El Turó de la Peira, marcat per l’aluminosi, mira de passar pàgina

La matinada de l’11 de novembre del 1990, les bigues del bloc de pisos del número 33 del carrer Cadí del barri del Turó de la Peira van cedir. Després d’uns dies de pluja, l’edifici va col·lapsar. Feia temps que els veïns denunciaven esquerdes, despreniments de cornises, cruiximents. En l’esfondrament de l’immoble, una veïna, la senyora Anita, va morir en caure per l’esvoranc en què s’havia convertit el seu menjador. Altres veïns van resultar ferits de diversa gravetat. Per sort, el bar Cadí, punt de reunió dels joves que ocupava la planta baixa, havia tancat feia molt poca estona. L’amo i un dels cambrers van poder salvar la vida tot refugiant-se sota la barra de l’establiment.

El Turó de la Peira estava format per uns cinc mil habitatges, distribuïts en quinze blocs, construits entre els anys 1953 i 1961 pel constructor Román Sanahuja Bosch. En total, en aquest barri-exprés (5.000 vivendes en només vuit anys en plena mancança de materials de construcció a la postguerra), nascut a recer de les successives onades migratòries dels quaranta i cinquanta, hi vivien unes 15.000 persones.

Per aconseguir tant en un temps rècord, Sanahuja va optar per edificar amb ciment aluminós, un ciment de fabricació barata i assecat ràpid (en les primeres 24 hores assoleix la mateixa resistència que el pòrtland amb 28 dies) i que arreu de l’Estat només fabricava i comercialitzava Ciment Molins, l’única empresa que en tenia la patent. Sanahuja va saber treure’n profit i, en vuit anys de follia constructora a l’ombra d’un desarrollismo sense escrúpols, va crear un barri del no-res, mossegant amb cobdícia la muntanya.

Estat en què va quedar un dels pisos del carrer Cadí, 33, després de l’esfondrament de l’11 de novembre de 1990. Foto cedida per l’AVV Turó de la Peira.

Crònica d’una mort anunciada

“Alguns veïns venien a demanar-me consell professional perquè patien despreniments de parets als seus habitatges o altres anomalies sense cap explicació i, a més, Sanahuja els repercutia el cost de la reparació en lloguer”, explica José Molina, veí del barri que va ser-ne el president fins que va llicenciar-se en dret i donà el relleu a la Roser Poveda, qui va morir fa només una setmana. “Sabíem que alguna cosa no anava bé al barri, perquè els incidents van convertir-se en una cosa habitual, i ningú no volia responsabilitzar-se’n”, rebla.

Finalment, les queixes van arribar al Col·legi d’Arquitectes que, a través de l’Ajuntament, van encarregar un estudi a l’arquitecte municipal Aldo Bruni. Les conclusions de l’informe eren demolidores: el 1989, Bruni parlava de l’envelliment prematur de 400 habitatges del barri del Turó de la Peira. Tot i que la Generalitat havia comunicat als col·legis professionals la necessitat d’advertir els propietaris d’edificis de la problemàtica de la presència del ciment aluminós, material prohibit des del 1977, en les biguetes dels sostres dels edificis construïts en aquell període, ningú no va relacionar aquesta problemàtica amb els estranys successos que passaven al Turó de la Peira, ni en van relacionar altres sinistres coincidents en temps i forma.

Encara menys ningú no va voler saber res dels mil milions que l’arquitecte municipal Aldo Bruni estimava que caldria per reparar l’envelliment prematur d’aquells habitatges.

“Sanahuja, assassí”

Quan la nit de l’11 novembre de 1990 el bloc de Cadí 33 es va esfondrar, els pitjors pressentiments van fer-se realitat. “L’esfondrament era la crònica d’una mort anunciada”, explica Molina. “Vam convocar una manifestació per a la mateixa nit, va ser massiva i va tenir un gran impacte en l’opinió pública”. Milers de persones es van manifestar al crit de “Sanahuja, assassí”. Pocs dies després se li començaria a posar nom a la cosa. Es parlava obertament de ciment aluminós, dels seus perills, de la prohibició arreu d’Europa des de feia dècades.

La Barcelona preolímpica s’enfrontava a les seves vergonyes. La Generalitat de Catalunya va encarregar a l’Institut de Tecnologia de la Construcció (Itec) un estudi que concloïa que més de la meitat dels habitatges construïts a Catalunya entre els anys 1950 i 1970 (més de 467.000) contenien, en major o menor mesura, ciment aluminós.

L’últim edifici del barri entregat a afectats per aluminosi, ara fa 3 anys JORDI PLAY

Sense culpables

L’Antonio Silva, actual president de l’Associació de Veïns del Turó de la Peira i qui en aquella etapa era el responsable de la Vocalia d’Urbanisme, reconeix que el resultat dels informes van ser encara pitjor del que es temien. Molts dels blocs construïts per Sanahuja, els que havien estat els primers en ser construïts i tenien un percentatge més elevat de ciment aluminós, van haver d’anar al terra perquè es mantenien dempeus de miracle. Altres, no obstant, van ser rehabilitats, i els veïns i veïnes van haver de malacostumar-se a conviure amb puntals repartit per les estances. Durant anys, molts van haver de viure desplaçats, fins i tot reallotjats durant mesos en hotels a l’espera d’una nova vivenda.

