Tot Barcelona | Notícies i Informació d'actualitat a Barcelona
Carlitos, el guardià de les flors del Poblenou: “Ho he perdut tot”

El dia s’esgota. Alguns aprofiten per fer les últimes compres, d’altres queden per prendre una cervesa, abans que sigui hora de sopar. Uns pocs -o no tan pocs, perquè en són un miler només a Barcelona-, simplement, tornen allà on ho tenen tot. Tot el que poden carregar ells mateixos, esclar. L’indispensable per si de sobte han de marxar corrents, a un altre lloc, on sigui. Són les persones sense llar, les que no tenen una casa on refugiar-se ni un coixí on reposar el cap i els pensaments. Una d’elles és el Carlitos, com li diuen els seus veïns del barri del Poblenou. Alguns han anat més enllà i l’han batejat com a Charlie, reconeix, somrient.

El Carlitos –Carlos Zamallache, com es diu realment– ha fet d’una porxada de la parròquia del Patriarca Abraham casa seva. De la primera nit allà ja en fa 4 anys i mig, explica. Aquí també s’hi ha fet un jardí, provisional, sense cap flor arrelada a terra. “M’encanten les plantes, des que tenia pis”, diu, mentre recorda la casa que un dia es va comprar a la Barceloneta. “Les busco al cementiri que hi ha al costat. Les tiren als contenidors, els guàrdies me les deixen endur i jo em quedo content”, afirma. Les treu a prendre el sol i la fresca a la placeta del davant: “Cada dia les trec a fora i a la nit, quan acabo la feina, les recullo i les guardo”.

Com ell, les plantes mai saben fins quan seran allà. “Cada dia penso en el futur, però no sé què faré, és una mica difícil”, reflexiona. És complicat fer plans a llarg termini, avui dia, i més encara quan no tens un lloc on reposar. “La vida al carrer és dura”, assumeix. L’altra gran passió és la lectura: “Fins i tot la Guàrdia Urbana i els Mossos d’Esquadra m’han portat llibres”. També li han donat menjar i mobiliari. “Mira –diu assenyalant una butaca en perfecte estat– me la va portar un guàrdia urbà de casa seva”.

És una nit de febrer. Els busos fan els últims trajectes. El conductor del V23 que passa per davant de casa seva el saluda. Li desitja bona nit i el Carlitos li agraeix. “Tots em porten alguna cosa de menjar, tothom m’està ajudant“. Als seus 60 anys està sol al món, confessa, però se sent abrigat pel barri. “Els primers mesos vaig conèixer tots els veïns, que m’han portat el llit, la taula, menjar, cada cap de setmana em netegen la roba…”, diu. Es va quedar orfe quan estrenava a l’adolescència, però dels 27 als 50 anys va estar vivint a la capital catalana amb una família de Còrdova, que el va cuidar com un fill més. Mentrestant, una vida de pel·lícula.

Una cursa d’obstacles

“Vaig néixer a Algèria i vaig venir aquí l’any 1973, per buscar-me la vida”, rememora. “Van morir els meus pares i vaig venir aquí sol amb 12 anys, en un vaixell d’Orà”, relata amb precisió. “Vaig pujar d’amagat i no tenia ni idea d’on anava, però no tenia por. No ho vaig pensar”, explica. Fins i tot recorda la gana que va passar aquella nit. “A les 21:30 h va arrencar el vaixell i va arribar a Alacant a les 8:30h”, precisa. Encara ocult, sense saber on era i desconeixent què passaria amb ell, va ficar-se al maleter d’un cotxe que havia embarcat al vaixell al port d’origen.

Aleshores va començar una nova vida. “I vaig créixer”, diu. Tan simple i tan complicat com això, sent un menor sol, en un altre continent, sense entendre ni saber res de res. Després d’un parell de mesos a Alacant, nova destinació: València. “Allà em vaig criar, al carrer, des dels 12 fins als 27 anys”, detalla. Com una novel·la, va arribar nou gir de guió: “Als 27 vaig conèixer una família d’Andalusia, de Còrdova, i se’m van endur a viure amb ells a Barcelona”.

