El rostre de la Montserrat Capdevila era familiar a la seu barcelonina del Banc d’Espanya als seixanta. No era el primer cop que aquesta dona es presentava davant els funcionaris de l’època acompanyada d’un paper aleshores ja groguenc i pràcticament translúcid amb una xifra escrita amb lletra lligada: mil doscientas treinta y dos. Aquesta quantitat de les antigues pessetes era la que havia rebut com a dot en el moment de casar-se per part d’un tiet de Berga. Els diners, però, només figuraven en aquesta espècie de xec, un comprovant que moltes famílies havien obtingut el 1939 després de veure’s forçades a entregar els seus estalvis a les autoritats franquistes perquè havien estat emesos durant la República. No hi havia manera de poder recuperar-los. “Sempre li deien que ara no era el moment, que tornés més endavant”, recorda en una conversa amb el TOT Barcelona la seva filla, Lídia Jiménez, que des de ben petita havia acompanyat la mare en aquestes expedicions infructuoses a l’edifici senyorial de la plaça de Catalunya.
Malgrat comptar cada intent com a fracàs, Capdevila no va perdre mai l’esperança. “Ella sabia que els diners eren seus, era molt persistent. Em deia que, si els cobràvem, em compraria una nina”, explica la filla, mentre ensenya el document on encara es pot llegir la frase Fondo de Papel Moneda Puesto en Circulación por el Enemigo. Quatre dècades després d’aquelles primeres incursions al Banc d’Espanya, mentre tenia encesa la televisió de fons, la dona va sentir la falca clàssica en què el presentador d’un programa incita els seus espectadors a trucar si tenen un cas curiós per explicar. No s’ho va pensar dues vegades i va demanar a la seva filla que agafés el telèfon. Jiménez no les tenia totes, però quan va explicar el cas a l’operadora, de seguida la van citar perquè ho pogués repetir des del plató. El programa no era un magazín qualsevol: es tractava d’Els Matins de TV3, aleshores presentat per Josep Cuní. “Quan vam sortir en antena, la centraleta es va col·lapsar de trucades de famílies que tenien un paper com aquest i estaven en la mateixa situació”, assenyala.
Del simbolisme al rescabalament
Aquella petita allau de trucades va ser l’inici d’un moviment que amb el temps fructificaria en l’Associació de Perjudicats per les Confiscacions del Govern Franquista (APIGF, per les seves sigles en castellà). Després d’una croada de gairebé vint anys, que els ha portat a trucar a les portes de la majoria de partits catalans i espanyols, l’aprovació de la Llei espanyola de Memòria Democràtica del 2022 els reconeixia per fi com a víctimes d’aquests embargaments, fet que els dona dret a ser compensats pels diners entregats que mai van ser retornats. De la mà de Vosseler Advocats, els descendents de gairebé 400 famílies espoliades van presentar el maig del 2023 una demanda conjunta per reclamar les quantitats que els hi pertoquen, que van des de les quatre fins a les sis xifres en alguns casos.
Un any i mig més tard, les peticions sembla que comencen a veure la llum i un equip d’experts ja ha revisat cadascun dels casos, una feina complexa donada la quantitat d’afectats per aquestes confiscacions -en molts casos hi ha més d’un beneficiari per un mateix comprovant– i en la qual ha col·laborat estretament el bufet d’advocats. El següent pas seran les auditories científiques, que han de determinar quin valor tenien aleshores les pessetes i quant pertoca a cada família amb el canvi a euros. “Estem il·lusionats, però una mica a l’expectativa. El tema s’ha utilitzat com a moneda de canvi entre partits durant massa temps. Ara tenim una Llei que ens dona seguretat jurídica, hi ha aspectes d’aquesta més simbòlics, però aquí parlem de títols que es van dipositar en un banc”, apunta Leire López, una de les lletrades que està portant les reclamacions.
Malgrat les pressions d’algunes formacions, l’advocada veu bona voluntat i predisposició per part del govern espanyol, que pretén d’aquesta manera seguir l’exemple d’altres països europeus com França, Itàlia o Alemanya. Tanmateix, aquests més de 300 títols només són una part del total de diners confiscats entre el 1938 i el 1941 per les autoritats franquistes. “Se’ls deia que els tornarien els diners quan acabés la guerra i el govern s’estabilitzés, però no va ser així […] Molts s’han quedat pel camí, destruïts sense voler o utilitzats per moltes famílies com a pagaré o per saldar deutes“, lamenta López, precisant que la Llei només permet reclamar als descendents directes dels espoliats fins a un quart grau de consanguinitat, fet que exclou els comprovants utilitzats com a moneda de canvi o heretats per persones alienes a la família.
