L’edifici Estel va ser un dels grans protagonistes de la setmana passada a la capital catalana. Aquest renovat colós ubicat al número 81 de l’avinguda de Roma va ser l’escenari dijous de l’acte de cloenda de les primeres jornades de patrimoni de l’Associació de Veïns i Veïnes de l’Esquerra de l’Eixample, impulsades per la Vocalia de Patrimoni Històric i Social. També va ser un dels espais que durant el cap de setmana van obrir les portes al públic amb motiu del 48h Open House Barcelona. Això va permetre que la ciutadania hi accedís per primer cop des que l’immoble va ser completament renovat per acollir el nou hub d’innovació global de la farmacèutica AstraZeneca. Els curiosos afortunats van poder visitar les instal·lacions i accedir inclús a la part superior de l’edifici per contemplar des d’allà una magnífica panoràmica de la ciutat.
Aquest present enlluernador, però, no va ser sempre la realitat d’aquest recinte. Després de ser la seu de Telefònica durant prop de trenta anys, l’immoble va estar en desús durant més d’una dècada, degradant-se a marxes forçades a l’espera d’una nova vida que semblava no arribar mai, per a desesperació del veïnat. Es va provar de precintar, sense massa èxit, i va acabar convertit en un gran esquelet de formigó fins a l’aterratge definitiu de la farmacèutica a principis del 2024 amb una inversió de 800 milions d’euros. El que us proposem amb aquest article és fer un petit viatge en el temps. Concretament, una dècada enrere. Aquesta translació temporal és possible gràcies a Manuel Marina, guia turístic barceloní i entusiasta del patrimoni, especialment del que està vinculat als transports. Ell va poder accedir a l’edifici el 30 de març del 2016, un cop els operaris ja havien buidat els finestrals, deixant al descobert la pell interior esquelètica del colós. Ho va fer carregat amb la seva càmera Olympus, amb la qual va immortalitzar l’estat que presentaven les diferents plantes de l’immoble.
Context per explicar una degradació avançada
Abans d’arrencar aquest viatge, és important situar en el temps el moment en el qual es fa aquesta visita a l’interior de l’edifici. Després de la sortida definitiva de Telefònica de l’immoble el 2011, el fons de capital risc Carlyle -que l’havia comprat per 220 milions d’euros uns anys enrere- va fer fallida, deixant l’immoble en terra de ningú, a la mercè dels lladres i els grafiters i convertint-se en refugi per a alguns sensesostre. Les queixes per la degradació el recinte van portar al seu precinte i així va quedar fins que el fons asiàtic Platinum Estates va decidir comprar l’immoble el febrer del 2014.
Els nous propietaris tenien la intenció de convertir aquest colós en ruïnes en un complex amb prop de 200 pisos de luxe i un gran hotel de cinc estrelles. Van estudiar diversos projectes i van començar les reformes amb el buidatge dels finestrals. Tanmateix, van topar amb l’arribada d’Ada Colau a l’alcaldia i l’entrada en vigor de la moratòria hotelera. La polèmica mesura va frustrar aquest canvi d’ús de l’Estel i va evitar que cap de les propostes plantejades acabés arribant a bon port, precipitant la venda de l’edifici el 2018 a la societat Fiscalter Inversiones 2013, propietat de la família índia Gidwani.
Un esquelet de columnes amb vistes
Ens hem de traslladar, doncs, a aquest impàs entre l’entrada en vigor de la moratòria i el canvi de mans del recinte. La primera fotografia -l’escollida per il·lustrar aquest article- és de l’edifici des de fora, ja sense els finestrals i amb els forats oberts a la façana com si fossin porus en una roca volcànica. D’aquí passem a la planta baixa, amb un espai obert que es divideix en dos nivells als quals s’accedeix per una doble escala a banda i banda. L’espai és ple de restes dels darrers treballs que s’havien fet a les instal·lacions i de tanques d’obra.
Enfilem aquest entramat de fins a catorze pisos aturant-nos en una d’elles per trobar una planta completament buida on només sobreviuen les columnes alineades pintades en blanc trencat i comencen a apreciar-se les vistes dels edificis dels voltants i també als peus del recinte els mòduls d’obra apilats que utilitzen operaris dels treballs.
Si seguim l’ascens, trobem un espai pràcticament idèntic, amb l’única diferència que les columnes estan pintades a ratlles, amb els extrems de color verd i el centre del mateix color blanc trencat, que aquí agafa un color més aviat groguenc en contrast.
La següent parada ja és l’última planta construïda abans del que seria el terrat. Presenta un aspecte més degradat, amb algunes de les comunes ja sense el revestiment de ciment i deixant visible la seva estructura a base de maons vermells. També el sostre, que als pisos inferiors encara conservava les planxes, llueix completament nu i desgastat. La imatge és la d’un edifici en construcció, no la d’un que ha tingut activitat durant prop de trenta anys com a seu de Telefònica.
A través d’aquesta última planta s’accedeix a potser la joia de la corona de l’immoble aleshores despullat. El terrat és un espai obert flanquejat per unes estructures de tres pisos d’alçària que es va col·locar ja en el moment de la construcció de l’edifici als anys setanta -sota la batuta de l’arquitecte Francesc Mitjans Miró, un dels autors del Camp Nou primigeni, amb la intenció sembla de poder ampliar el nombre de plantes si era necessari. Sense els finestrals i les característiques làmines opaques de color blanc cromat, semblen tòtems de ciment descontextualitzats. També hi ha el que semblen els fonaments de columnes com les que hem vist als pisos inferiors.
Des d’aquest punt, es pot apreciar una vista panoràmica pràcticament completa de la capital catalana. A una banda, la muntanya de Montjuïc, el Port de Barcelona, la Zona Franca i inclús s’entreveu l’aeroport. A l’altra, la façana marítima de la ciutat en tota la seva esplendor més enllà de les Tres Xemeneies de Sant Adrià i amb la Sagrada Família sobresortint entre l’entramat de carrers de l’Eixample. Darrere, la serra de Collserola coronada per la muntanya del Tibidabo i els Tres Turons –la Creueta del Coll, la Rovira i el Carmel.
Aquestes són les mateixes vistes que aquest cap de setmana van poder apreciar els afortunats que van entrar a l’edifici Estel en el marc del 48h Open House Barcelona. Això sí, amb alguns canvis, sobretot en l’obra magna d’Antoni Gaudí, que ha guanyat en l’última dècada uns quants metres d’alçària i també ara llueix amb les quatre figures que coronen les torres dels evangelistes.
