Barcelona, 6 d’octubre de 1991. Per als germans Isaac i Héctor i els seus amics Pere, Oliver, David i Andrés la nit ha estat llarga. Tres d’ells tenen 18 anys, els altres tres, 16. Han passejat amb fatxenderia la seva estètica skinhead pels carrers del Gòtic i el Born i han voltat pel Barrigón, el Pop Bar, el Pub QSito i el Bis a Bis. Beguts, enfilen cap al carrer Princesa i arriben al Parc de la Ciutadella, on aconsegueixen accedir per un forat que troben a la tanca.
Es dirigeixen cap a la cascada, hi arriben cridant, rient, fent xivarri. Passa mitja hora de les tres de la matinada. Des de la glorieta dels músics algú els demana que deixin de fer escàndol. Allà descobreixen dues persones mig endormiscades a recer d’una manta. Per a ells, “embalums amb aspecte de travesti”. No s’ho pensen més, pugen a l’entarimat i comencen a colpejar-los amb les punteres de les seves Martens sense pietat. Toquen el timbal, com es coneix en comunitat skinhead sortir de cacera per etzibar cops de peu al cap de persones, homosexuals o transsexuals, que consideren marginats, púrria. S’estan prou estona estomacant-los i finalment els donen per morts. Com si volgués assegurar-se’n, un d’ells clava un mànec de fusta al pit d’una de les seves víctimes. Doris Romero respira amb grans dificultats, greument malferida. La seva companya jau morta. L’assassinat a sang freda de Sonia Rescalvo Zafra, de 45 anys, per sis cap-rapats d’ideologia neonazi que amb prou feines arribaven a la majoria d’edat és considerat el primer cas d’assassinat per delicte d’odi transfòbic de l’Estat espanyol.
Del Teatre Arnau al Parc de la Ciutadella
Sonia Rescalvo Zafra havia vingut de la seva Conca natal buscant l’anonimat de la gran ciutat. Durant anys havia sovintejat el món de la faràndula i havia treballat al Teatre Arnau, una carrera que havia anat a menys. Finalment s’havia vist abocada a la indigència. El Parc de la Ciutadella, bon recer com a refugi clandestí per a persones sense llar com la Sonia, es va convertir aquella fatídica matinada en la seva tomba. Quan l’endemà van trobar el seu cos, les primeres hipòtesis van concloure que la víctima era una persona negra. El cos de la Sonia havia quedat tan ennegrit pels infinits cops de peu que havien sortit de les Martens dels seus botxins que fins i tot va portar a la confusió. A principis de la dècada dels 90 la transsexualitat era marginada i reprimida. “Quan van assassinar la Sonia només feia un any que l’Organització Mundial de la Salut havia tret l’homosexualitat de la seva llista de malalties mentals”, recorda Eugeni Rodríguez, actual director de l’Observatori contra l’Homofòbia, en conversa amb el TOT Barcelona.
“-¿Tú sabes quién lo ha hecho? !Pues yo sí!”
Arribar fins als autors de la pallissa mortal va ser complex. El jutge Pérez Beneyto va decidir apartar del cas la Policía Nacional després de setmanes sense cap indici ni resultat, i va passar el cas als Mossos d’Esquadra, en desplegament incipient al territori, i que per primera vegada rebien l’encàrrec de dur a terme una investigació criminal. L’actual comissari dels Mossos d’Esquadra Joan Carles Molinero va assumir en aquell moment la investigació. Finalment, estrenyen el cercle i acaben per identificar entre les files dels Boixos Nois els presumptes agressors del Parc de la Ciutadella. Punxen telèfons. “¿Sabes quién hizo lo de la travesti? !Pues yo sí!”, es vanta un dels germans per impressionar la xicota. L’11 de març de 1992 els detenen. Quan registren els domicilis hi troben des de punys americans i armes blanques, a tot de parafernàlia i propoganda nazi. En l’escorcoll també troben les Martens utilitzades la nit de l’agressió. Encara hi ha restes orgàniques de les víctimes. Cinc mesos més tard, l’ADN de la Sonia persisteix, acusador, en les botes que li han provocat la mort.
“No llevaba un cronómetro”
El Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), liderat per l’Eugeni Rodríguez, i la Coordinadora Gay-Lesbiana uneixen els seus esforços del col·lectiu per impulsar l’acusació popular en el cas de la Sonia. “Va ser la primera vegada que la societat catalana va entendre què significava la transfòbia i l’homofòbia”, rebla Rodríguez. També va ser la primera vegada que l’Ajuntament de Barcelona exercia l’acusació popular en el cas d’una mort per terrorisme no relacionat amb el terrorisme d’ETA.
El procés judicial va ser llarg i dolorós. Lluny de penedir-se dels actes comesos, els acusats s’enfrontaven obertament a la sala de l’Audiència de Barcelona. Era una època en què els moviments neonazis campaven a pler pels carrers i se sentien impunes. Quan se’ls va preguntar davant el jutge quant de temps van estar colpejant els cos de la Sonia, un dels acusats va respondre: “No sé, yo no llevaba un cronómetro”. L’advocada María José Varela, que va defensar els interessos del col·lectiu LGTBI en aquest cas, encara recorda “el desafiament i els desvergonyiment d’aquells marrecs”.
