La gerent de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, Carme Borrell, analitza la situació actual de la pandèmia per Covid-19 a la capital catalana. La doctora en Salut Pública explica com han entomat a l’ASPB l’arribada de la pandèmia, per què la malaltia afecta més els barris desfavorits i quines conseqüències tindrà més enllà de l’economia.
Com valora la situació actual d’infeccions per Covid19 a la ciutat de Barcelona?
Actualment hi ha més de 30.000 casos confirmats. Aquesta segona onada que va començar al juliol és diferent de la primera en el sentit que d’entrada abans es feien només proves diagnòstiques a les persones que entraven als hospitals. Per tant ens mostrava una imatge del que passava amb els casos més greus. Pel que fa als més lleus, no hi havia capacitat per fer les proves diagnòstiques. Això ha canviat totalment. Ara se’n fan moltes més i tenim un patró de malaltia que ha canviat. Tenim molts asimptomàtics detectats i a més afecta molt més la població jove. Aquest fet fa que la malaltia no afecti tant els serveis sanitaris. Hi ha menys ingressos i menys persones a l’UCI i molta menys mortaldat. Hem passat de tenir una malaltia que afectava gent gran i va augmentar les defuncions a una malaltia que afecta el jovent i casos més lleus.
Sembla que s’ha estabilitzat.
La situació està estable. Estem tenint a Barcelona entre 1.400 i 1.600 casos cada setmana. Tot l’agost ha estat així. Estem fluctuant en aquestes xifres. En aquest sentit les mesures preventives són importants, perquè la gent jove pot acabar infectant la gent gran. I això és preocupant. Els barris més afectats segueixen sent algunes zones de Nou Barris, Besòs i algun barri més, però sobretot la part nord de la ciutat. El patró no ha canviat gaire.
L’ASPB va publicar que la Covid19 afecta més les persones amb rendes baixes, com és això?
La desigualtat social en salut passa factura en la majoria de malalties. L’afectació de les malalties a nivell socioeconòmic és més gran en rendes baixes. Hi ha un patró descrit, segons les circumstàncies de vida i de treball de les persones, que va lligat al patró de malalties. Amb la Covid19 passa igual. Agrupant les seccions censals de la ciutat en funció del nivell socioeconòmic s’observa una major incidència de malaltia a mesura que disminueix el nivell socioeconòmic. Això va lligat, per exemple, als treballs precaris o temporals, que fan més difícil el teletreball o l’aïllament. Però també l’habitatge, perquè segons com sigui una llar hi haurà més o menys possibilitats de fer una quarantena. Aquests factors van lligats al barri on vius, on hi ha més privació social i econòmica també hi ha més malalties.
També van arribar a la conclusió que afecta més els homes.
En aquesta onada per sexes s’ha igualat bastant la cosa, però inicialment afectava molt més els homes més grans. El fet de patir malalties cròniques més greus, càncer, malalties cardiovasculars, pot afavorir que els homes tinguin més Covid19. També sembla que hi ha certa predisposició genètica a infectar-se. Però insisteixo que ara ja no s’observa tant, perquè afecta més els joves.
Com creu que seran els resultats de l’estudi de salut de Barcelona de l’any 2020?
És molt difícil de preveure, amb la covid pel mig. No sé molt bé què esperar, però no m’estranyaria veure un repunt de problemes de salut mental. Amb la manca de relacions i de suport social, la pèrdua de llocs de feina i l’atur, problemes per afrontar la malaltia. Crec que això repercutirà en algun indicador de salut i normalment en el primer que ho fa, tal com ho va fer el 2008, és en la salut mental. És probable que amb aquesta crisi ho veiem.
Com van entomar l’arribada de la pandèmia a l’ASPB?
La pandèmia la vam entomar com un tsunami. Els serveis de salut pública no estaven preparats per a una pandèmia d’aquestes característiques. De la crisi social i financera del 2008 cap aquí ens han retallat, els serveis de salut han patit molt. L’atenció primària fa temps que reivindica que ja no poden fer la seva feina amb els recursos que tenen. I a la salut pública també, és molt petita. Nosaltres som menys d’un 2% de tot el pressupost de salut. El servei de salut pública no estàvem dimensionats per a una pandèmia d’aquestes característiques. Al pic de l’epidèmia vam arribar a tenir 700 casos cada dia, no hi ha uns serveis preparats per trucar a 700 persones, aplicar el cens de contactes… Ara amb tot el que hem anat aprenent la situació ha millorat, se’ns ha reforçat el servei, a part dels serveis assistencials, 061 i atenció primària. Veurem si és suficient. Ara estem més ordenats i preparats.
Com és que les xifres mai quadren?
