Es coneix com a Cuadrilátero el nucli conspirador format per quatre generals que preparà i planificà a consciència i durant mesos el cop d’estat de 1923, ordint trames, teixint complicitats conspiradores i deixant a punt la teranyina de set anys de dictadura i suspensió de l’ordre constitucional. Per tant, mai no va ser, en absolut com alguns pretenen, un cop d’estat fruit de cap acció espontània.
A principis de l’any 1923, o fins i tot una mica abans, quatre generals van preparar l’acció: José Cavalcanti de Alburquerque (La Havana, 1871-Donosti, 1937), gendre d’Emilia Pardo Bazan, heroi a la càrrega de Taxdir el 1909 que li valgué la Laureada de San Fernando, havia estat governador militar de Melilla i era un africanista total; Federico Berenguer Fusté (San Juan de los Remedios, Cuba, 1877- Madrid 1948), germà de Dámaso, el qui substituiria a Primo de Rivera bo i caigut, africanista, i com l’anterior ple d’ascensos per mèrits de guerra.
Els altres dos eren Leopoldo Saró Marín (Camaguey, Cuba, 1878-Madrid, 1936), I conde de Playa Ixdain, general d’infanteria, i Antonio Daban Vallejo (Madrid 1877-Villanueva de la Reina, Jaen, 1925) que acabaria suïcidant-se d’un tret al cap deprimit per la mort de la seva dona. Com veiem un perfil molt igual i regular, tres nascuts a Cuba, tots participants en la darrera guerra cubana i, posteriorment, amb ascensos meteòrics per mèrits de guerra al Marroc, on van estar vinculats tota la vida.
Quatre homes convulsionant la història
El Cuadrilátero va dur el malestar a les casernes contra el govern liberal de Manuel Garcia-Prieto que exigia depurar responsabilitats per les greus negligències militars que causaren el Desastre de Annual el 1921, investigades a l’Expediente Picasso a càrrec del general Juan Picasso, atiant contra el govern titllant-lo de claudicant enfront del tema marroquí. El Cuadrilátero pretenia que el rei encomanés formar govern a un espadón a l’estil del segle XIX, després de protagonitzar un cuartelazo i d’aquell pronunciamiento amb el seu prestigi emparés un govern dictatorial.
El general de major graduació era Valeriano Weyler, d’infaust record a Cuba, tenia vuitanta-cinc anys i vivia molt feliç conreant les vinyes de la seva dona, a Sant Quintí de Mediona; li seguia a la llista Francisco Aguilera Egea, senador, president del consell suprem de Guerra i Marina, però va restar descartat quan va rebre uns mastegots el 30 de juny als passadissos de la Càmera per part del president del Consell de Ministres José Sánchez Guerra acusant-lo de mentir i dilatar les informacions a facilitar a l’Expediente Picasso.
Primo de Rivera, des de Barcelona
A començaments d’estiu es va pensar en el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, que acceptà encantat d’entrada, s’havia enganxat amb Garcia Prieto a causa del boicot que feia des de Catalunya a la política governamental, derivant-se d’aquí la visita a Madrid, que esmentarem en el seu moment, del 4 al 9 de setembre de 1923, on va despatxar amb els generals del Cuadrilátero. D’ells va rebre el vistiplau com a cap del cop per tota la resta de generals, només José Sanjurjo o Juan O’Donnell estaven amb el govern, la resta del generalat veia unànimement necessari un cop tot i no estar-hi tots directament compromesos.
Una vegada es formaria el Directorio, dels generals del Cuadrilátero només Daban n’arribaria a ser membre. Tot va anar de pressa, es derogaren els drets constitucionals, s’implantaren mesures extremes immediatament, arrodonides posteriorment. De l’Expediente Picasso, que investigava el Desastre de Annual, constatant la corrupció, deficiències i actuacions irresponsables –covardes molt sovint– d’oficials en aquelles jornades humiliants per a Espanya, amb milers de soldats de lleva morts absurdament cal parlar-ne una mica més.
Les responsabilitats apuntaven tan amunt que superaven oficials i caps, i abastaven a generals o a la mateixa corona. Enllestida la investigació, el juliol de 1923 es creava una segona comissió anomenada Comissió de Responsabilitat, que amb el tancament de les Corts en produir-se el cop d’estat va donar carpetazo al tema, destruint posteriorment moltes proves.
Algun diputat va guardar i amagar còpia de la documentació i el 1931, proclamada de República es va reprendre, jutjant a Alfons XIII in absentia per alta traición, el Bienni Negre va determinar que no hi havia més fets punibles als jutjats i pels quals només el general Dámaso Berenguer havia estat condemnat a seis meses de arresto militar.
Les conclusions històriques d’aquell expedient resumides per Maria Ángeles Recio a El desastre de Annual en el Parlamento Español: las comissiones de responsabilidades (2018) són resumides en sis punts: voler abastar el control d’una gran extensió amb guarnicions aïllades, petites i insuficients; deixar càbiles sotmeses armades a rereguarda; avenços desprotegits en terrenys no controlats i plens d’insurgents; confiar en una rereguarda mal situada i desproveïda d’equipaments i materials; cap pla de retirada i finalment un cop iniciada la vergonyosa desbandada, portar al front totes les forces en lloc de protegir les places com Melilla.
La lectura de l’Expediente Picasso, avui consultable a internet, mostra un alt grau de negligència i corrupció d’aquells militars africanistes, oficials i sotsoficials que traficaven amb els subministraments sense escrúpols ni de deixar la tropa sense el mínim necessari, ni que qualsevol d’aquelles corrupteles beneficiessin l’enemic, com sovint passava.
