Dos minuts i mig. Aquest és l’interval de temps que separa de mitjana cadascun dels enlairaments a la tercera pista de l’aeroport del Prat, la més pròxima al paratge natural de la Ricarda. El soroll dels motors de querosè és eixordador i des de fa gairebé dues dècades s’ha convertit en el company de viatge indestriable de la Casa Gomis. Aquesta joia racionalista obra de l’arquitecte Antoni Bonet Castellana i construïda entre el 1957 i el 1963 s’alça enmig d’una pineda a només 400 metres de l’aeròdrom, en uns terrenys propietat dels descendents de la coneguda família d’empresaris tèxtils Bertrand. La remor constant dels avions trenca la tranquil·litat d’un espai integrat perfectament en l’entorn i actua com un recordatori de l’amenaça que plana sobre aquesta zona d’aiguamolls pròxima a la desembocadura del Llobregat. Una mena de memento mori que es repeteix dissonant una vegada i una altra i que té el seu origen en el projecte polèmic d’ampliació de l’aeroport, que podria engolir pràcticament la totalitat d’aquesta reserva verda.
Poques persones coneixen millor aquest indret que la Marita Gomis. Filla de Ricardo Gomis i Inés Betrand, el matrimoni barceloní que va encarregar la construcció de la casa a Bonet, aquesta dona de 76 anys és l’actual copropietària de la finca amb els seus germans. Aquí hi passaven els estius i molts caps de setmana, jugant entre els grans vitralls que flanquegen el recinte de teulada ondulada. “Vam créixer amb la casa. Aquests terrenys fa més de 100 anys que pertanyen a la família -els va comprar el besavi Manuel Bertrand el 1901- i hi veníem cada diumenge, inclús mentre aquesta estava en obres”, explica en una conversa amb el TOT Barcelona. Gomis encara recorda com als cinquanta anaven en bici fins a l’aleshores petit aeròdrom del Prat de Llobregat i feien curses per les mateixes pistes, que no estaven vallades. El primer gran canvi va arribar a finals dels seixanta, quan van construir la segona pista de l’aeroport i hi van començar a operar els jets i els avions de gran fuselatge. L’augment del soroll va ser important, però les instal·lacions encara quedaven força lluny de l’immoble. No va ser fins a principis de la dècada dels 2000 que el panorama va fer un gir de 180 graus amb l’arribada de la tercera pista, primer només per aterrar i, després de les queixes dels veïns de Gavà i Castelldefels, com a pista d’enlairament.
Aquest és teló de fons en el qual s’ha celebrat la biennal artística Manifesta 15, que ha tingut en la Casa Gomis una de les seves seus principals juntament amb les Tres Xemeneies de Sant Adrià de Besòs. Si el gran reclam de l’antiga central tèrmica era l’obertura al públic d’un espai fins ara inèdit, tot reflexionant sobre el seu futur i el projecte urbanístic polèmic que s’hi planteja, en el cas de la Ricarda, el gran atractiu era endinsar-se en una icona arquitectònica de renom internacional que veu perillar el seu futur i el del seu entorn -un binomi que com veurem sembla indestriable- per les ànsies expansives d’un aeroport, tot emmarcat en el context de saturació turística que viu Barcelona. Els visitants que s’hagin acostat a la Ricarda durant aquests prop de dos mesos i mig hauran pogut palpar de primera mà l’amenaça que planeja literalment sobre aquest paratge natural, un projecte per ara està en l’aire, però que l’executiu de Salvador Illa sembla entestat a recuperar durant aquest mandat.
Un refugi en ple franquisme fet per correspondència
Enmig del soroll, els Gomis Bertrand han après a conviure amb l’hostilitat del nou escenari que se’ls va plantejar a principis de la dècada dels 2000. Ho han fet com una peça més de l’engranatge del paratge natural de la Ricarda, que malgrat resultar malmès ha aconseguit sobreposar-se a l’adversitat. Per l’època de l’arribada de la tercera pista, la família ja n’era plenament conscient tant de la riquesa en biodiversitat de l’estany, al voltant del qual havien fet vida diverses generacions de la nissaga, com de la singularitat de la casa d’estiueig que havien fet construir els pares. “Quan ets nen només vius en el lloc, però amb el temps te n’adones que aquest és un tipus construcció completament diferent del que es feia aleshores. És una casa pensada específicament per aquest lloc i el seu entorn”, assenyala Gomis, tot posant èmfasi en el fet que l’immoble es va construir amb l’arquitecte vivint a milers de quilòmetres de distància, ja que Bonet residia a Buenos Aires a mitjans del segle XX.
L’arquitecte barceloní no va ser la primera opció sobre la taula del matrimoni, que per part de pare estava molt vinculat a les avantguardes dels anys trenta. De fet, van sondejar Josep Lluís Sert, però, com estava ja exiliat en aquella època, van acabar optant per un dels seus alumnes, que havia marxat a París el 1937 per treballar en el taller de Le Corbusier i que va participar en l’Exposició Internacional que va acollir la capital francesa aquell mateix any, coincidint amb Pablo Picasso, Salvador Dalí, Joan Miró i altres personalitats del moment. L’esclat de la Segona Guerra Mundial i l’ocupació nazi van portar Bonet a l’Argentina, on tenia altres amics del sector i es va establir fins al 1949, quan va poder tornar i trobar-se per primer cop cara a cara amb el matrimoni Gomis Bertrand. De seguida es va teixir una relació íntima entre clients i arquitecte, que van anar cultivant per correspondència. A través d’aquestes cartes, l’exiliat va donar instruccions precises i concises per a la construcció de l’immoble, que va anar a càrrec de la companyia d’Emilio Bofill, pare dels també arquitectes Ricard i Anna Bofill.
