El volum de crítiques per la proliferació de rates i paneroles s’ha incrementat notablement en els darrers mesos a Barcelona. Els grups municipals de l’oposició han denunciat el que consideren una mostra clara de deixada per part de l’equip de govern pel que fa a la neteja de la ciutat i han fet seves les queixes dels veïnats de districtes com Sant Martí, Ciutat Vella o els Jardins de Pedralbes a Les Corts per la presència d’aquests rosegadors.
Amb tot, l’Agència de Salut Pública de Barcelona, que s’encarrega de la vigilància i control de múrids en espais públics de la ciutat, ha assegurat al TOT Barcelona que “aquest any, i en relació al 2020, no s’ha produït un augment del nombre d’incidències a la via pública”. Per ser concrets, l’ASPB posa xifres: des del gener fins al setembre de 2020 es van comunicar 1.995 incidències per presència de rates, i enguany se n’han comunicat 1.982 durant el mateix període.
Malgrat que les xifres són molt similars, el consistori ha decidit incloure un pla especial de control de plagues amb l’objectiu de netejar Barcelona en profunditat. Pel que fa a les plagues, el consistori vol ampliar i intensificar la vigilància de les zones de risc d’afectació i les zones problemàtiques detectades, amb una actuació prioritària i específica a 10 punts dels 10 districtes. A Nou Barris, el punt vermell triat per iniciar aquesta especial atenció és la Plaça Roja de Ciutat Meridiana. Una plaça que, històricament, té molt a veure amb l’eradicació de plagues de rates.
Rates i brutícia als carrers
Sota la calorada d’un mes de juny de 1973, al número 10 de la Plaça Roja es va habilitar una balança de les antigues per determinar, davant jurat solemne i amb la màxima rigorositat, qui era el guanyador del primer concurs de cacera de rates, un concurs reivindicatiu que ha transcendit els límits del barri i de la memòria popular. El primer premi va ser de 500 pessetes. Se’l van endur uns vailets del barri que havien aconseguit caçar la rata més gran. La peça superava el mig quilo de pes.
Ciutat Meridiana tot just acabava de néixer –ho havia fet als anys seixanta, a recer de l’especulació impune de l’ajuntament franquista- en una zona aïllada i que les autoritats franquistes volien abandonada. Els carrers estaven sense asfaltar i no hi havia cap equipament. No hi havia res de res, tret de brutícia i rates. Com recorda Arnaldo Gil, membre fundador de l’Arxiu Històric Roquetes – Nou Barris “els veïns i les veïnes de Ciutat Meridiana s’havien acostumat a conviure amb aquesta brutícia ambiental, però allò no era normal. Érem el barri més allunyat de Barcelona i el consistori no tenia cap intenció de solucionar els problemes”.
La Sección Ciudad Meridiana de la Asociación de Vecinos de 9 Barrios va provar de demanar per carta a l’alcalde que fes alguna cosa per posar fi al “perill constant que suposa el nombre creixent de rates al barri, que tot i que encara no ha conquerit l’interior de les nostres vivendes, conviuen amb nosaltres pels carrers a qualsevol hora del dia”. El consistori, que tot just aquells dies canviava de mans de Porcioles a Massó, va fer el que sempre havia fet amb les reivindicacions dels barris obrers: tancar el tema en un calaix. “Mentre a altres barris debatien sobre les caques de gos, en aquests barris encara estàvem parlant de rates”, assenyala Gil amb sornegueria.
Una peça de mig quilo de pes
El 4 de juny de 1973, a les 20 hores, tot estava a punt per donar el tret de sortida a aquest concurs tan peculiar. No havia estat fàcil arribar a aquell punt. Després d’haver menystingut la iniciativa, les autoritats van intentar rebentar-la encomanant la nit abans una desratització exprés que va ser com anar a buscar llana i tornar esquilat. Era tan gran el drama que es vivia en aquells carrers costeruts de Ciutat Meridiana i tal l’excés de rosegadors, que la intervenció que el consistori va treure’s de la màniga a última hora no va servir de res.
Barri jove, acostumat a no tenir res i a haver-ho de guanyar tot, Ciutat Meridiana s’havia forjat fama d’original i contundent a l’hora de defensar el dret a no ser tractats com a ciutadans de segona. Així va ser com els veïns i les veïnes que segrestaven autobusos per demostrar a la companyia que sí que podien pujar per aquells carrers tan costeruts, van tornar a recórrer a l’enginy una vegada més i van decidir organitzar el primer concurs de cacera de rates de la ciutat de Barcelona.
Per a Gil, el concurs de cacera de rates de Ciutat Meridiana va ser “el primer toc d’atenció del moviment veïnal, una crida que es va fer de manera simpàtica i que va fer-se sentir arreu i que va aconseguir l’objectiu de la desratització de Ciutat Meridiana”.
