La Blanca Serra ha entrat als jutjats amb una mà sobre el caminador i l’altra alçada amb el puny tancat. I aturada a la porta, ha mirat la cinquantena de manifestants que l’acompanyaven. “Que es continuï parlant d’això i que el jovent tingui en compte el que ha passat, està passant i el que passarà”, els havia dit abans. Sense confiar gens ni mica en la justícia, sabia que era un moment històric. La fiscalia ha donat credibilitat a les seves denúncies i per primera vegada ha escoltat una víctima del franquisme, torturada en diferents etapes a Via Laietana. La Blanca i la seva germana Eva, que malgrat que ja és morta també apareix en la denúncia, han establert un precedent històric. El seu advocat, Brian Ventura, sap que el judici encara és llunyà, però demana entendre la declaració d’aquest dilluns com una “escletxa” en un sistema judicial “fins ara impenetrable”.
La llei de memòria democràtica ha creat la figura de la fiscalia especialitzada en memòria i drets humans, una figura fins ara inexistent i que facilita que s’investiguin els delictes que va cometre el franquisme. “Les persones que poden denunciar ja són molt grans i fins ara no hi ha hagut cap compromís per investigar què va passar. Anem a contrarellotge”, explica l’advocat al Tot Barcelona. La fiscalia de nova creació encara té moltes incògnites, però és una nova finestra d’oportunitats per a les defenses. Fins ara, l’entitat de drets humans Irídia ha comptabilitzat 115 querelles per tortures a l’Estat. Totes havien estat arxivades. “S’havien presentat les querelles al jutge instructor. Ara s’ha presentat directament a la fiscal especialitzada, que com a mínim ha dit ‘ho vull investigar’. Quan acabin les diligències veurem si ho eleva o no a un magistrat i si aquest dona recorregut a la denúncia o no”, explica Ventura.
Abans de la llei de memòria, els magistrats sempre havien rebutjat tramitar les denúncies emparant-se en la llei d’amnistia que es va aprovar el 1977. La coordinadora de drets i memòria d’Irídia, Andrea Carrera, lamenta al TOT que els jutges hagin esgrimit fins ara que “no té sentit investigar els crims després de tants anys” o que facin servir una amnistia “que havia de ser per a presos polítics i va acabar amnistiant també els victimaris”. L’activista recorda els crims de lesa humanitat -les tortures de la dictadura- no prescriuen mai i atribueix el centenar i escaig de querelles arxivades a la “falta de voluntat”.
L’advocat Josep Cruanyes, la cara més visible de la Comissió de la Dignitat, afegeix un matís important: el document inclou quatre episodis de detenció i tortura viscuts per les germanes Serra entre els anys 1977 i 1982 a les dependències Via Laietana (Barcelona) i de la Dirección General de Seguridad (Madrid). És a dir, que l’escrit de la denúncia també fa referència a violacions perpetrades en temps de democràcia. “La fiscalia estarà interessada a investigar totes les tortures o només les de la dictadura perquè és una cosa formal de la llei i prou? Parlem d’investigar tortures o d’una simple comèdia?”, es pregunta l’advocat. No és pas un plantejament inoportú. Si els jutges s’escuden en l’amnistia del 77, què farien si se certifiquen tortures més enllà de la dictadura?
Un precedent important
Mesos enrere, sense la possibilitat d’acudir a la fiscalia de memòria, que fa escassos dies que està actiu, els represaliats del franquisme han arribat a esgotar tota la via legal de l’Estat sense aconseguir declarar. Dos casos recents, el de Carlos Vallejo i dels germans Farrándiz, van pel camí d’Europa. El magistrat no va veure prou arguments per a tramitar la querella. L’audiència provincial va ratificar l’arxiu del tribunal i va rebutjar el recurs de les defenses. I el Tribunal Constitucional tres quartes parts d’aquest. “Se’ns ha acabat el camí per recórrer a l’estat espanyol i ara només ens queda el camí internacional”, assumeixen des d’Irídia, entitat que també porta aquestes defenses. Els seus casos apunten cap al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). Des de l’entitat expliquen que hi ha altres testimonis similars, d’altres punts de l’Estat, que hi han anat. No tots amb l’èxit desitjat.
D’aquí la importància de la declaració de la Blanca. Per primer cop hi ha una fiscal que veu prou indicis per considerar que les tortures van ser “en el context d’un règim institucionalitzat de repressió contra la població civil, en aquest cas per motius polítics”. Així ho expressa la mateixa fiscal en el seu decret d’incoació, de 9 pàgines i avançat per aquest diari. En aquest sentit, conclou que obrir les diligències ha de servir per “garantir a les víctimes els seus drets a la veritat, la justícia i la reparació, amb independència del resultat final del procés”. La declaració a la fiscalia és un primer pas encara llunyà a una reparació real, però va més enllà del simbolisme. El nou procediment també podria ajudar a conèixer més detalls de les tortures. Per exemple, si la fiscal demanés la documentació dels atestats policials.
Pressió sobre Via Laietana
La repressió perpetrada sobre la família Serra no és l’única carpeta visible darrere d’aquesta declaració, que també posa el focus en debats candents actualment a Barcelona. La mateixa Blanca hi ha incidit abans d’entrar a declarar: “És intolerable que es pensin que els torturadors i els torturats poden compartir espai; un pis per uns i un per als altres. Això no pot ser”. La decisió de la Moncloa de convertir la comissaria de Via Laietana en un espai de memòria sense treure’n la policia no agrada a les entitats memorialistes. La Moncloa inclou l’edifici policial al catàleg de la memòria, però es nega a reubicar la Policia Nacional, que actualment hi té allà la seu central a Catalunya.
En Josep Coromines recorda que hi ha 140 testimonis que han relatat casos de tortura de diferent índole a les dependències policials de Via Laietana. Són casos de persones com la Blanca, que ha fet el pas d’explicar-ho, i altres represaliats que van deixar escrita la seva experiència abans de morir. “Hi ha gent que ni tan sols pot passar per davant l’edifici”, recorda l’advocat, incrèdul amb la decisió que arriba del govern espanyol. A Barcelona, l’oposició colla el socialista Jaume Collboni perquè planti cara als seus companys de Madrid, que avancen amb la llei de memòria democràtica, però continuen reticents a remoure temes encara més sensibles.
2 
