El 18 de juliol de 1936, el violoncel·lista Pau Casals dirigeix la seva orquestra i l’Orfeó Gracienc al Palau de la Música Catalana. Interpreten, sense públic, la Novena Simfonia de Beethoven per al concert d’obertura de l’Olimpíada Popular de Barcelona, que ha de tenir lloc l’endemà, 19 de juliol.
Un emissari de la Generalitat l’informa de l’alçament militar. El concert inaugural queda suspès. El mestre Casals els demana, però, un últim assaig. I s’hi deixen l’ànima. A fora, els carrers s’omplen de barricades. No hi haurà un endemà. L’esclat de la Guerra Civil espanyola serà el punt i final de molt projectes, també el de l’Olimpíada Popular, el somni que va posar per primera vegada Barcelona al centre del moviment olímpic, tot i que desafiant-lo obertament davant de les seves vergonyes i brandant l’esport i la cultura com a veritables eixos del que hauria de ser l’olimpisme internacional.
Barcelona 1936: perdre per guanyar
Després d’haver demostrat al món la seva capacitat organitzativa amb la celebració de l’Exposició Universal de 1929, Barcelona va decidir donar el salt i presentar la seva candidatura com a seu dels Jocs Olímpics de 1936. Com havia demostrat amb escreix, la ciutat disposava de la capacitat organitzativa i de les infraestructures necessàries, com per exemple l’Estadi de Montjuïc. El 1931, els membres Comitè Olímpic Internacional (COI) no arriben a un acord i quan, un any més tard, han de decidir-se, Espanya tot just acaba de proclamar la Segona República.
Els conservadors membres del COI es decanten per Berlin, amb un govern en aquells moments centrista, que mirava d’aturar les crítiques ferotges que des de l’oposició bramava Àdolf Hitler. “Els nazis consideraven les Olimpíades un esdeveniment massa cosmopolita, ells volien privilegiar jocs típicament alemanys, sobretot la gimnàstica. I, a més, veien la mà dels jueus per tot arreu. Eren tan contraris a la designació de Berlin com a seu olímpica que fins i tot van fer alguna acció de sabotatge contra l’Estadi Olímpic, abans no van arribar al poder”, explica l’historiador Carles Santacana, professor d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona, especialitzat en la història de l’esport i la història del franquisme i coautor, amb Xavier Pujadas, del llibre ‘L’altra olimpíada. Barcelona’36’.
Però quan Hitler va ocupar el poder de 1933 va canviar de parer, tot veient les oportunitats que Berlin 1936 li oferia dur a terme els seus propis interessos. Encara que no li agradés gens ni mica l’essència, aviat va haver de reconèixer que els Jocs Olímpics serien una gran oportunitat per engegar la maquinària de la propaganda nazi i un aparador inigualable per al seu reconeixement com a cap d’estat. El 15 de setembre de 1935, Hitler va proclamar les Lleis de Nuremberg, que privaven els jueus de la nacionalitat alemanya, en contra també del mateix esperit olímpic (La Carta Olímpica prohibeix qualsevol discriminació per motius racials o ètnics). A mesura que s’apropaven els Jocs Olímpics de Berlin, el descontentament internacional per Berlin era major i alguns esportistes van negar-se a participar-hi.
Desafiament obert al COI
La idea de fer unes Olimpíades Populars a Barcelona com a contrapartida als Jocs Olímpics de Berlin va sorgir en una reunió a París el mes de febrer de 1936. El somni es concretà en poques setmanes. El maig del 1936 va constituir-se el Comitè Organitzador de l’Olimpíada Popular. La ciutat estava preparada. No debades, havia estat la candidata per al COI. Finalment, es va decidir que Barcelona acolliria l’Olimpíada Popular del 19 al 26 de juliol.