Després de sis anys de treball, el projecte va veure finalment la llum el 1963. El recinte el conformen diversos pavellons construïts a base de vitralls i gelosies ceràmiques units entre si per passadissos pràcticament translúcids. El contrast és palpable en cadascun dels espais, ja sigui per la combinació del blanc trencat de les parets amb les rajoles de color terrós i verd intens o pel joc de llums i ombres que ofereix un espectacle diferent en funció de la posició del sol. La casa, però, mai va ser només de la família. Per la Ricarda van passar al llarg dels anys personalitats del calibre de Miró, Joan Brossa, Josep Maria Mestres Quadreny o Antoni Tàpies, entre molts altres. Tots ells van trobar en aquest paratge un refugi cultural en ple franquisme, on s’hi realitzaven concerts, representacions teatrals i trobades de tota mena burlant la censura del règim.
L’arquitecte defenestrat per l’exili
Si la Casa Gomis gaudeix del reconeixement que té actualment és en bona part gràcies a dos arquitectes. Un d’ells és Fernando Álvarez, un argentí a qui devem el descobriment de la figura de Bonet en tota la seva esplendor. Ell va estudiar i catalogar l’obra del constructor barceloní i va comissariar una primera exposició l’any 1996 dedicada a l’artífex de la joia racionalista de la Ricarda. “Gràcies a aquesta mostra, la família va contactar amb ell i es va establir una relació molt propera”, explica Oriol Hostench, director del Màster de Restauració de Monuments de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), membre de l’Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni (AADIPA) i un dels arquitectes que va treballar amb Álvarez en la primera gran restauració de la casa, que es va centrar sobretot en les cobertes. L’altre gran nom del binomi que ha posat en valor la importància d’aquesta construcció és del de Jordi Roig, el “braç executor” -en paraules d’Hostench- sobre el terreny de la profunda investigació de l’edifici duta a terme pel seu company.
Ambdós van treballar durant dècades per situar en el lloc que li pertocava tant a la Casa Gomis com al seu arquitecte. “Bonet i altres exiliats va patir el menyspreu de l’elit d’arquitectes catalans de l’època que s’havien quedat com Oriol Bohigas. Mai se’l va reconèixer a casa nostra com s’hauria d’haver fet. No és un Coderch, però està a l’altura”, remarca Hostench, que reivindica la finca de la Ricarda com un dels grans exponents del patrimoni arquitectònic del país. En la mateixa línia es pronuncia Gomis, que reconeix que la casa sempre ha atret més interès de fora de l’Estat que d’aquí. “Bonet era un perfecte desconegut, va costar molt que el reconeguessin. També passava amb Antoni Gaudí, que a Catalunya als anys seixanta no el coneixia pràcticament ningú mentre que a Anglaterra ja se’n parlava d’ell”, assenyala.
Mimesi per sobreviure
Les intencions d’Aena d’allargar 500 metres la tercera pista arrasant gran part de la Ricarda es van fer públiques a mitjan del 2021. Des d’aleshores, el debat sobre el futur del paratge natural i de l’òpera magna de Bonet ha anat revifant periòdicament amb cada proposta alternativa i moviment en fals de les administracions per reactivar el projecte. La celebració del Manifesta no ha estat res més que l’enèsima oportunitat per posar la problemàtica a primera línia. Això sí, amb un impacte gens desdenyable quant a públic i en un context marcat pels efectes devastadors de la DANA al País Valencià. De fet, les fortes pluges del passat novembre ja van deixar imatges de l’aeroport del Prat parcialment inundat, constatant la realitat que es troba en una zona potencialment inundable.
“Hem arribat a sentir que s’ampliaria la pista per sobre l’estany i la casa… Després del desastre de la DANA i immersos en una crisi que ja no només és climàtica sinó global, creiem que no té cap sentit ampliar l’aeroport. Sembla una broma de mal gust”, afirma Jaume Grau, portaveu d’Ecologistes en Acció. Grau considera que projectes com els que es plantegen fugen de l’evidència científica, no tenen en compte el context territorial ni social i desoeixen les advertències de l’ONU pel que fa a la pèrdua de biodiversitat, en aquest cas sobretot per la destrucció del ric ecosistema aquàtic de la Ricarda, que seria pràcticament impossible de replicar. Sobre la casa en qüestió, des de l’entitat ecologista la veuen com un element més de la singularitat d’un paratge amenaçat de mort. “La cultura i el patrimoni són fonamentals, però és que aquí estem parlant d’espècies que depenen d’aquest hàbitat per sobreviure. És demencial i creiem que s’hauria de descartar l’ampliació”, conclou.
Els defensors de la joia arquitectònica i els ecologistes van de la mà en aquesta croada, conscients que la mimesi entre la Casa Gomis i el seu entorn els condemnen a un futur compartit. “No pots entendre una casa així sense el seu entorn. Existeix tal com és gràcies a aquest. Per això, no veig una possibilitat que aquesta acabi enderrocada o traslladada, seria impensable. El gran perill és que se l’aïlli tant que acabi sent un fantasma, un ninot de fira desubicat”, apunta Hostench, que celebra que l’obra de Bonet hagi acabat convertint-se en certa manera en la nau insígnia d’aquesta lluita naturalista. “Que es vulguin prendre mesures per revisar les zones inundables i a l’hora es plantegi ampliar l’aeroport carregant-se la Ricarda és completament contradictori. Crec que ens ho hauríem de replantejar. Mentrestant, nosaltres defensarem el territori que coneixem de tota la vida”, rebla Gomis.