La sentència dictada per l’Audiència de Barcelona el 13 de juliol de 1994, a la qual ha tingut accés TOT Barcelona, condemna els detinguts a penes d’entre 23 i 50 anys de presó per “un delicte consumat d’assassinat, un delicte en grau de temptativa i un delicte de lesions” (en la seva retirada d’odi i fúria també van deixar cega una persona sense sostre que dormia a l’hivernacle). La sentència determina que tenien “intenció de matar i no simplement de lesionar” i que si a la Doris “no li van ocasionar un resultat tant greu i irreversible va ser per simple casualitat”. Ara bé, la sentència també desestima la premeditació perquè considera que “no queda acreditat que els acusats s’introduïssin en el Parc de la Ciutadella amb un pla deliberadament estudiat i planejat per atacar a grups d’indigents i homosexuals, sinó que en advertir la seva presència, van aprofitar l’ocasió”.
“La sentència va ser molt important, tot i que no va ser cap meravella perquè no van acceptar acusacions com la de premeditació o la d’associació il·licita”, explica l’advocada María José Varela Tampoc li accepten a l’acusació la petició d’agreujant per integració a associació il·lícita: “Es podria admetre que són simpatitzants d’una ideologia skinhead, però no queda acreditat que integressin per se una organització amb una cúpula directa que doni les ordres i uns subordinats”. El jutge no admet tampoc les botes com a arma del crim perquè és un calçat “amb capacitat de lesionar en funció de la potència dels cops que es donin (…)”.
El cas que va obrir el meló
L’assassinat de la transsexual Sonia a la glorieta dels músics del Parc de la Ciutadella va suposar una primera vegada en diferents àmbits. Va ser el primer crim, del qual es té constància a l’Estat, d’un transsexual pel simple fet de ser-ho. També va ser la primera investigació criminal a mans del cos dels Mossos d’Esquadra. Per primera vegada les organitzacions de defensa dels drets dels col·lectius de gais i lesbianes van sumar forces per fer sentir la seva veu davant dels tribunals per denunciar l’homofòbia i la transfòbia. I, jurídicament, la sentència del cas Sonia també va suposar el primer cas de delicte d’odi, tot i que no s’especifiqués amb aquestes paraules perquè encara no existia com a tal. La sentència consultada pel TOT Barcelona considera demostrat que els condemnats tenien “una clara hostilitat vers els rodamons, indigents, prostitutes, homosexuals i altres grups marginals”.
“Encara que no ho digués directament, la sentència traspuava delicte d’odi”, explica l’advocada que va dur l’acusació popular. Amb la reforma del Codi Penal de 1995, l’agreujant d’odi va incorporar-se a l’ordenament jurídic espanyol per a crims motivats per orientació sexual o identitat de gènere. Per la seva banda, el FAGC va crear l’Oficina Antidiscriminatòria per poder reportar tots els casos de LGTBIfòbia que es produeixen a Catalunya. Tres dècades més tard, explica Eugeni Rodríguez, “l’Observatori contra l’Homofòbia és hereu d’aquella oficina i de l’esforç ingent que aleshores es va fer per posar a disposició judicial aquells assassins, guanyar el judici i que ingressessin a la presó, amb la importància que va tenir aquest cas contra la impunitat que sentien els agressors”.
El cap de setmana passat, un noi de 24 anys va morir a La Corunya en una agressió en manada que va resultar mortal. Es deia Samuel, i la darrera cosa que va sentir abans de morir va ser “te vamos a matar, maricón”. Cada dia es fan públiques noves agressions homòfobes i transfòbiques. L’any 2020, l’Observatori contra l’Homofòbia el 2020 va registrar el major nombre d’incidències (189), el que representa un increment del 18,12% respecte l’any anterior. El col·lectiu d’homes gais continua sent el que més incidències reporta (una tercera part del total), seguit pel col·lectiu trans i pel de dones lesbianes i bisexuals. La mitjana d’edat de les persones que es dirigeixen a l’OCH per denunciar una agressió o discriminació és de 33,8 anys.
“Si a la dècada dels 90 els agressors eren militants d’extrema dreta, feixistes que sortien amb les seves creus gammades, organitzats i sense dissimular, ara encara és més perillós, perquè el discurs de l’extrema-dreta ha calat en joves que no són necessàriament militants, joves que surten a atacar i que acaben matant algú com en el cas de Galícia, com salvant totes les distàncies li va passar a la Sonia fa trenta anys”, conclou Eugeni Rodríguez.
Glorieta de la transsexual Sonia: un homenatge que va arribar el 2013
L’Ajuntament de Barcelona ha anunciat que crearà un grup de treball de memòria democràtica LGTBI que lluiti per dignificar i rehabilitar els espais públics i els monuments del col·lectiu a la ciutat, i per crear-ne de nous. A la glorieta dels músics del Parc de la Ciutadella una placa recorda el final tràgic de l’odi transfòbic. El 2013 es va canviar el nom de l’espai per passar-lo a denominar oficialment Glorieta de la transsexual Sònia: “A Sonia Rescalvo Zafra, que va morir brutalment assassinada el 6 d’octubre de 1991 en aquesta glorieta per un grup de neonazis a causa de la seva identitat de gènere. La ciutat de Barcelona condemna aquest crim i rebutja qualsevol actitud o acció que vulneri els drets recollits a la Declaració Universal dels Drets Humans”.
