“Fa mig segle que va néixer el rei del rock”, “Les milícies, us necessiten!” i “La proclamació de la República” són alguns dels titulars que es llegeixen a les portades d’antics diaris que decoren una botiga del Raval. Es tracta d’‘A la Premsa d’Aquell Dia…’, situada al número 44 del carrer de Joaquim Costa. Va néixer el 1994, i entrar-hi suposa fer un viatge en el temps. Tal com explica al TOT Barcelona l’Angèlica Constantini, propietària de l’establiment juntament amb la seva germana Àgata, es tracta d’un comerç “únic a l’Estat”, on es pot trobar un incomptable nombre de diaris antics. “Aprofitem l’alçada del local perquè el metre quadrat és molt car a Barcelona”, diu entre unes estanteries altes on es guarden, entre plàstics i allunyats de la llum natural, perquè resisteixin el pas del temps.
No són diaris corrents, són milers de relíquies del passat, publicades al llarg del segle XX i el que portem de XXI. En veure els més antics, és impossible no pensar en com han immortalitzat tots aquests anys fets que van passar en èpoques llunyanes i van ser importants per a la societat del moment. Mentre Constantini ensenya les tres sales que fan de magatzem, detalla que hi ha exemplars del diari Avui, EL PAÍS, La Vanguardia i El Diari de Barcelona, entre altres. També hi ha mítiques revistes com Destino, Hola, Mundo Revista, La Estampa o Esfera. Del diari Avui, concretament, en parla estima mentre ensenya unes edicions enquadernades. “És el primer diari que es va escriure en català després del franquisme. Molta gent va anar a comprar-lo després de 40 anys sense poder escriure en català”, recorda.
Una idea procedent de Brussel·les
Els seus pares van tenir la idea de fundar aquest negoci tan específic i atípic als anys noranta. Constantini recorda que la idea va venir de Brussel·les, on vivia un amic del seu pare que li va explicar que existia aquesta mena de negoci. Ell i la seva mare van decidir fer el mateix a Barcelona, però abans de res, necessitaven aconseguir diaris. En van trobar amb enginy i explorant diferents vies, com recorrent pobles amb senyalitzacions on especificaven que en buscaven, rebuscant a les parades del Mercat dels Encants i visitant pisos que quedaven buits quan els seus inquilins els deixaven o en cases de col·leccionistes. Quan en van tenir suficients, van llençar-se a muntar el negoci.
Les portades dels diaris han anat canviant molt amb el pas dels anys, la qual cosa es veu a la perfecció en veure junts un exemplar de la revista HOLA del gener del 2023 i de Destino del 1976, on, per exemple, s’associa Juan Carlos I amb la democràcia amb el titular “El Rei: viatge a la democràcia”. Són molts els factors que fan que hi hagi aquesta distància, i un molt fàcil de veure és que cada diari és un reflex del seu temps.
El que no ha canviat mai és la clau de l’èxit d’aquest negoci, el motiu de compra dels clients: fer regals d’aniversari. “La majoria volen regalar a una persona estimada el diari del dia en el qual va néixer”, diu. Tanmateix, la sensació que provoca és nostàlgia, “perquè és un document que va sortir al carrer el mateix dia que tu, i a més, té el valor que una altra persona l’ha guardat tot aquest temps”.
El concert de The Beatles a La Monumental
Mentre Constantini comparteix la seva experiència, és fàcil veure anotacions de dates i paraules clau que té penjades, ben a la vista sobre el seu escriptori, per tenir presents exemplars emblemàtics, que parlen de lluites i derrotes i que els clients li poden demanar habitualment, com “20-09-36 Miliciana” o “24-04-39 No passaran”. També pertanyen al passat els diaris que van parlar, en el seu moment, d’esdeveniments històrics que moltes persones van comprar per, d’alguna manera, guardar-los amb ells, com el concert de The Beatles del 1965 a La Monumental o l’enfonsament del Titànic. Els que feien referència als britànics van acabar agotant-se.
De vegades alguns clients també han comprat diaris on apareixien esdeveniments dels quals van ser part o, fins i tot, protagonistes. “Quan la guerra civil va acabar, molts nens que s’havien exiliat a França van tornar. La Vanguàrdia va publicar una edició amb els noms de tots els nens que havien tornat”, indica i, tot seguit, afegeix: “Una dona va venir a buscar el diari i, en trobar el seu nom, va dir: aquesta d’aquí sóc jo”.
Els 29 anys de vida d’aquest establiment, juntament amb el fet de saber que la seva col·lecció de diaris va del 1900 fins al 2023, fa que que sigui difícil imaginar la quantitat que hi pot haver en aquest local. Constantini no només desconeix la xifra, també li costa estimar-ne una. El que sí que pot dir, però, és que hi va haver una època en la qual van arribar a tenir més de 300.000. Desconeix si el seu futur serà tan esplendorós com aquells temps quan els diaris de paper s’acabin d’extingir. Tal com diu: “No sabem si les generacions més joves passaran de tot o hi tindran interès perquè no ho han conegut”. El dubte de si allò que és desconegut serà atractiu o quedarà massa lluny com per voler abraçar-ho.
