Com s’organitzaven les dones barraquistes del Carmel? Història de complicitats i lluita veïnal

El llibre 'Somos barrio' retrata la història de l'infrahabitatge barceloní durant la segona meitat del segle XX des d'una perspectiva de gènere

Ivan Patrici Navarro va néixer a una barraca de la zona nord de Barcelona, el lloc on s’acumulava tot allò que no havia estat planificat però que, durant dècades, a la ciutat ja li anava bé que existís. Ara és historiador. I s’ha proposat retratar la vida i les batzegades veïnals en aquell indret, entre Can Baró i el Carmel, des d’un punt de vista arraconat fins ara: el de les dones. Les dones que durant la segona meitat del segle XX van haver de conviure amb la normalització de l’infrahabitatge, el masclisme de l’època i l’estigmatització de la immigració.

Ara, algunes d’elles han deixat impresa la seva experiència en les pàgines del llibre Somos barrio, que sortirà en format físic els pròxims dies. Al document, que en inici era el treball de final de màster de l’autor, també es troba una anàlisi històrica i una comparativa amb altres fenòmens urbans i d’identificació veïnal similars, com la Mina o les faveles del Brasil.

Amb aquesta mirada, l’autor ha volgut reconéixer una part de la història de Barcelona que sovint ha passat desapercebuda. “Es va normalitzar que la gent visqués amb infrahabitatge, tant durant el franquisme com durant la democràcia. I això era una anomalia. I en cert moment, la dona barraquista, amb la seva falta de privilegis i amb una visió de gènere que l’abocava a les cures, va adonar-se que totes les reivindicacions que plantejava per a una millora de la seva família passaven per un pols amb les administracions. I així ho van mostrar, embarassades i tot, ocupaven les primeres línies de les manifestacions”, expressa Ivan Patrici Navarro.

Les mobilitzacions més destacades van arribar amb la democràcia, però molt abans ja hi havia hagut una primera identificació, als anys 50, que seria la llavor de tot plegat. “La barraca al principi era molt petita, i tota la vida es feia al carrer. De fet, el carrer era una extensió de la barraca. Allò feia que les dones es reconeguessin entre elles i posessin en comú les carències que tenien“, comenta l’historiador. Aquella situació inicial barrejava el pes de fer-se càrrec de fills, germans o gent gran alhora que s’anava a buscar l’aigua a la font o es tenia cura de la llar. “L’home potser treballava fora 14 hores i després se n’anava al bar. No tenia la mateixa percepció de les barraques. Les dones no podien anar al bar, per començar, perquè no estava ben vist. Això tenia un efecte sobre la vida barraquista que, en el fons, feia que ells estiguessin més alienats que elles“, matisa.

Al llibre es repassen els espais en què la dona es va empoderar, on es podien reunir o quin paper van ocupar efectivament a l’hora de reivindicar els seus drets en el moviment associatiu que es va crear. També es recorden passatges crítics de la història barcelonina, com quan es regulava l’arribada de famílies del sud d’Espanya. “L’Ajuntament va establir un checkpoint a l’Estació de França i controlaven si els que arribaven tenien permís de treball. Si no, et feien tornar enrere. És a dir, que als andalusos se’ls considerava immigració il·legal depenent com arribessin”, menciona Ivan Patrici Navarro.

Una dona barraquista, vestida de negre, l'any 1962 / Cedida per Ivan Patrici Navarro
Una dona barraquista, vestida de negre, l’any 1962 / Cedida per Ivan Patrici Navarro

Amb aquesta visió al passat, que també inclou el tancament en fals que es va donar amb el fenomen amb l’arribada dels pisos de protecció oficial, l’historiador defensa la necessitat de “feminitzar les reivindicacions” i deslligar les cures de les dones. D’altra banda, pel que fa a l’habitatge, Ivan Patrici Navarro es mostra preocupat per “alguns paral·lelismes” que es poden apreciar entre aquella Barcelona i l’actual. “Segueix havent-hi infrahabitatge i barraquistes perquè les administracions no fan prou i la gent no pot pagar un espai on viure. També es torna a expulsar gent, ara via CIE, si se’ls considera il·legals. La ciutat està repetint cànons de la Barcelona dels anys 40”, clou.

Nou comentari