Parlen les dones sense llar: “No ho vull ni per al meu pitjor enemic”

Són poques, però en són. Se les veu menys, però existeixen. Viuen una realitat igual o encara més dura que el mateix carrer. Són les dones sense llar, les invisibles dins dels invisibilitzats.

Segons les últimes dades de l’Ajuntament de Barcelona són 87. Gairebé un 10% del total de persones que cada nit no els queda una altra opció que recolzar el cap a terra.

“No ho vull ni per al meu pitjor enemic”, assegura Carmen Guerrero. Com el seu nom indica, ha hagut de ser una lluitadora tota la seva vida. “Des dels set anys que passo penúries i en tinc 48, fixa’t si fa temps”, diu. És una “supervivent”. Així ha estat batejada a l’exposició Dones Supervivents, on el fotògraf i psicopedagog Ferran Padró ha immortalitzat el seu rostre, amb totes les seves marques i senyals de vida. Aquest treball, a iniciativa de les organitzacions Sant Joan de Déu Serveis Socials Barcelona i ASSÍS Centre d’Acollida, pretén visibilitzar el sensellarisme femení. I ho farà durant tot el desembre a la Casa Orlandai, una associació que “promou l’art i la transformació social”.

Retrat de Carmen Guerrero / Ferran Padró (cedida)
Retrat de Carmen Guerrero / Ferran Padró (cedida)

A més de Guerrero, en aquesta exposició hi surten l’Ana, l’Elisa, la Luz, la Marcela, la Maryem i la Mahjouba. També la Minerva Ferreras Díaz, que explica que la vida és com un dòmino, fins a arribar al carrer. “Una cosa porta a l’altra; et quedes sense feina i això et genera depressió i passes de tot”. Parla mesurant les paraules. “No vull ni recordar-me’n”, reconeix. “Vaig estar tres anys al carrer; és horrible, dolentíssim, perillós…”. Els dies se succeïen en bucle. “Dormia, menjava i prou”, comenta.

“No m’avergonyeixo de la situació en què estic”

Ferreras Díaz viu a la Llavor, el primer centre exclusiu per a dones sense llar que es va crear a Barcelona a finals de l’any passat i que gestiona precisament l’entitat Sant Joan de Déu Serveis Socials, en col·laboració amb la Fundació Ared. La vida li ha canviat. “De moment estem fent tallers, cursos i vida social”. Sobre fer de protagonista per una exposició sobre sensellarisme femení, ben orgullosa: “No m’avergonyeixo de la situació en què estic, perquè no em defineix, sinó que he hagut de passar per això, però la vida t’ensenya molt”, sentència.

Les ferides de dies i dies al carrer encara perduren. “L’ansietat em mata, encara no ho he superat”, diu. “De tants nervis que vaig passar, de tantes coses que vaig viure, de coses meves…”, afegeix. I no cal dir més. Mirant cap endavant, moltes aspiracions: “M’agradaria ser fotògrafa. De moment sóc molt principiant, però en un taller que vaig fer vaig aprendre molt”, explica il·lusionada.

Retrat de Minerva Ferreras Díaz / Ferran Padró (cedida)
Retrat de Minerva Ferreras Díaz / Ferran Padró (cedida)

Milagros Zabala també és una de les protagonistes. “Vaig arribar del Perú aquí l’any 2005, vaig cotitzar durant 10 anys, cuidant una persona gran, després vaig treballar en residències… la meva vida era tranquil·la”. Zabala va haver de tornar al seu país per cuidar dels seus pares, però va volar de nou a Barcelona, després d’un temps. I aleshores tot ja va ser diferent. “Estava sense res, vaig venir amb el meu fill, no sabíem què fer i vam estar dormint durant cinc mesos en caixers. El meu fill aleshores tenia 21 anys”, explica.

D’allò només fa dos anys. “Va ser horrible, tot i dormir amb el meu fill i dos matrimonis també del Perú, ens van intentar robar”, narra Zabala. I el temps, dels pitjors enemics. “És dur, perquè et peles de fred; el meu fill i jo ens congelàvem“. Com Ferreras Díaz, Zabala és una més de la Llavor.