La caixa forta de la merceria
Un miracle va evitar que la família d’en Joaquim Gràcia destruís els cinc títols obtinguts després d’entregar al Banc d’Espanya desenes de milers de pessetes l’any 1939. Aquests diners eren els estalvis de quatre germanes -entre les quals la seva mare- i de l’àvia, la Paquita Marcet, que regentava des del 1927 una merceria en el número 321 de la travessera de Gràcia. “Quan venien els nacionals els havies d’entregar els calés perquè, si no ho feies, et podia passar ves a saber què… Hi havia molta por”, explica. Gràcia conserva un retall de premsa de La Vanguardia publicat dos anys després de la fi de la Guerra Civil on s’indicava que els diners confiats serien retornats aviat. “Tu has vist alguna cosa? Perquè jo no“, rebla.
El negoci familiar -batejat amb el nom de Las Novedades– va poder tirar endavant malgrat el sotrac econòmic, mantenint la seva activitat fins al 2018, quan va acabar tancant per manca de relleu després de la jubilació del darrer membre de la nissaga i net dels fundadors. La clausura de l’establiment gairebé centenari va precipitar la venda de l’edifici, també propietat de la família, que va ser enderrocat. Aquest darrer responsable de la merceria va ser precisament qui, en sentir el cas de la mare de Jiménez a la televisió, va lligar caps i va trucar immediatament al seu cosí. Resulta que en una caixa forta del local de la travessera de Gràcia hi havia des de feia dècades guardats cinc títols molt semblants al que acabava de veure en la pantalla. Així és com Gràcia va assabentar-se de l’existència dels documents, posant-se aleshores en contacte amb altres afectats i acabant convertint-se en el secretari de l’APIGF.
“Una pesseta de l’època tenia molt valor. A la meva tieta li oferien tot un xamfrà al costat de Pi i Margall gairebé pels mateixos diners que li van confiscar”, assegura l’home, que està capitanejant la croada familiar per recuperar els calés requisats. Gràcia confia que la inestabilitat política de l’Estat no trunqui el procés iniciat amb les reclamacions, evitant així de retruc haver d’encetar una via judicial que podria culminar a instàncies europees. “Seria endarrerir encara més tot plegat. Els partits i els sindicats van recuperar en el seu moment els edificis. Inclús Negrín va cobrar… Nosaltres fa més de 80 anys que estem esperant i el problema és que la gent se’ns va morint pel camí“, lamenta i assenyala que pràcticament van a una baixa per setmana entre els membres de l’associació.
Justícia contra rellotge
Si no hi ha contratemps, les auditories de casos com els de les famílies de Gràcia o Jiménez haurien d’estar completades a finals d’any. Això suposa que a principis del 2025 es podrien començar a veure les primeres devolucions, que serien pràcticament automàtiques. En l’improbable cas que la demanda acabi amb un silenci administratiu negatiu, l’equip de Vosseler Advocats que assessora les famílies es reserva el dret a presentar un recurs de reposició o d’alçada abans d’obrir la via del contenciós administratiu, un curs legal que endarreriria encara més el procés i que podria acabar amb les reclamacions decidint-se a les institucions europees.
Sigui com sigui, la dilatació en el temps de tot plegat ha fet que afectats com Capdevila -que va morir el 2018 als 88 anys– no hagin viscut temps suficient per poder veure com la seva reclamació arribava a bon port. “Al principi, ningú donava un duro per nosaltres. La mare pagava de la seva pensió totes les despeses de l’associació. Si hem arribat fins aquí ha estat per ella“, remarca la seva filla. A l’espera de veure com acaba el procés de retorn de les confiscacions, Jiménez té clar que continuarà la lluita de la seva mare fins a les últimes conseqüències i deixa una reflexió punyent per a les autoritats: “És una qüestió de voluntat. Si s’hagués agilitzat tot plegat, ara no estaríem parlant de tants morts”.