En aquell moment ens va agafar a tothom desprevinguts. I un altre tema per exemple és el sistema d’informació. No hi havia sistemes d’informació preparats. Ara la Generalitat ha creat un sistema on es recullen tots els casos diagnosticats per laboratori. Això al principi era impossible. Espero que si ve una altra onada o un altre problema de salut pública, els serveis estiguem més preparats per a poder-ho afrontar. Jo porto molts anys en aquesta casa i no havíem viscut mai res semblant.
Una de les derivades curioses de la quarantena va ser que la qualitat de l’aire va millorar significativament, ara tot torna a la normalitat?
Tenim diversos informes sobre la qualitat de l’aire. En aquest context tan negatiu, aquest ha estat un aspecte positiu. Ha estat com un experiment natural sense cotxes pel carrer, que són els principals contaminants de la ciutat. Sense el trànsit rodat vam veure una disminució important de la contaminació. Això ens fa reflexionar, si bé una situació similar no la tornarem a viure fàcilment. No farem desaparèixer el cotxe, però les polítiques han de procurar que a la ciutat es faci servir més el transport públic, anar a peu o la bici. La contaminació ha tornat a augmentar, lamentablement.
La ZBE serà una bona mesura?
Ja s’ha començat a posar les sancions. Ara, pensar que una mesura com aquesta ens porti a la situació com la covid és impossible. Cal més transport públic.
Barcelona sola ho pot assolir o hauria de ser una política supramunicipal?
La ZBE ja és una política supramunicipal. Cada cop més polítiques hauran de ser supramunicipals i més en ciutats com les nostres, que travesses un carrer i ja és l’Hospitalet. Un clar exemple d’això és el Pla de Barris, que afecta Barcelona, però hauria de ser metropolità, per poder afectar zones desfavorides de l’Àrea Metropolitana, no només de la ciutat de Barcelona.
Tornant a la salut: a Barcelona l’esperança de vida no para de créixer. 90.000 persones més grans de 64 anys viuen soles i són població de risc per la covid. Això del cert serà un gran repte par a la salut de la ciutat.
Des de l’Ajuntament s’ha intentat tenir cura d’aquesta població més vulnerable des de Drets Socials. Participem en taules de seguiment d’aquest tipus de població, s’ha reforçat l’atenció domiciliària, s’han fet telefonades a persones que viuen soles. En tota la pandèmia Serveis Socials és dels departaments que més feina ha tingut. A vegades pensem que una pandèmia és un problema de salut pública, però no solament. L’esforç des de Generalitat i Ajuntament ha estat des de molts angles.
Quines conseqüències pot tenir l’envelliment en el futur de les polítiques públiques?
Gent gran i soledat haurà de tenir prioritat. L’envelliment és un clar factor que afectarà la salut pública de la ciutat i s’hi ha de treballar, clarament.
Una altra conclusió del darrer estudi de salut pública de Barcelona és que es confirmava una tendència a l’alça de les malalties de transmissió sexual, tot i que baixaven les de VIH/Sida.
Aquest 2020 és probable que les malalties de transmissió sexual vagin a la baixa. Aquest és un dels temes que cal que es treballi des d’àmbits més globals. La facilitat amb què hi ha relacions sexuals avui dia ho demana. Nosaltres treballem molt estretament amb les aplicacions, fent-hi publicitat i missatges de prevenció d’on es poden fer les proves del VIH o d’altres MTS, preservatiu, etc.
Segons els seus estudis, les dones, tot i viure més que els homes, tenen més problemes de salut en totes les classes socials. Per què?
Les dones viuen més i tenen més problemes de salut. Això és així. Tota la bibliografia científica en dóna proves. Patim més malalties cròniques, artrosi, mal d’esquena, mal de cap, depressió, salut mental… Ho atribuïm a la manera com es socialitza el fet de ser dona. Clarament les dones tenen un rol discriminat, a part de fer la feina fora de casa a més també tenim la feina de la llar. I això ha influït en la seva vida: menys poder econòmic, menys poder social, doble entorn de treball, cures. I això repercuteix en la salut.
L’heteropatriarcat va malament per a la salut de les dones.
Clarament.
Quines polítiques concretes creu que es podrien aplicar per tal que gènere i classe social no tinguin un efecte tan gran en les dones?
Hem de parlar dels determinants socials de la salut: tots els factors socials que acaben afectant en la salut. Des de polítiques econòmiques, benestar social, mercat de treball, fins a polítiques més properes, com les condicions del treball, treball domèstic o ingressos. Tots els aquests factors afecten diferent segons el gènere. Les polítiques dels governs han d’ajudar a pal·liar aquestes desigualtats. I això afecta a la salut. Hem de seguir reivindicant i ajudant.
I a escala local?
Aquí tenim el programa Salut als Barris. Intentem fer programes d’oci saludable o acompanyament, per exemple, en barris on la situació és precària. Som a 25 barris dels 73 que n’hi ha.