La parròquia del Patriarca Abraham, al barri del Poblenou, amb un assentament de persones sense llar / E.S.M.
La parròquia del Patriarca Abraham, al barri del Poblenou, amb un assentament de persones sense llar / E.S.M.

Amb 50 anys es va independitzar, després de trobar una feina que, tot i no ser fixa, li donava prou ingressos per pensar en un futur a llarg termini. Aleshores va construir els fonaments de la seva vida, la que ell volia… fins que es va torçar a la Jonquera. El Carlitos feia de camioner. Dos empleats de la mateixa empresa per la qual treballava li carregaven el material, que ell anava entregant arreu d’Espanya, fins que la policia un dia li va donar l’alto. Els agents van revisar la mercaderia i van descobrir-hi droga. Tant aleshores com avui promet que ell no sabia res de res, que els treballadors que emplenaven el vehicle eren els traficants. “Ho vaig perdre tot, fins i tot casa meva”, lamenta. Malgrat tot, en el seu rostre bru no s’identifica gota de fúria. “Tenia compte bancari i m’ho van prendre tot, fins l’últim cèntim”, rememora.

Malgrat tenir feina, viu al ras

El nou capítol vital del Carlitos va estar marcat per un ingrés penitenciari de nou anys a Brians II. Un interludi de gairebé una dècada, de 2007 a 2017. Allà va perdre definitivament tot contacte amb la seva família d’acollida, que no va creure el seu relat. “Em van dir que era molt mala persona”, diu. “No em van venir a veure mai a la presó, ni una hora”, explica, pesarós.

De nou en llibertat, ha tornat a construir el camí. “Ara tinc una petita feina a dos bars d’aquí, un d’ells és @L13 Sports Bar i l’altre el Santet de Poblenou”, detalla. Fa de tot: “Treballo com a cambrer, llençant la brossa, recollint les taules, ajudant a pelar patates… qualsevol cosa”. Allà té l’esmorzar garantit, un cafè amb llet i una pasta, precisa. En cap moment ha passat gana, diu. El problema és la falta d’habitatge.

El campament de la parròquia

Als porxos de la parròquia del Patriarca Abraham s’ha format una comunitat de persones en la mateixa situació que el Carlitos, tot i que cada un d’ells amb una trajectòria vital completament diferent. En total són 6. Un d’aquests veïns és el Milouid Bomaza. S’ha fet una cabanya que comparteix amb la seva parella i un gos, que el segueix a tot arreu. Vol ser raper, però no sap com fer-s’ho.

Tots dos són crítics amb la rebuda que els dona la parròquia. “La gent de la parròquia no vol saber res de nosaltres”, afirma el Carlitos. “Aquí hi ha 15 habitacions, totes buides, i el rector no ens vol ajudar”, acusa. El rector de l’església, Mn. Gabriel Carrió i Amat, assegura que això no és així, que des de 2020 estan en contacte amb l’Ajuntament, així com amb entitats socials, per buscar una solució per a aquestes persones que viuen al ras i explica que, fins i tot, han impulsat accions per tal d’acollir als locals gent que dorm al carrer, sense èxit a hores d’ara per una qüestió administrativa amb el consistori. Mentrestant, espera que la promesa que li han fet des de Serveis Socials, que li han dit que li volen oferir una llar, es compleixi. “Fa 4 anys que espero i res”, declara.

