L’Ajuntament de Barcelona ha rebut prop de 20.000 trucades al Telèfon de Prevenció del Suïcidi (900 92 55 55), un servei pioner a Catalunya que el consistori va fer seu el 2020. Són, aproximadament, entre 4.000 i 6.000 trucades l’any de persones que exposen la seva voluntat de prendre’s la vida. En aquests anys, el servei han derivat 275 casos als equips d’emergència alertant d’un risc imminent de suïcidi, que va a l’alça a la ciutat. A Barcelona, el suïcidi és la primera causa de mort en homes de 15 a 44 anys, i la segona en el cas de les dones, només per darrere del càncer de mama.
Segons dades de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) recollides pel mateix Ajuntament, entre 2018 i 2023 es van registrar 8.643 conductes suïcides, ja siguin ideacions, quan la idea ronda pel cap, o temptatives, un cop de la idea es passa a l’acció. De totes elles, 5.749 (el 66,5%) eren dones. Les dades demostren un increment important; dels 218 casos registrats el 2018 s’ha passat als 2.037 de 2023. Un increment, diu el mateix Ajuntament, que encara es nota més en les noies de 18 a 24 anys a partir de 2021. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) estima que per cada suïcidi consumat hi ha uns 20 intents previs i apunta que cada mort colpeja una mitjana de sis persones de l’entorn.
El forat de la pandèmia
La salut mental ha fet un salt mediàtic després de la pandèmia de la Covid-19, que va situar-la a primera fila. El confinament va provocar un aïllament, especialment preocupant en els adolescents i joves, que necessiten socialitzar amb els seus iguals. Força experts també han apuntat a la incertesa com un element que provoca inseguretat i malestar emocional. I les xarxes socials, afegeixen, tampoc han ajudat a crear un caldo de cultiu bo per a un millor benestar emocional.
En conversa amb aquest diari, la directora de l’Institut de Salut Mental de l’Hospital Universitari Sagrat Cor, Rocío Rosés, apunta que ara n’estan sortint les conseqüències. “Hi ha hagut joves que no recordaran els primers anys universitat com l’haurien de recordar, o nanos de 14 anys, que és l’edat d’anar per primera vegada al cinema o de festa major, que no ho van fer. Hi ha un forat negre en aquestes fites evolutives de molta gent”, indica l’experta.
L’Ajuntament va activar el Telèfon de Prevenció del Suïcidi en plena pandèmia de bracet de la Fundació Ajuda i Esperança, l’encarregada de gestionar les trucades. “Tenim una funció de radar, de detectar casos que no estan vinculats amb la xarxa, i els fem de porta d’entrada als recursos comunitaris. El fet que sigui confidencial, que qui t’atén no sigui un sanitari, que a vegades pot generar una sensació de jerarquia, ajuda moltes persones a fer el pas. Una conversa pot durar el temps que calgui, els ajudem i orientem”, explica Sergi Garcia, responsable del projecte.
Garcia avisa, en tot cas, que la mostra del Telèfon de Prevenció de Suïcidi és “esbiaixada” perquè són les víctimes potencials les que truquen per voluntat pròpia. En aquest cas, la majoria de trucades les fan persones d’entre 40 i 50 anys, però també atenen joves de 20 o menys anys. “Hi ha elements comuns que tenen a veure amb el patiment de la persona i el sentiment de solitud o de no veure perspectiva de futur. Són tres elements que ens troben en totes les persones que ens contacten”, conclou Garcia.
La importància de la prevenció
Coincidint amb el balanç anual del telèfon, la regidora de Salut, Marta Villanueva, ha remarcat que les dades demostren la importància de prendre’s seriosament i potenciar els recursos per a la prevenció del suïcidi. En aquest sentit, la regidora recorda que aquests recursos s’han d’adaptar a la nova realitat. Un exemple és el nou xat de WhatsApp del Telèfon de Prevenció del Suïcidi, que permet ser “més àgils”, segons Villanueva. “Ha canviat la formes de comunicar-nos, els xats permet ser més àgils, més còmodes, no necessites estar en un espai aïllat per tenir una conversa que és complicada”, en destaca.
En tot cas, la doctora Rosés avisa que els recursos “estan desbordats” i demana fer-hi una “reflexió profunda” que passa per la prevenció. “Les temptatives de suïcidi és un problema multifactorial, que s’ha d’abordar des de moltes arestes, també des d’un vessant social, educatiu i també emocional“, comenta la doctora.
En aquest sentit, demana incidir en què passa i com actuen les famílies i les escoles, on la prevenció és una “assignatura pendent”. “Cada vegada l’escola té més clar que hi ha una part de prevenció que s’ha de fer, però encara costa. S’ha d’abordar d’una manera molt més transversal, la prevenció hauria de ser part del currículum escolar. Des d’I3 s’ha de poder treballar en una identificació emocional, com em puc comunicar. Tot això pot prevenir problemes de salut mental”, explica Rosés.
En tot cas, l’experta creu que s’han fet passos endavant; en l’àmbit familiar cada cop hi ha una preocupació més gran “per identificar i gestionar les emocions” amb els fills, i en l’àmbit escolar, hi ha exemples, com l’assetjament, que ara es treballen millor. “Faria un paral·lelisme amb la violència de gènere, que abans es normalitzava amb naturalitat i ara cada cop menys”, comenta.
El paper de Barcelona
L’àmbit familiar i escolar és clau en la prevenció dels problemes de salut mental, però no són els únics elements a tenir en compte. Rosés també cita l’acompanyament comunitari i la natura com “un factor protector”. I en aquest sentit, viure en una gran ciutat com Barcelona requereix un esforç més gran. “En un poble petit els nanos poden jugar al carrer, tenen més accés als boscos i la xarxa de veïns, generalment, és més propera, es coneixen més”, detalla la doctora, que demana, en tot cas, no idealitzar cap opció. “Hem de fomentar, visquis on visquis, la part emocional: el fet de sortir, fer esport, anar a l’aire lliure… és bàsic tenir una bona xarxa social i comunitària, fer barri ajuda i pot ser una bona manera de fer prevenció”, explica Rosés.
La prevenció i l’educació, insisteix, són clau per evitar conductes que s’han estès, com ara les autolesions, més visibles en les noies però també presents en els nois. De fet, les autolesions en nois, remarca Rosés, encara queden “emmascarades en l’agressivitat”. És a dir, per exemple, que un noi doni un cop de puny per expressar ràbia no s’entén com una autolesió, però, en canvi, els talls en noies – una forma d’expressar-se “més solitària i vinculada a la tristor”, diu la doctora– sí que s’interpreta, generalment, com a tal.
