El tancament de la merceria Casa Gallofré va ser un cop dur per al barri de Sant Antoni. Aquest negoci fundat l’any 1914 per Miquel i Josep Gallofré abaixava definitivament la persiana a finals del passat mes de febrer ofegat per un lloguer cada cop més prohibitiu, que complicava la subsistència d’un establiment que s’havia convertit en una verdadera icona d’aquesta zona de la capital catalana. Després de prop de nou mesos amb el local del número 68 del carrer de Manso tancat, el moviment tornava a l’antiga botiga de gèneres de punt fa unes setmanes, quan els rètols que anunciaven que l’espai es llogava van ser estripats -indicador que ja tenia nou inquilí- i hi van entrar els operaris per reformar-ne l’interior.
La imatge de l’exterior del negoci, on s’ha mantingut tant el rètol original de la merceria com els aparadors de fusta, contrastava amb la de l’interior. Unes fotografies compartides pel periodista Marc Piquer, l’alter ego del popular perfil a les xarxes socials Barcelona Singular, demostraven que els operaris havien arrasat amb les altes prestatgeries i el taulell de fusta. Ni tan sols s’havia salvat el despatxet protegit per vidrieres que s’ubicava al fons de la primera estança a l’esquerra. Només el terra de rajola hidràulica semblava haver sobreviscut a la crema. Aquesta situació havia despertat força indignació a les xarxes, on molts ciutadans lamentaven la pèrdua definitiva d’aquesta petita part del patrimoni barceloní i cavil·laven sobre la naturalesa del nou comerç que ocuparà aquest local del carrer de Manso, que per ara és una incògnita. Ara bé, un rumor apuntava que no tot el mobiliari s’havia perdut amb el tancament de la merceria.
Rètol i aparador a banda, l’interior de la Casa Gallofré (1914) era una meravella: les prestatgeries, el taulell, el despatxet amb vidres gravats… S’HO HAN CARREGAT TOT!… després de fer fora els inquilins de sempre. Aviat s’hi vendrà roba barata (Manso 68 #SantAntoni) https://t.co/ELRjmRNWUE pic.twitter.com/AB3JfaJG43
— Barcelona Singular (@Bcnsingular) November 14, 2024
Un número guardat en un calaix durant vuit anys
A gairebé 200 quilòmetres del barri de Sant Antoni, en un petit poble del Pallars Jussà de poc més de 300 habitants, perviu un bocí de la Casa Gallofré. Es tracta de Salàs de Pallars, una localitat que des de fa prop de dues dècades ha apostat per alimentar una col·lecció peculiar. Les Botigues Museu de Salàs són una sèrie d’espais que recreen negocis en molts casos en extinció que van des de la segona meitat del segle XIX fins a les acaballes del franquisme. Per ambientar-los, els responsables fan servir mobiliari que o bé compren o els donen establiments històrics que en la majoria dels casos abaixen la persiana i el complementen amb una selecció dels productes més representatius de cada període i amb l’exhibició de cartells antics i d’altres elements publicitaris. Actualment, tenen una desena d’espais, entre els quals una farmàcia, un estanc, una barberia, una pastisseria, un quiosc o una botiga d’ultramarins.
“Cada cop tanquen més petits comerços de tota la vida. Quan ens assabentem d’un cas, ens posem en contacte amb els responsables. Aquí intentem conservar-los d’alguna manera i els museïtzem perquè es puguin visitar”, assenyala en una conversa amb TOT Barcelona Sisco Farràs, alma mater i promotor de la iniciativa, que va néixer a partir de la clausura del negoci familiar per la jubilació dels seus pares, que regentaven una botiga de queviures en aquesta localitat del Pallars. Aquest historiador fa temps que es va interessar pel mobiliari i estris de la Casa Gallofré si en algun moment acabaven tancat, com va acabar succeint el febrer del 2024. “Va ser una mica per casualitat. Un amic que viu a la zona me n’havia parlat i fa uns vuit anys o així em vaig acostar a la merceria i els hi vaig deixar el meu número de telèfon perquè em truquessin si decidien abaixar la persiana i desfer-se de tot plegat”, explica.
