La costa barcelonina no té continuïtat cap al sud. La platja de Sant Sebastià és l’última zona de bany abans de topar amb el recinte del Port Vell i la seva continuació amb les diferents terminals portuàries de la capital catalana. Aquest tram de costa que va fins a la desembocadura del Llobregat està marcat pel ciment i les grans indústries, que ja des de mitjans del segle XX van convertir aquest espai en un dels grans pols industrials de l’Estat.
Aquesta situació, però, no va ser sempre així. El front litoral sud que la capital catalana comparteix amb l’Hospitalet de Llobregat i el Prat de Llobregat va tenir antany l’aspecte pràcticament d’un delta flanquejat per grans camps de cultiu, una aparença que encara manté la zona més pròxima a l’aeroport del Prat i a la desembocadura del riu. El primer projecte orientat a modificar aquest indret neix a principis del segle XX, quan les autoritats comencen a plantejar la creació d’un port franc, unes instal·lacions on el tràfic de mercaderies està exempt de pagar els aranzels que solen ser obligatoris a la resta del territori. Les passes inicials en aquesta línia es van fer a partir del 1916, quan es concedeix la llicència per construir un dipòsit comercial al Port de Barcelona. L’operació va comptar amb una forta intervenció municipal i va portar el municipi a agregar fins a 900 hectàrees fins aleshores pertanyents a l’Hospitalet de Llobregat i un tros de terra del Prat de Llobregat.
L’any 1927 es convoca un concurs internacional per dissenyar el projecte del port franc en aquests terrenys, que ja havien estat declarats d’utilitat pública. El projecte que va rebre millor puntuació va ser el de l’enginyer danès Bjørn Petersen, que va servir de base per al projecte executiu que després redactaria el també enginyer Blas Sorribas. L’esclat de la Guerra Civil i els anys de postguerra paralitzen la creació d’aquestes instal·lacions, de manera que les parcel·les expropiades van continuar sent conreades en règim d’arrendament pels seus antics propietaris. Tot canvia, però, als anys cinquanta amb l’obertura del gran complex de la SEAT. La proximitat d’aquest indret a les instal·lacions portuàries i l’opció d’instal·lar-se en un règim de franquícia va portar la firma catalana a apostar per aquests terrenys, reorientant l’activitat en aquesta zona de la pròpiament portuària a la fabril.
Retrat d’un punt d’inflexió
Aquest punt d’inflexió entre l’existència de cultius i l’impuls de les indústries es veu reflectit a la perfecció en una sèrie de fotografies del 1967 realitzades des de l’aire. Les imatges les ha recuperades per a l’ocasió per l’usuari Catalunya Color, un perfil que es dedica a posar color a fotografies antigues en blanc i negre de tot el territori català. Les instantànies en qüestió mostren la Zona Franca en els seus inicis, just quan comença a convertir-se en un gran pol industrial, però encara mantenint tota una part sense edificar i on predomina el verd i el color marronós dels camps de conreu.
La Zona Franca de Barcelona, el 1967.
— Catalunya Color (@CatalunyaColor) September 23, 2024
📸TAF
🎨 Color original pic.twitter.com/PQN2J1Jsqi
A la part més pròxima a la capital catalana, el que seria avui dia part del barri de la Marina del Prat Vermell, sí que es veuen algunes fàbriques a primera línia de mar protegides per un gran dic, que dona accés a les instal·lacions del Port de Barcelona. Les indústries s’estenen fins als peus de la muntanya de Montjuïc, però, a l’altra banda, estan flanquejades per grans camps de conreu i per una extensa platja de sorra, ara ja completament desapareguda. De fet, a finals dels seixanta i principis del setanta, tota aquesta part del front litoral ja va començar a ser engolida per les fàbriques i les indústries, que amb el temps van deixar pas a grans infraestructures com Mercabarna, el Mercat Central de Fruites i Verdures o Mercat Central de la Flor, configurant el paisatge que conforma la Zona Franca actualment.