“A més de la infraestructura necessària, també existia un nucli de grups molt decidits a fer uns jocs que representessin una rèplica als Jocs de Berlin, que estaven ja prenent un caire d’exaltació de la raça ària i de propaganda del nazisme. Resulta especialment important la noció de voluntarietat, associacions que es van abocar a crear aquests jocs de manera totalment voluntària”, remarca Santacana. L’impuls va venir del món associatiu, amb la feina d’entitats socials i esportives populars d’arreu de Catalunya i de milers de persones voluntàries.
Amb la maquinària engegada, els governs català, francès i espanyol van donar l’empenta necessària. Les adhesions no van trigar a arribar: França, els Estats Units, Suïssa, Canadà, Grècia… Per raons òbvies, no ho va fer Alemanya, però sí alemanys que residien fora del país i que tenien vedats els Jocs de Berlin. En un temps rècord s’hi van inscriure més de 6.000 atletes de 23 països.
“Certament, l’Olimpíada Popular es pensa com a una rèplica als Jocs Olímpics de Berlin. Però, en realitat, el model que es proposava des de Barcelona anava molt més enllà, tot repensant els valors del que havia de ser una olimpíada”, explica Santacana. “En aquest sentit, es posa l’accent a la participació de les dones, fins llavors pràcticament invisibles en la pràctica esportiva; s’emfasitza la vinculació entre l’esport i la cultura, que mai s’havia plantejat abans; i, en contra de la superioritat dels Jocs Olímpics de Berlin, els impulsors de l’Olimpíada Popular aposten per la diversitat: totes les delegacions portarien un grup folklòric que pogués mostrar la diversitat cultural (s’hi preveuen més de 3.000 manifestacions folklòriques); així com prioritzar no les marques dels millors, sinó que les olimpíades fossin un punt de trobada de gent en condicions d’igualtat”.
En aquest sentit, l’Olimpíada Popular de Barcelona volia ressaltar la noció d’esport popular, democràtic i interclassista. Es van programar competicions en 19 modalitats esportives. No hi havia una categoria única, comptava la solidaritat. També va suposar una revolució per la participació de col·lectius no reconeguts, com Algèria (colònia francesa) o la selecció Palestina, o les regions de l’Alsàcia i la Lorena, en clau internacional. Pel que fa al territori republicà, Catalunya, Euskadi i Galícia hi participarien amb delegació pròpia.
“L’Olimpíada Popular de Barcelona va suposar un desafiament obert al Comitè Olímpic Internacional. El COI es va sentir amenaçat i va haver-hi polèmica a diferents delegacions internacionals sobre si s’havia de permetre o no la participació dels seus atletes a Barcelona”, puntualitza Santacana.
L’últim assaig abans de la guerra
Eduard Vivancos Garcia va ser un dels atletes que el 1936 es preparava per aquesta Olimpíada Popular de Barcelona. Segons el seu testimoni, les hores prèvies a la inauguració l’Estadi de Montjuïc “bullia d’activitat i d’emoció”. “L’ambient era molt fraternal. Per primer vegada a la meva vida vaig tenir l’oportunitat de relacionar-me directament amb persones d’altres països”, explicava en un article que publicà el 1992 a la revista Flama, del Casal Català de Toronto, amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona. A l’Olimpíada Popular de Barcelona, “l’entusiasme i l’eufòria suraven sobre l’estadi, però malauradament mitigats per un sentiment de temor i de tensió. Durant tot el dia corrien rumors molt alarmants sobre una imminent rebel·lió militar”.
A mida que avançava la tarda, el neguit era més palpable. El mestre Pau Casals va reprendre el que havia de ser l’últim assaig amb unes paraules als seus: “Estimats amics, no sé quan tornarem a estar junts. Com un adéu de cada un, podem tocar el final? (…) L’orquestra va tocar i el cor va cantar com no ho havia fet mai. Les llàgrimes no em deixaven veure les notes”. Com recordaria a les seves memòries, Casals s’acomiadava dels seus, amb un concert únic i final: “Quin contrast! Nosaltres cantàvem l’himne immortal de la germanor mentre als carrers de Barcelona -i d’altres ciutats- es preparava una lluita fraticida que tanta sang faria vessar”. Mentre tornava amb cotxe a la seva casa s Sant Salvador (El Vendrell), Pau Casals es va prometre que dirigiria la Novena de Beethoven a Barcelona i Madrid “tan aviat com ressorgís la concòrdia”. Pau Casals no va poder tornar mai més a Catalunya.
