En deixar enrere la plaça de l’Estatut, que està a tocar del Mercat d’Horta, el canvi del paisatge sorprèn. Els carrers transitats i replets de vianants o comerços que donen vida al barri d’Horta, tenen poc a veure amb la fesomia de la Clota. Cases petites, carrers sense pavimentar i la muntanya de Collserola com a teló de fons són els diferents elements que generen la sensació d’haver sortit de sobte de les fronteres de Barcelona. Això no és d’estranyar si tenim en compte que aquest barri del districte d’Horta-Guinardó és el menys poblat de Barcelona: només té 699 habitants. Als antípodes es troba el barri de Sant Andreu de Palomar (districte de Sant Andreu), que és el més poblat de tots amb 57.605 veïns.
Un dels veïns de la Clota, en Cecilio, explica al TOT Barcelona que el més especial d’aquest barri és que està a anys llums d’assemblar-se a la realitat de les finques on, per exemple, hi ha 50 veïns que, en la majoria de casos, són complets desconeguts. “Aquí tots ens saludem i si necessitem res, amb una trucada ho tenim”, celebra. Aquestes paraules es materialitzen, entre altres, al carrer de Bragança, on no només hi ha uns horts comunitaris, també un pou decorat amb diferents plantes de testos alts que, d’alguna manera, fan que l’espai sembli l’interior d’un pati privat. Fa dècades el barri era encara més ‘poble’ que ara. Tenia més autonomia perquè tenia bastants més comerços, però alhora, estava menys obert a Barcelona. “Quan tornaves de festa, ni els taxistes et volien portar fins aquí. Com a molt ens deixaven a la plaça d’Eivissa (Horta)”, afirma.
Manca d’equipaments
Més enllà de les facetes més costumistes del barri, en Cecilio posa sobre la taula una altra menys visible d’entrada però molt més patida: la manca d’equipaments. Un exemple és que no tenen Centre d’Atenció Primària (CAP) propi i han d’anar fins al d’Horta. “Hi ha gent gran o discapacitada que tenen problemes per sortir del barri. Estem demanant que el bus 112 arribi fins aquí”, indica.
Per part seva, un altre veí, en José Antonio Gutiérrez, no només insisteix a aquest diari que el CAP d’Horta, a més, “s’ha quedat petit” i que els veïns també han d’anar als centres d’altres barris, com el Carmel, sinó que en algunes zones els contenidors no van arribar fins fa pocs anys. “Això estava molt abandonat”, subratlla mentre assenyala alguns carrers pavimentats també des de fa pocs anys. Un exemple que assenyala és el carrer d’Alarcon, que era una riera. “Volem que es respecti la Clota, entre altres, per la seva antiguitat. Fa 60 anys hi havia gent de Barcelona que venia aquí a passar l’estiu”, apunta.
Això no és tot. Gutiérrez subratlla que un altre tema que inquieta al veïnat té a veure amb l’habitatge i és visible des de diferents punts de barri. Es tracta d’una promoció de pisos que es troben al carrer de Marcelí, a tocar d’uns altres habitatges protegits construïts sobre sòl municipal, que tenen preus de compra que van des dels 300.000 euros als 620.000 euros, segons els metres quadrats i les prestacions. Un preu abismal en un barri humil com el de la Clota que, inevitablement, ha fet saltar les alarmes. “Portaran gentrificació”, alerta. Tot seguit, explica que al barri hi ha encara sòl municipal sense utilitzar i que això ha fet esclatar manifestacions demanant que es destini al veïnat.
Un altre poble dins de Barcelona
A només 4 quilòmetres de distància, al barri de Sant Andreu de Palomar, la realitat és força diferent. És com trobar-se en un altre municipi, i això es veu en només sortir de l’estació de metro de la plaça d’Orfila, al cor del barri, on també es respira ambient de poble, però amb molta més vida, tant pels jubilats que prenen el sol als bancs com pels vianants que van a comprar als establiments comercials del barri. Gran part, tenen les portes obertes i són comerç de proximitat.
Un dels seus veïns, en Josep Paredes, de 92 anys, fa broma i diu que el que més caracteritza aquest barri de la perifèria és que “la gent és molt simpàtica”. En declaracions al TOT també mostra orgull per l’equip de futbol Unió Esportiva de Sant Andreu assegurant que és el soci número 1 del club. “Però m’agradaria el soci 9.001 perquè això significaria que el club seria més gran i que, a més, jo seria més jove”, diu entre rialles.
L’altra gran particularitat que dissecciona Paredes és també l’esperit de poble de Sant Andreu de Palomar, visible entre les casetes antigues i d’una sola planta que encara vesteixen part del nucli antic. Malgrat que reconeix que troba a faltar aquells temps en els quals els veïns deixaven les portes de casa obertes, fins i tot a les nits, o l’autenticitat que tenien en el passat Els Tres Tombs i la cavalcada de Reis, assegura que cada dia que surt al carrer es creua amb mínim una persona a la qual coneix. Sobre aquest aspecte també se centra la Remei Ibáñez, veïna del barri des de fa 42 anys, qui recalca que els andreuencs no diuen que són de Barcelona, sinó de Sant Andreu.
El porta a porta
Com tots els barris, també té moltes coses a millorar, i en aquest cas, una veïna que se suma a la conversa amb Ibáñez, la Núria Antoniojuan, posa sobre la taula un dels temes estrella dels darrers anys: el sistema de recollida de residus porta a porta. La raó? La freqüència amb la qual es recullen certs residus l’obliguen a anar caminant fins a altres zones amb contenidors. “No podem tenir el porta a porta i, alhora, algun contenidor pròxim?”, es pregunta i, tot seguit, en Josep Feliu, també veí del barri i marit d’Ibáñez s’afegeix al debat. “És que els de Sant Andreu ho voleu tot, eh”, bromeja.
Paral·lelament, aquest grup de veïns afirma que altres aspectes a millorar són l’augment de zones verdes per passejar amb els gossos i la rehabilitació d’algunes voreres malmeses. A part d’això, tots ells insisteixen a parlar sobre el tema que, en general, preocupa més a tothom: la pujada del preu de l’habitatge. Un dels principals col·lectius afectats són els joves, ja que són molt pocs els que es poden quedar a viure al barri on han crescut. “Han d’invertir tot el seu sou si volen viure sols…”, recorda Antoniojuan. “El meu nebot va estar tres mesos buscant un pis pel barri, i va ser impossible”, recorda una altra veïna, la Montserrat Reniu. Ibáñez, per part seva, afegeix com aquesta situació s’està materialitzant en l’expulsió dels joves de la ciutat. “El meu fill ha hagut de marxar de Barcelona. Viu en una casa preciosa a Dos Rius (el Maresme)”, conclou.
