façana. Activitats sorolloses i mundanes com aquestes certament xoquen amb l’ambient de vetlla i pregària que desitgen molts visitants d’espais funeraris.

El columbari instal·lat en un pati comunitari de Congrés ha aixecat polseguera entre els veïns / Judit Pellicer

La liberalització del Papa Francesc

Els columbaris a Barcelona són relativament recents perquè fins fa poc l’Església no els havia regulat. Va ser el 2016 quan el Papa Francesc va promulgar una nova normativa sobre el tractament de les cendres dels difunts. Aquesta obria la porta a la creació de columbaris a l’espai parroquial, però cada arquebisbat havia d’adaptar a la seva realitat aquesta regulació. A Barcelona l’adaptació es va fer mitjançant el Decret 12/17, una normativa canònica que regula la construcció i administració de cineraris.

“Els columbaris s’han de regir per la legislació civil i la canònica”, exposa en mossèn Joan Obach, delegat de pastoral sacramental i director de la comissió de patrimoni i art litúrgic de la diòcesi de Barcelona, així com rector de la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià. És un dels encarregats d’estudiar la viabilitat dels projectes de cineraris. “Han d’estar en locals annexos a les esglésies i, a poder ser, que comptin amb un accés independent del temple, perquè les persones hi puguin accedir lliurement”, remarca el rector.

Els veïns de Congrés consideren que el columbari que els ha paregut al pati comunitari no compleix aquesta normativa eclesiàstica, ja que es troba en un espai obert i públic i no un “local annex”. A més, insisteixen que la seva presència impactarà en la vida ordinària: “Una de les nostres pors és que si això s’habilita per a vetllar els difunts, es convertirà en un lloc de pas de gent plorant”, exposa Hermosin.

Ecos del passat funerari de Barcelona

Antigament moltes parròquies de Barcelona acollien cementiris parroquials, però des del segle XVIII es van anar desmantellant per motius sanitaris i d’higiene. Actualment només en queda un a tota la ciutat: el de l’església de Sant Genís dels Agudells, a Horta-Guinardó. La instal·lació de columbaris pot semblar un retorn a aquestes pràctiques passades, però aquest no és l’objectiu de la nova directriu papal: “No es tracta de tornar a un costum antic, si no més aviat és donar una resposta a una situació actual”, recalca mossèn Obach. Aquestes construccions obren la porta a tornar a tenir els difunts a prop de casa. Un fet que resulta avantatjós per a moltes famílies, que no hauran d’anar als marges de la ciutat per visitar els seus éssers estimats.

La incineració s’ha tornat una pràctica cada cop més comuna a la societat i la comunitat cristiana no n’és una excepció. Als ulls de l’Església el tractament que rebien les cendres no era adequat. Obach ho exemplifica amb pràctiques com llençar-les al mar, enterrar-les a la muntanya o guardar-les al propi domicili: ”Si tenim les cendres a casa pot ser que quan la quarta generació d’una família hereti el pis o la casa no sàpiga que fer-ne, ja que potser res els lligarà a elles i tal vegada les acaben llençant”. “Per això oferim la possibilitat de ser nosaltres qui les preservi amb respecte i dignitat”, resumeix.

Obach aclareix que els cineraris no són espais de culte ni de celebració, sinó llocs de reflexió, silenci i intimitat. “No estan pensats per fer-hi grans ritus funeraris, ni perquè s’hi aglomerin persones; només perquè els familiars hi vagin, deixin una flor o facin una pregària”, sosté. En definitiva, són un espai que manté el vincle dels difunts amb la seva comunitat parroquial en vida i que facilita les visites regulars gràcies a una major proximitat.

L’espai destinat al columbari de la Parròquia Sant Eugeni I, Papa era una zona en desús / Judit Pellicer

“No hi ha cap directriu que obligui les parròquies a fer aquestes construccions, cada comunitat valora la seva utilitat”, exposa el rector. Es posa a sí mateix d’exemple, ja que a la seva comunitat de Sarrià ningú ha mostrat interès per instal·lar un columbari i per tant no es troba en els plans de futur d’aquest temple barceloní.

