Aquest cap de setmana torna la Marató Barcelona, la cèlebre cursa que aquest any arriba a les 44 edicions i que agrupa milers de participants. Amb els anys, la prova s’ha popularitzat fins al punt d’atraure grans atletes internacionals, com ara el kenià Samuel Kosgei, que ostenta el rècord de la prova. L’any 2021, l’únic que s’ha celebrat a la tardor -per la pandèmia-, va tancar el marcador en 2h06’03”, una xifra que difícilment s’hauria pogut imaginar fa uns anys. A diferència d’altres maratons, impulsades des de l’àmbit professional, la multitudinària prova barcelonina comença el 1980 gràcies a l’impuls d’un enginyer químic.
Un canvi vital que obre un nou camí
Ramon Oliu, llicenciat en química i amb més d’un màster sobre la matèria, va decidir impulsar un canvi vital als seus 48 anys. “Va arribar a la conclusió que havia de fer exercici”, expliquen des de la web de la cursa. És difícil predir què hagués passat si Ramon Oliu no hagués arribat a aquesta ‘conclusió’; segurament la marató hauria arribat igualment a la capital catalana, però hagués trigat molts més anys i el caràcter popular de la cursa -qui sap- potser seria menor.
L’any 1980, el mateix que Jordi Pujol comença com a president de la Generalitat i que Iran envaeix Iraq, Oliu impulsa la primera Marató de Barcelona. Dos anys abans, captivat per la gran cursa de Nova York, el químic havia preguntat a la federació d’atletisme espanyola quan es feia una cursa semblant a aquella, amb 42 km, a Barcelona. Però la resposta va sorprendre: “No n’organitzem cap”. Aquest motiu va dur Oliu i quatre persones més a crear la ‘Comissió Marathon Catalunya’ i, en pocs dies, a organitzar una primera edició a Palafrugell amb 185 corredors. La gran trava en aquella època era que l’ordenança no permetia organitzar-ne una a la capital, i per això cal esperar fins al 1980 per veure la primera gran cursa a Barcelona. La resta, ja és història.
L’impulsor de l’atletisme a Catalunya
Oliu comença, així, un fort lligam amb l’atletisme popular. Impulsor de noves curses i proves, també ha recollit el llegat d’aquest esport en un llibre redactat el 1979 i reeditat 1999. El ‘corredor popular’ era membre de l’Acadèmia de les Ciències de Nova York, país on va instal·lar-se un cop jubilat. Va ser diagnosticat d’Alzheimer quatre anys més tard i va acabar morint al cap de deu. El llegat que ha deixat, però, és més que evident.