Una persona passant davant de capses de cartó on dormen persones en situació de sensellarisme / David Zorrakino (Europa Press)
Una persona passant davant de capses de cartó on dormen persones en situació de sensellarisme / David Zorrakino (Europa Press)

“Tinc depressió crònica i ansietat”

Néixer en una casa o altra deixa empremta. “He tingut una infància molt difícil i de gran també… he passat les mil i una”, diu Guerrero. Assegura que, per sobreviure, ha arribat a agafar menjar de les escombraries. I tot sense cap més companyia que la seva mateixa presència. “Soc una buscavides, perquè quan estàs tu sola has de carregar amb el doble de pes, perquè no tens ningú en qui recolzar-te”. Una doble càrrega que fa mal psíquic. “Tinc depressió crònica i ansietat”, afirma. També suposa un dolor físic: “m’han diagnosticat artrosi i em fa mal l’esquena”. Malgrat tot, Guerrero està convençuda que cal seguir caminant. “Si això és el que m’ha tocat, intentaré lluitar i donar-li la volta a la truita”, assegura.

“Si les mires als ulls i a la cara veus moltes coses que carreguen al seu darrere”, afirma Marta Tello, de Sant Joan de Déu Serveis Socials. L’objectiu de tot plegat, diu, és molt simple: “visibilitzar el sensellarisme femení”. “Que la gent es pari a pensar que aquesta situació existeix i que es pregunti per què estan passant aquestes coses”, demana. Encara avui el recel impera. “Hi ha molts prejudicis i estigmes contra les persones sense llar, tendim a culpabilitzar-les i és una cosa molt més complexa”, afegeix. I apunta cap a una direcció: “Les administracions tenen part de culpa en quin tipus de societat estem creant”.

Retrat de Milagros Zabala / Ferran Padró (cedida)
Retrat de Milagros Zabala / Ferran Padró (cedida)

A més de ser minoria, les dones es troben en situacions més diferents que els homes. “Quan parlem de persones sense llar habitualment et ve al cap un home que viu al carrer; quan parlem de dones en situació de sensellarisme la gran majoria no viuen al carrer, però això no vol dir que no existeixin“, explica Sandra Oriol, d’ASSÍS. Viure en un pis ocupat o en un lloc a canvi de favors de tota mena —inclosos els sexuals— són només algunes de les situacions que escapen als ulls de la gent que transita pel carrer, diu Oriol. Sigui com sigui, la manca d’una alternativa digna les lliga a aquesta situació de no tenir una llar.

“Hi ha molt racisme, molt maltractament, molta maldat… ens veuen com si fóssim fems que fan pudor”, denuncia Zabala. Encara que l’hagin pogut considerar això, ella no s’amaga de viure aquesta situació. “No em preocupa sortir o no [a l’exposició fotogràfica], tindria por si fos una delinqüent”, assegura. I fa un prec: “Voldria que ens coneguessin, que som persones que hem patit”. “Han mort molts pel fred”, recorda.

Comentaris

    Miquel Desembre 12, 2021 | 08:41
    Per quan la notícia contrària, amb els impostos que paguem la notícia hauria de ser tot lo contrari. Polítics incompetents.
    estruch Desembre 12, 2021 | 11:07
    Hem arribat a una perversitat tan alta que ni ens hi adonem. Les dones sense llar només son el 8-9%. Segons estudis d'Arrels les agressions les tenen en número i gravetat similar als homes. (Tot i que les declaracions dels d'Arrels sovint diuen el contrari perquè els seus propis estudis no donen el resultat que volen). Però l'ajuntament només ajuda a les dones a sortir-ne. Si son poques "estan invisivilitzades" si fossin moltes "es un problema greu per les dones". La qüestió és la de sempre. El masclisme (ara amb el suport del feminisme) que considera, en contra de la ciència, que les dones son febles psicològicament i que només a elles se les ha de protegir. Ens hem acostumat tant a això, que qui no sap pensar per ell mateix, s'ho creu.

Nou comentari