L’embrió de les Brigades Internacionals
El 19 d’abril de 1936 no va haver cap concert inaugural, ni cap gran desfilada d’esportistes i grups folklòrics. La majoria dels atletes havien dormit al mateix Estadi Olímpic i, a la matinada, la remor de trets i canonades els van despertar. Barcelona deixava de ser una festa d’il.lusió i concòrdia per començar la guerra civil. L’Olimpíada Popular moria asfixiada precisament per allò que volia combatre: el feixisme.
Molts dels atletes catalans i espanyols van anar al front. La majoria d’atletes i acompanyants internacionals van començar el retorn als seus països. L’expedició més gran va sortir en un vaixell en direcció a Marsella el 24 de juliol. Abans de marxar, una representació de nacionalitats s’entrevistà amb el president Companys al Palau de la Generalitat, en un acte de suport i de comiat.
Alguns dels atletes que venien d’altres països, però, van mostrar el seu compromís contra el feixisme allistant-se al Comitè de Milícies Antifeixistes, l’embrió de les que serien les Brigades Internacionals. Fou el cas, per exemple, dels membres del Clarion Cycling Club 1895, que havien acudit a Barcelona com a representants de la delegació britànica. Dels set participants, quatre d’ells van morir durant la guerra civil espanyola defensant els ideals republicans.
Llegat, oblit, memòria
“Ciutadans del món: fa 56 anys s’havia de fer una Olimpíada Popular en aquest Estadi de Montjuïc. El nom del president de l’Olimpíada Popular és gravat allà dalt, a l’antiga porta de la Marathon. Es deia Lluís Companys i era el president de la Generalitat de Catalunya. Avui l’estadi està refet i la ciutat també, amb l’ajut de tothom!” L’alcalde Pasqual Maragall encetava el seu discurs inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992 amb aquestes paraules de record i homenatge a les altres olimpíades que la ciutat hauria d’haver celebrat si la guerra no ho hagués truncat tot.
L’Olimpíada Popular de Barcelona va ser llargament silenciada pel franquisme i també per la desmemòria de la transició. Tot just fa pocs anys que se’n comença a recuperar públicament el seu record. “Quan es comença a treballar per a Barcelona 92, qui ha de defensar la candidatura passa molt de puntetes, perquè aquest llegat pesa i molt dins del Comitè Olímpic Internacional”, admet Carles Santacana, qui, a tall d’exemple, explica que quan el 1990 publica el seu llibre sobre l’Olimpíada Popular, rep molt poc ressò. “Van mostrar-se molt més interessats els mitjans internacionals que no pas els d’aquí”.
El llegat d’aquella Olimpíada Popular que no va poder ser perdura 85 anys més tard. No només pel que va tenir de confrontació contra els Jocs Olímpics que el nazisme van fer seus, i que el Comitè Olímpic Internacional va permetre, sinó també perquè “per primera vegada es pot debatre sobre de quina manera es fa esport, què és el més important que comporta la pràctica esportiva”, conclou Santacana.
“El mèrit d’aquelles persones va ser demostrar una capacitat organitzativa, amb gran pes del voluntariat, que va aconseguir plantar cara a l’Alemanya nazi”. En el terreny esportiu, afegeix, “l’Olimpíada Popular va plantejar que era més important que l’esport arribés a molta gent que unes poques persones fessin una bona marca, tot apropant la pràctica esportiva a sectors que hi estaven allunyats, com les dones, tot integrant l’esport social a la vida social, en especial a la cultura, i a la convivència internacional”.
