“Color cafè amb llet tenien les aigües que baixaven vorejant la calçada del passeig; s’arrossegaven les casetes de fusta, les mercaderies, els carros i barrils: tot el que trobaven al seu pas; carabasses, taronges, taules i bancs van sortir navegant; fins i tot, un carro desenganxat, carregat de porcellana, va ser arrossegat pel corrent… Mai havia comprovat la magnitud del poder de les aigües, era espantós! Avançaven ja per sobre de l’estrada del passeig: la gent fugia, clamava, cridava”. Així descrivia al seu llibre In Spain (1864) l’escriptor Hans Christian Andersen l’episodi que va viure a Barcelona el 15 de setembre de 1862, on passava uns dies de vacances amb un amic. De fet, hi ha una placa a Barcelona que recorda que l’escriptor va viure la inundació des de l’Hotel Oriente, a la Rambla, 45. Una inundació que es considera la catàstrofe natural més extrema de la història de la ciutat, on un miler de barcelonins van perdre la vida. Tot just han passat 200 anys i la ciutat espera, desesperada, la tan necessària pluja…
La Rambla, epicentre de la tragèdia
Aquell setembre d’ara fa dos segles, la ciutat es trobava immersa en una transformació urbana profunda. Les muralles havien començat a ser enderrocades el 1854, i cinc anys després, Madrid aprovava el Pla Cerdà per transformar l’Eixample. Justament aquesta transformació va acabar desencadenant una tragèdia que, probablement, no hauria estat tant brutal només amb una pluja torrencial. I és que la ciutat havia quedat desprotegida sense les muralles i els fossats que havien actuat durant segles com a dic de contenció i canal d’evacuació de l’aigua extramurs.
Els ruixats i les tempestes venien des de principis de setembre, però va ser a partir de l’11 de setembre que les pluges van ser més intenses, fins que el dia 15 van caure més de 200 litres per m2 en molts punts de la ciutat, i la inundació, considerat un episodi de gota freda -ara DANA- va acabar amb la vida d’un miler de ciutadans de tots els barris i va provocar greus destrosses materials a arreu, amb especial virulència a la Rambla. De fet, el Teatre del Liceu, que havia patit un gran incendi un any abans, veia, com si d’una maledicció es tractés, que la inundació destrossava les obres de reconstrucció. A més, les parades de la Boqueria, el quiosc de Canaletes i molts establiments de la Rambla van quedar totalment arrasats i el paviment de les voreres fins i tot es va aixecar. Aleshores es va xifrar en 7 milions de reals les pèrdues ocasionades.
Barcelona venia d’un estiu de sequera
Com avui, la Barcelona de fa dos segles havia passat un estiu especialment sec i càlid, unes condicions que meteorològicament van abonar el terreny per al gran diluvi, amb una temperatura de mar molt alta i depressions d’aire fred en altura, fet que va facilitar la formació de grans núvols de tempesta. Aquell dia les tempestes havien començat de matinada, però amb una intensitat que no feia preveure la tragèdia. Fins que els rius Llobregat i Besòs, que flanquejaven Barcelona, van començar a desbordar-se.
