L’incendi d’una nau a Badalona on vivien centenars de persones sense llar, l’any 2020, va marcar un punt d’inflexió en els ajuntaments metropolitans, que des d’aleshores revisen amb lupa els assentaments més grans. Tot plegat fa que els assentaments d’ara, tal com ha explicat l’Ajuntament en altres ocasions, ja no es constitueixen en naus grans, sinó en nuclis petits que conviuen en xaboles aïllades o locals abandonats. Sigui com sigui, la manca de recursos –sobretot d’habitatges alternatius– denota la ineficàcia de les polítiques públiques i la cronificació d’aquest tipus de vulnerabilitat, cada cop més estesa a la perifèria i a les ciutats del voltant, segons diuen les ONG encarregades de fer-ne seguiment.
Una de les principals entitats que se n’ocupa és l’associació Amics del Quart Món, des d’on expliquen que ara actuen sobretot fora de la ciutat i que en aquests moments els seus col·laboradors acompanyen la segona i tercera generació d’una mateixa família. “És la prova més que evident de la cronificació del problema”, apunta la coordinadora de l’entitat, Jessica González, que descriu un canvi de tendència a Barcelona. “Algunes de les famílies que acompanyem han trobat habitatge, però al voltant d’un 80% han estat expulsades de la ciutat. Ens trobem amb una mitjana d’entre 15 i 20 expulsions cada any“, explica en conversa amb el TOT Barcelona.
Segons les últimes dades disponibles, facilitades per l’Ajuntament a aquest diari, a la ciutat de Barcelona hi ha 71 assentaments identificats, en els quals viuen 260 persones. És una de les xifres més baixes dels últims anys, tenint en compte que el passat mes de desembre es va tancar amb 77 assentaments i 278 persones. L’any 2022 hi havia 63 assentaments i 283 persones, i el 2021 hi havia 86 assentaments amb 384 persones. En tot cas, Jessica González emmarca aquest decreixement en la política d’expulsions que du a terme l’Ajuntament des de 2020. “Hem de pensar que, després de la pandèmia, hi ha hagut molts desallotjaments a famílies que han estat expulsades. Són desallotjaments administratius, no judicials. És com una multa. Van als assentaments i les diuen que no poden estar-hi, que han de marxar”, explica González.
L’Ajuntament argumenta que no té competències
L’anàlisi de l’associació Amics del Quart Món contradiu les últimes declaracions del regidor de Nou Barris, Xavier Marcé, que collat per un grup de veïns en la darrera Audiència Pública insinuava que Barcelona “té un problema d’assentaments” perquè disposa “d’una política més activa en serveis socials que altres ajuntaments propers”. A Nou Barris, alguns veïns pròxims al Canòdrom demanen examinar un petit grup de sense llars que s’han instal·lat sota la porxada de l’edifici. En resposta a aquests veïns, el mateix Marcé ha arribat a dir que els assentaments comencen a estar “fora de control” a Barcelona. Preguntada per aquest episodi, Jessica González insisteix: “Nosaltres acompanyem un centenar de famílies i et puc dir que la majoria estan fora de Barcelona. No veig efecte crida, més aviat un efecte centrifugat i d’expulsió. I amb les expulsions, Barcelona no és precisament un municipi atractiu per instal·lar-s’hi”. En aquest sentit, des de l’entitat recorden la “inestabilitat” que suposa viure sabent que et poden fer fora “en qualsevol moment”.
D’altra banda, fonts de la regidoria de Drets Socials consultades per aquest diari neguen que els serveis socials estiguin sobrepassats i defensen que l’Ajuntament “atén tothom que es troba a la ciutat, independentment del seu origen, amb l’objectiu de facilitar que tothom rep atenció sanitària i, en el cas dels menors, que estiguin escolaritzats”. “En el cas dels assentaments on hi ha menors, infants i famílies són ateses pels serveis socials específics de l’Ajuntament de Barcelona, concretament el SISFAM, creat per a poder atendre les necessitats socials d’un col·lectiu amb un alt nivell de complexitat en la intervenció social”, insisteixen des del departament.
Des de l’Ajuntament remarquen que “es continuarà garantint l’atenció social de les famílies que es troben en aquesta situació per tal de protegir als menors”, però apunten alhora que l’administració local fa front “en solitari” a un “fenomen global” que “escapa de les seves competències”. “L’Ajuntament no pot facilitar permisos de treball ni d’asil, i tampoc rep comunicació d’altres administracions. És una disfunció del sistema que siguin els treballadors de carrer d’un municipi els que acabin atenent aquesta situació, que és global i que no té el seu origen en el municipi de Barcelona. Recordem també que el marc competencial pel que fa a aquests nens i nenes és autonòmic”, remarquen des de la regidoria.
El toc d’atenció del síndic
L’Ajuntament de Barcelona, en el marc de la seva Estratègia d’Impuls de l’Agenda 2030, cita com a objectiu que “el 2030 tota persona resident a Barcelona que es quedi sense sostre tindrà un llit on dormir i un plat a taula, i el nombre de persones sense llar es reduirà fortament”. Agafant-se a aquest compromís, i després d’analitzar una denúncia de l’associació Amics del Quart Món, el Síndic de Greuges de Barcelona ja va tocar el crostó del govern municipal l’any passat, remarcant que l’executiu centrava els seus esforços a una “política de contenció” dels assentaments “que no comporta millores substancials en les condicions de vida de les persones que hi viuen i que veuen els seus drets afectats“. “Considerats els fets i les normes aplicables, concloem que, en aquest cas, l’actuació municipal no ha estat eficaç, encara que hagi estat ajustada a la legalitat vigent. Cal destacar que no hi ha una estratègia municipal clara“, resol el síndic David Bondia l’abril de 2023.
En aquest mateix document, Bondia recomana a l’alcaldia –en aquell moment Ada Colau, ara Jaume Collboni– instar a la resta d’administracions a “establir una estratègia metropolitana que permeti donar una resposta eficaç i coherent al problema dels assentaments”. Jessica González lamenta l’absència d’aquesta “estratègia metropolitana” malgrat admetre, en tot cas, que “ara s’està començant a dibuixar”. “A nosaltres ens interessa l’atenció es dona a les famílies. Si una família deixa d’estar a Barcelona uns mesos i la donem de baixa, què passa? Ningú et garanteix que si una persona ara viu a Montcada o Ripollet estigui inscrita al registre de Barcelona. Són famílies que queden en un limbe. Per a nosaltres és important parlar d’estratègia metropolitana, que hi hagi un seguiment global”, apunta la treballadora.
Ara bé, González també avisa dels riscos que pot comportar una política global si aquesta no es fa des de la consciència col·lectiva: “En tot cas, tinc dubtes de si funcionaria. La pregunta és per què volem fer aquesta resposta global. Perquè els números d’assentaments no quedin concentrats a Barcelona? Temo que els municipis que actualment no en tenen cap registrat, no es veuran obligats a invertir en un pressupost per ajudar a aquestes persones. Per tant, pot ser un intent de repartir-se responsabilitats en va”. Així les coses, les entitats que en fan seguiment –que són conscients del temor que hi ha als ajuntaments de viure un segon cas com el de Badalona– insisteixen malgrat tot que una cosa són “els procediments administratius per evitar accidents” i una altra de ben diferent són les polítiques actuals, “que pretenen desempadronar la gent”.
4 