Dit i fet. Quan la Rosa Maria i en Joan Gallofré -la tercera generació d’aquesta particular nissaga familiar al capdavant de la merceria- van decidir tancar el negoci, es van posar en contacte amb Farràs, que va acudir al local del carrer de Manso per veure que podia aprofitar per al museu. Tant el rètol com els aparadors estan protegits com a element d’interès paisatgístic de la ciutat de Barcelona, de manera que sobre el paper no es poden tocar i han de mantenir-se tal com han estat durant 109 anys, però sense les peces de llenceria tradicional i gèneres de punt. L’historiador estava molt interessat en l’espai que antigament ocupava el tenidor de llibres de la botiga, que és aquesta espècie de despatxet protegit per vidrieres que s’utilitzava per a les tasques de comptabilitat. Tanmateix, les dificultats per transportar-lo van acabar per fer-lo desistir de l’empresa. “Al final ens vam quedar tres o quatre làmpades, els estris i material de merceria més vell que tenien al magatzem, capses de mitjons i botons, un aparell d’embolicar, alguns cartells típics del negoci…”, apunta.
Complements amb segell barceloní
Aquest batibull d’elements no han servit per conformar un nou espai a les Botigues Museu de Salàs, però sí que han contribuït a completar dues de les estances que ja tenen museïtzades. Les característiques làmpades de llum càlida que durant dècades van penjar del sostre del local de la Casa Gallofré, per exemple, s’han col·locat a la pastisseria/xocolateria, un negoci recreat en bona part gràcies a la donació del mobiliari de fusta fet a mà de l’antiga Pastisseria Falgueras de Vilassar de Mar (Maresme), fundada l’any 1911 per Antoni Falgueras i que va tancar el novembre del 2018.
Pel que fa als estris i el material de l’emblemàtic comerç de Sant Antoni, els responsables del museu han optat per introduir-los com a elements complementaris a l’ambientació de l’espai de merceria/perfumeria, que compta amb mobiliari provinent de diversos punts del territori. Es dona la circumstància que aquesta estança té també una sèrie de vetes i fils originaris d’una altra icona barcelonina com va ser la fàbrica Fabra i Coats de Sant Andreu. “Sempre que fem visites guiades expliquem d’on provenen els diferents elements que conformen l’espai. Si algú vol veure tot això, ho tenim aquí dalt”, remarca Farràs, que reconeix que la seva intenció és poder anar ampliant una ja gens desdenyable col·lecció de negocis històrics amb la incorporació d’un nou espai any rere any.
La granja històrica defenestrada per l’especulació
El record de la Casa Gallofré no és l’únic d’un comerç emblemàtic de Barcelona ja desaparegut que perviu gràcies a aquest museu tan particular. De fet, les làmpades de la merceria de Sant Antoni comparteixen espai amb elements d’un negoci de la capital catalana que va haver d’abaixar la persiana només uns vuit mesos abans. Es tracta de la Granja Bruselas, que va tancar el 30 de juny del 2023 després de més quatre dècades servint esmorzars, dinars i berenars al cor de la Dreta de l’Eixample. Com en el cas de la botiga de gèneres de punt, la pressió immobiliària també va estar darrere de la clausura d’aquest establiment, fundat el 1940 per la belga Maddeleine Devise. El seu cas, però, va ser encara més flagrant, ja que la granja va ser expulsada pel mateix fons voltor que el 2021 havia comprat tota la finca del número 67 del carrer de Roger de Llúria per fer-hi pisos de luxe.
En una conversa amb el TOT Barcelona només uns dies abans de tancar, Carles Huguet, responsable del negoci des del 2001 i la segona generació de la família que va adquirir la granja als vuitanta, ja avançava la seva intenció de donar a un museu els cartells magnífics de la casa de gelats Frigo que fins aleshores havien presidit el local. La llegenda diu que aquests rètols van ser els primers que es van exposar fora de les instal·lacions de la marca i que la Granja Bruselas va ser la primera on es van vendre els seus gelats. “Seria una manera d’aconseguir que el record de la granja no acabi en un magatzem i la gent pugui conèixer-la“, deia aleshores Huguet sobre la possible donació. Aquesta sort de profecia del darrer responsable de l’establiment sembla haver-se complert tant amb la seva Granja Bruselas com amb la Casa Gallofré, que a partir d’ara perviuran d’alguna forma en aquest museu d’un poble diminut del Pallars.