Cada parròquia ha de passar per un procés d’aprovació de l’Arquebisbat per construir el seu columbari, però un cop té llum verda són lliures de contractar l’empresa que considerin pertinent per construir-los. Les famílies usuàries paguen una quota fixa, que es reparteix entre parròquia i constructora en funció del que hagin pactat. L’empresa pot rebre un petit percentatge de les quotes a canvi de fer el manteniment de l’espai o fins i tot pot quedar-se el total dels ingressos fins a amortitzar la inversió inicial. Si una família no pogués seguir pagant la quota, les cendres es dipositarien a l’ossari del cinerari com passa amb els nínxols desnonats dels cementiris municipals.

La mort cristiana al segle XXI

També hi ha bones experiències a Barcelona amb cineraris parroquials, per exemple al carrer Borrell. Fa 15 anys en mossèn Nino Rodríguez va veure a Roma uns columbaris i immediatament va saber que voldria incorporar aquestes instal·lacions a la parròquia Sant Eugeni I, Papa. Va esperar pacientment i va advocar per la regulació d’aquests espais i quan finalment amb la regulació de la diòcesi va tenir llum verda es va posar mans a l’obra, convertint-se en un dels primers columbaris de la ciutat, a la Nova Esquerra de l’Eixample.

El mossèn veu en els columbaris un apropament als costums del segle XXI i una oportunitat per treballar el dol dels seus feligresos. “Des del punt de vista de la fe, el cos de la persona ha estat el temple del seu esperit i no s’ha de llençar ni s’ha de guardar amb deixadesa; són les cendres de persones que han passat per la vida i tenen una història”, considera mossèn Nino. Creu que aquesta pràctica té molt de futur i remarca que a la seva comunitat “ha tingut molt bona acollida”. No obstant, comprèn que aquest tipus de canvis socials volen temps: “A mesura que més gent ho integri com a costum, vindran més famílies”.

L’ossari del columbari de la parròquia de Sant Eugeni I, Papa / Judit Pellicer

La construcció la va encarregar a l’empresa Coral i va poder participar en el disseny de l’espai. Buscava crear una zona tranquil·la i íntima i el resultat ha estat un columbari recollit i diàfan. Les parets de colors càlids i suaus contrasten amb la construcció funerària de línies netes i clares, adornada per dues representacions artístiques religioses a cada banda. Al centre es troba l’ossari, presidit per una estàtua de la Mare de Déu. La sala està equipada amb dos bancs de fusta que acullen les visites d’amics i familiars.

Un espai que difereix molt del de la parròquia de Congrés, situat en un espai públic sorollós, amb veïns que van i venen i al costat del pati d’escola. “Nosaltres fem la nostra vida, sortim a estendre, la veïna posa música alta… aquesta mena de coses normals”, explica Hermosin. “No es tracta només de si la nostra queixa és legítima o no, sinó també de quina mena de recolliment trobaran els fidels que vinguin a pregar aquí”, avisa Sahún.

Balcons on els veïns fan la seva vida diària, just davant de l’espai destinant al columbari de la parròquia del Congrés / Judit Pellicer

Incomoditat i intimitat

“Si el columbari es troba dins de l’edifici de la parròquia a nosaltres tant ens fa”, remarca Sahún. Però l’exposició pública d’aquesta construcció funerària suposa una visió i un contacte diaris amb la mort que incomoda a molts inquilins. “El veí del primer és el més afectat, ja que veu de ple el columbari des de la seva finestra”, lamenta el president de la comunitat de veïns del carrer Pardo 7. Les persones de major edat, les quals han manifestat la seva angoixa per tenir aquest espai a la vista de tothom, també són molt reticents.

Els afectats pel columbari del Congrés exemplifiquen que en altres zones de la ciutat aquestes construccions funeràries conviuen sense problema amb el veïnat i no tenen cap afecte sobre la seva vida diària. Hi ha qui es mostra més o menys pessimista sobre l’efectivitat de la reivindicació que han emprès, però tots coincideixen que seguiran lluitant el temps que calgui per aconseguir conciliar la intimitat dels vius i la dels morts.

Comentaris

    Enric Sahun 15/04/2021 12:28 pm
    Però més enllà del que es vol fer, ara, al pati de la Parròquia Sant Pius X, cal considerar el que han fet al llarg dels anys. Tot el perímetre exterior de la Parròquia eren vials oberts al veïnat. A poc a poc, han anat construint anexos de manera aberrant, urbanísticament parlant, que han desvirtuat el projecte original. Resulta evident que la permisibilitat d'Ajuntaments franquistes i l'ambició desmesurada de l'Església ho vàren propiciar.

Nou comentari