Paral·lelament, des de l’associació s’interposà una querella criminal contra Sanahuja, Ciments Molins, l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i l’Estat. “Defensàvem que cadascú dels acusats tenia part de la responsabilitat en el sinistre, responsabilitats també penals perquè recordem que en l’esfondrament havia mort una veïna”, recorda Molina, que va ser l’advocat de l’acusació per part dels veïnes i les veïnes. “Durant el procediment vaig defensar que hi havia hagut un delicte continuat perquè, encara que els edificis fossin dels anys 50, aquelles bigues encara estaven presents en les nostres cases. Tothom sabia que vivíem en edificis construïts amb ciment aluminós i que era perillós. I ningú no havia fet res per evitar-ho”.  

El 6 d’octubre de 1993, el jutge d’instrucció número 1 de Barcelona va decretar el sobreseïment de la causa. A ulls de la justícia, l’esfondrament de Cadí 33 va quedar sense culpables.

Passar pàgina

El mal més dolorós que li ha tocat viure al Turó de la Peira és que l’esfondrament de 1990 quedés impune. “No vam poder fer que tot el barri fos nou, com volíem, però la lluita veïnal va aconseguir la construcció de vuit blocs nous”, resumeix Antonio Silva. ”De les més de 4.500 vivendes i locals del Turó, unes 2.000 s’han fet de nou, i prop de 3.000 han estat rehabilitades”.

Bombers intervenint al bar Cadí, situat a la planta baixa de l’immoble, després de l’esfondrament. Foto cedida per l’AVV Turó de la Peira.

Més de trenta anys més tard, l’associació demana que hi hagi una inspecció tècnica periòdica per aquestes vivendes rehabilitades. “Fa temps que plantegem, tant al Districte com a Habitatge, que cada 10 anys es faci un inspecció de reconeixement a tots els habitatges rehabilitats. No per por, sinó perquè els veïns puguin tenir una màxima seguretat i tranquil·litat. A més del ciment aluminós, aquests edificis també tenen problemes de carbonatosi i humitats. Voldríem una revisió periòdica que, evidentment, no pot computar-se als veïns, com ens diuen des de l’administració”.

“El Turó de la Peira no volem ser el barri de l’aluminosi, ja no. I encara que ni podem ni volem oblidar, cal passar pàgina”, diu Silva, que deixa la presidència a finals d’any. El relleu generacional haurà d’encarar els nous reptes del barri:  la renda familiar mitjana és una de les més baixes dels barris de Barcelona i les dades de l’atur, sobretot el de llarga durada, són preocupants.

Comentaris

    Pol Novembre 10, 2021 | 21:51
    Curiosament als edificis i habitatges de Sanahuja del Turó de la Peira ara hi viuen persones migrants les darreres arribades, sudamericans, paquistanesos etc. Aquests nous inquilins saben on viuen ? Algú els hi ha explicat quelcom abans de llogar-los o adquirir-los els habitatges ?
    Guim Novembre 11, 2021 | 10:43
    Que tal si girem full?
      Roger Novembre 11, 2021 | 12:37
      Quin full ? La història s'ha de conèixer per a evitar els errors i sobretot per a mantenir o aplicar allò que sabem que funciona, per exemple al món hi ha 200 estats independents de totes les mides i cap n'ha volgut retornar a l'estat d'on es va separar o "unir-se" a un altre de bell nou. També s'ha de conèixer millor. per exemple, la fotuda història de l'especulació de la ciutat de Barcelona i la resta del país, sobretot la costa, i que amb la transició inacabada del 78, no es va frenar, ans el contrari. Tenim memòria i la volem conèixer.
    Anna Novembre 11, 2021 | 12:59
    També s'hauria de saber que molts dels habitatges per a nouvinguts de l'aglomeració de Barcelona, es varen construir amb materials pensats per a durar 20 0 25 anys (eren pensats per a aixoplugar temporalment persones que vivien com podien en barraquisme) i ara hi ha edificis que en tenen més de 60. Molts eren "gestionats" per organismes del franquisme (recordeu els simbolets franquistes a les entrades dels edificis, sobre la llinda de la porta d'entrada, que hi havien encara fa pocs anys ? ) i des del 1980 La Generalitat de Catalunya va intentar amb molta feina dignificar aquest barris, habitatges i l'entorn la majoria allunyats dels nuclis urbans històrics i sense urbanització. També s'hauria de saber que als anys 50, 60... hi havien immigrants espanyols, inclosos recent casats, que arribaven a Barcelona en ferrocarril i la pròpia guardia civil els obligava a tornar a pujar al tren per a retornar-los... no n'hi cabien més. A Barcelona als 50 o 60 varen "celebrar" l'any eucarístic i varen fer una mica de maquillatge... No digueu que la història no es repeteix sempre actualitzada, ara hi ha encara més mitjans per a viatjar de forma més massiva... No, no s'ha de girar cap full, volem conèixer la història.

Nou comentari