L’Hospital Clínic de Barcelona consolida una tipologia de trasplantament de gran complexitat. En any i mig ha realitzat ja dos trasplantaments d’úter, aquest cop d’una mare a la seva filla per tal que pugui quedar embarassada. En el primer cas la donant era la germana de la pacient. La segona experiència s’ha beneficiat de millores tecnològiques, tot i ser igualment una cirurgia de gran dificultat. Va durar 18 hores.
La intervenció va tenir lloc el passat 4 d’abril i es dona per exitosa perquè la beneficiària ja ha tingut la primera menstruació al cap de dos mesos i la previsió és implantar-hi el primer embrió a finals d’any per culminar un procés de reproducció assistida amb fecundació in vitro. L’operació va durar 18 hores i la lideraven els doctors Francisco Carmona i Antonio Alcaraz, caps de Ginecologia i d’Urologia i Trasplantament Renal respectivament. Han pogut estrenar l’exoscopi que l’hospital havia adquirit feia uns mesos, que té una lent de gran augment i alta definició d’imatge.
“Estem parlant probablement del trasplantament més complex que es fa, només equiparable a trasplantaments de cara”, explica Alcaraz, en declaracions recollides per l’agència ACN. “Hi ha moments molt crítics de la cirurgia tant a la fase d’extracció com a la de l’implant, i part de la complexitat ve per aquí, són moltes hores que has d’estar molt concentrat”, comenta. L’úter té moltes venes petites i fràgils, comptes de les venes visibles i gruixudes que caracteritzen altres òrgans. A més aquest conjunt de vasos sanguinis ha de ser flexible, perquè la vascularització es multiplicarà per 20 durant l’embaràs que té com a objectiu final la intervenció.
Més embrions viables després del trasplantament
Arreu del món s’han fet només un centenar de trasplantaments com aquest, al voltant del 80% dels quals han resultat viables. N’han nascut 30 infants, perquè la fertilitat en la receptora no és immediata. Se sol esperar mig any abans d’implantar-li un embrió, però l’habitual és que calguin entre 4 i 5 intents fins que un embrió s’agafi a les parets del nou úter i prosperi. Amb aquesta operació es calcula que les probabilitats d’èxit de la fecundació in vitro pugen del 20% estàndard fins a un 40%.
La pacient receptora no ha assolit encara l’embaràs desitjat però l’operació ha permès augmentar la quantitats d’embrions viables obtinguts per a culminar la fecundació in vitro. Havia obtingut 4 embrions sans, mentre que ara ha pogut aconseguir-ne 16, el que augmenta molt les possibilitats d’iniciar una gestació quan se li implantin a finals d’any.
Un dels requisits ètics i mèdics d’aquests trasplantaments és que donant i receptora tinguin lligams familiars de primer grau –pares i fills– o de segon grau –germans, avis…–. També han de ser compatibles a nivell immunològic i estar sanes, per poder afrontar la cirurgia i el tractament immunosupressor –per no fer rebuig a l’òrgan– sense riscos alts. A més a més, la dona donant ha d’haver tancat l’etapa vital en què tingui clar si ha satisfet el seu desig gestacional, perquè un cop feta l’operació ja no podrà tenir fills naturals. En el primer trasplantament d’úter, la germana donant ja havia tingut descendència; en el segon cas, la mare ja no preveia tenir més fills.
18 hores d’alta concentració
“És una marató on hi ha ports de primera categoria que has d’anar passant i fins al final no s’acaba. Jo destacaria com el pic més difícil gairebé al final de la cirurgia de la donant, quan l’úter està només unit per les artèries i venes que conservarem. En aquest moment és tremendament fàcil cometre un error, fer un moviment brusc que lesioni la vascularització i que perdem l’òrgan”, valora Carmona.
“Són cirurgies per a equips molt seleccionats, menys de 10 equips a tot el món són capaços de realitzar-la, cosa que situa l’hospital a l’elit de la cirurgia mundial”, celebra. “Estem avançant de manera adequada però encara no hem arribat a la meta, ens falta l’èxit final que és poder assistir al naixement d’un nadó”, resol.
Néixer sense úter ni trompes de fal·lopi
El trasplantament és fruit d’un llarg camí previ que comença anys abans de l’arribada de la pacient a l’hospital. El projecte de recerca al Clínic que es va iniciar fa 5 anys i té per objectiu verificar la viabilitat d’aquesta cirurgia per a dones amb síndrome de Rokitanski un cop aconseguida l’aprovació de 5 trasplantaments. Pateixen aquesta malaltia dones que neixen sense úter ni trompes de fal·lopi, pel que el seu aparell reproductor no és funcional.
Participen al projecte més de 50 professionals, dels quals 20 van participar en algun aspecte de la intervenció. L’èxit del trasplantament no només serveix per aquest projecte i per a les pacients amb aquesta síndrome, sinó que ofereix experiència pràctica útil per a trasplantaments de ronyó o d’òrgans en nens de baix pes, dos casos en què els vasos sanguinis també són molt prims.
