Els diumenges eren els dies més alegres. Anava amb una amiga i el meu germà petit i era un gaudi. Anava a prendre el sol, arribàvem allà, venia la mare, els tiets, en un bidó es feia foc, fèiem els musclos i ens els menjàvem”. Són els records de la Regina Buforn Serrano, una dona de 84 anys que ha vist i viscut l’època daurada de les muscleres de Barcelona, unes plataformes on es cultivaven musclos i ostres. També ha estat testimoni del declivi inevitable del negoci, que va ser un element més del paisatge barceloní durant més de cent anys.

Buforn fa memòria d’aquest patrimoni històric d’una part de Barcelona. En concret, del Port de Barcelona, on a principis de segle passat hi havia hagut més de 250 estructures d’aquesta classe. La seva neboda, Thais Buforn, ha volgut recuperar aquest llegat i ha estat qui ha tingut la idea original del documental El viver de la família. També n’ha estat la guionista i ha treballat juntament amb Franck Espartero, que n’ha sigut el director. Espartero considera que el que han fet és “posar un granet de sorra per preservar la història de les muscleres de Barcelona”.

El negoci dels musclos va aterrar a la capital a finals del segle XIX i va morir de cop i per ordre de les autoritats l’11 de setembre de 1973, un dimarts. “Ahir al matí, a primera hora, van ser desmantellades al port barceloní les 32 muscleres, algunes de les quals existien des de feia més de quaranta anys”, va explicar La Vanguardia Española a la pàgina 32 del diari de l’endemà, 12 de setembre. Des d’aleshores han passat 48 anys, gairebé mig segle sense aquestes plataformes.

Notícia de La Vanguardia Española on s'explica la fi de les muscleres de Barcelona / La Vanguardia Española
Notícia de La Vanguardia Española on s’explica la fi de les muscleres de Barcelona / La Vanguardia Española

El motiu de tot plegat? La fi d’una concessió per desenvolupar el negoci. De totes maneres, és sabut que les muscleres al Port de Barcelona feien nosa a bona part dels vaixells que entraven i sortien cada dia. De fet, per aquest motiu i per les ampliacions de l’espai, van anar voltant per aquesta zona de la Barceloneta. Alhora, des de feia anys havia sobrevolat la idea que els musclos d’allà estaven contaminats, ja que les aigües no eren netes. Tot i això, sempre es netejaven i tractaven per posar-se a la venda.

No perdre la memòria col·lectiva. Aquesta era la intenció de Thais Buforn. “Jo no tinc fills, la meva tieta tampoc, és una família que a poc a poc es va extingint i volia fer-ho com més aviat millor, perquè ells rememoressin i jo ho entengués, per tancar una mica el cercle“. Posar punt final a una història que sempre li havia rondat. “Quan jo era petita, fins que vaig tenir 16 anys, anava cada diumenge a la Barceloneta a veure la meva àvia i besàvia. Allà sempre es parlava del viver, sempre sentia parlar-ne, però no havia vist fotos ni res”, afegeix.

Fotografia de tres treballadors d'una musclera del Port de Barcelona / Cedida per Regina Buforn Serrano
Fotografia de tres treballadors d’una musclera del Port de Barcelona / Cedida per Regina Buforn Serrano

L’època d’or, els quaranta i cinquanta

La dècada dels quaranta i cinquanta va ser l’època d’or per als propietaris dels vivers de musclos. Aleshores la producció anual era d’1,2 milions de quilos de menjar. Molts dels que portaven el negoci, de fet, vivien al mateix barri on treballaven, a la Barceloneta. Uns amos, la majoria obrers de classe baixa, que es dividien en tres organitzacions: la Unión Mejillonera, nascuda l’any 1913 i la més important de totes, Industriales Mejilloneros de Barcelona i la Cooperativa Protectora del Marisco. La primera d’elles, sent la més poderosa, “va actuar pràcticament com un monopoli i imposava els preus de venda”, explica al documental Juan Pérez-de-Rubín Feigl, un dels màxims coneixedors d’aquesta matèria.

Trepitjar la musclera tenia la seva cerimònia pròpia. “Era molt distret, perquè caminàvem des de La Barceloneta fins al [restaurant] Porta Coeli, et venien a buscar en barca, et tiraves a l’aigua… i sempre hi havia persones”, explica la senyora Regina. “Els vivers eren un tema social i econòmic”, assegura la ideòloga del documental. Era una festa on les famílies es trobaven, menjaven, gaudien i veien créixer la canalla. I, per descomptat, eren felices.

Cultiu de musclos al Port de Barcelona, a la dècada dels 50 / Jacques Léonard. Arxiu Família Jacques Léonard
Cultiu de musclos al Port de Barcelona, a la dècada dels 50 / Jacques Léonard. Arxiu Família Jacques Léonard

Més tard tot va anar de baixada. Als anys seixanta, per qüestions de salubritat i davant la ferotge competència de Galícia com a potència productora de marisc, van acabar totes les opcions de les famílies de la Barceloneta que es dedicaven al negoci. Molts s’hi van resistir, van lluitar i fins i tot van perdre diners per intentar mantenir viu quelcom que era molt més que una feina. Però no hi havia res a fer.

Era un llast, perquè generava problemes i despeses. Quan va desaparèixer pràcticament va ser una alliberació, tot i que havia donat guanys i alegries”, recorda Buforn Serrano. L’opció que els van plantejar les autoritats del moment a les famílies va ser marxar a Sant Carles de la Ràpita, a la comarca del Montsià, per seguir el negoci. Algunes van acceptar, tot i que la majoria van decidir reciclar-se i trobar una nova feina.

“La història dels barris i la ciutat la fan les famílies. Els vivers són patrimoni social de la Barceloneta”, diu convençuda Thais Buforn. Al final, bona part del documental es resumeix en la voluntat de la guionista d’explicar la història dels seus. “Buscava fer un petit homenatge i entendre una part de la família”, reconeix.

Nou comentari