Ja és negra nit. Les plantes tornen al refugi més tard del que és habitual. Però, com sempre, tornen a casa, la casa del Carlitos. Ell, com un robot, fa el ritual de sempre: estén les persianes per cobrir el forat de la porxada on s’ha fet la llar, col·loca els blocs de cartó darrere la tela, com a fórmula extra de seguretat, s’estira al llit, encén la ràdio ben fluixa i fins demà.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Ana a febrer 13, 2022 | 11:58
    Ana febrer 13, 2022 | 11:58
    Buenos días, Leo este pequeño reportaje y no puedo menos que responder por ser sesgado y no contrastado poniendo al lector un poco en alerta contra el párroco de la iglesia Pare Abraham. En calidad de vecina, estoy en condiciones de afirmar que su crónica no es del todo cierta. Es verdad que Carlos, como se hace llamar, ha sido global mente pacífico, pero también es cierto que se ha instalado en los soportales de la Parroqia sin autorización (cosa que los vecinos ignorabamos hasta hace poco), de lo que fue una persona al principio se ha convertido en un asentamiento y no todos sus integrantes son tan buenos como lo pretende el artículo ... de hecho, hemos sufrido malas palabras al entrar a la parroquia, presenciado peleas entre ellos -y algunas muy violentas- con herramientas punzantes incluso y sin poder descartar ocupaciones en el margen de la ilegalidad que los Mossos pasan por alto (a pesar de las quejas expresadas por la Parroquia). Algún comentario nos ha llegado sobre el tema, que el problema reside en la negativa a compartir alojamiento de protección oficial, sus razones tendrá si es eso cierto, pero eso no justifica todo esta situación y que ustedes, como periodistas, no contrasten toda la noticia. El problema de los asentamientos sin techo en Barcelona y en concreto en el Poblenou no está bien resuelto y el ayuntamiento no está por la labor. Me remito a los 2 otros que coexisten cerca, el más conflictivo en la calle Ávila donde incluso han ocupado pisos y locales expulsando a un oar de negocios. Cuenten toda la historia, pero de verdas.
    • Icona del comentari de: Tere a febrer 17, 2022 | 06:17
      Tere febrer 17, 2022 | 06:17
      Señora, hay una cosa que se llama SERES HUMANOS. POR ELLOS HAGO LO QUE SEA.
      • Icona del comentari de: Maite a febrer 21, 2022 | 17:43
        Maite febrer 21, 2022 | 17:43
        pues llévatelos a tu casa
    • Icona del comentari de: Montse a febrer 17, 2022 | 15:06
      Montse febrer 17, 2022 | 15:06
      Vaya, pensaba que los cristianos, lo perdonaban todo, no es lo que dijo Jesucristo. Si señor, caridad cristiana.
  2. Icona del comentari de: Pep a febrer 13, 2022 | 16:21
    Pep febrer 13, 2022 | 16:21
    Que olvido el de esta parroquiana, cristiana ella, ¿quién será, será? que no recuerda que en el edificio hay un piso completito con numerosas habitaciones vacías que ni el párroco abre ni el obispo cede ni el ayuntamiento expropia. Moral cristiana. Le molesta mucho que se instalarán "sin permiso" en los porches de su templo (que recibió regalado). ¡Mira que si un día los tiene que aguantar en el cielo!
    • Icona del comentari de: Rosa Maria a febrer 14, 2022 | 18:31
      Rosa Maria febrer 14, 2022 | 18:31
      Ay Señor Pep! Yo no soy cristiana pero sí tengo humanidad. No la humanidad de amenazar con barras de hierro como he visto hacer a este señor, ni las veces que he visto como insultaba a otros vecinos. Mucho me temo que juzgar es fácil, vivir la realidad, no tanto. Le animo a que antes escuche y si pueda, anímese a visitar, que es mucho mejor para darse cuenta de que no todo es como explica el artículo.
  3. Icona del comentari de: Rosa Maria a febrer 14, 2022 | 18:30
    Rosa Maria febrer 14, 2022 | 18:30
    Ay Señor Pep! Yo no soy cristiana pero sí tengo humanidad. No la humanidad de amenazar con barras de hierro como he visto hacer a este señor, ni las veces que he visto como insultaba a otros vecinos. Mucho me temo que juzgar es fácil, vivir la realidad, no tanto. Le animo a que antes escuche y si pueda, anímese a visitar, que es mucho mejor para darse cuenta de que no todo es como explica el artículo.

Nou comentari

Comparteix