Arquitectura pensada per fer la vida impossible a les persones sense llar

Va ser d’un dia per l’altre, sense avisar. Dues persones sense llar que havien trobat un raconet per dormir al costat d’una oficina bancària a Torrent de l’Olla, a tocar de la plaça Lesseps, van ser substituïdes per cinc boles de pedra i una barana. Allà tenien un petit espai per deixar les seves escasses pertinences i arrecerar-se del fred a les llargues nits d’hivern de Barcelona. Un dia van venir els operaris i aquestes dues persones, que ningú coneixia ni sabien d”on venien, es van quedar, un cop més, sense lloc on dormir. Segurament poca gent els trobarà a faltar, però des de llavors les boles de pedra recorden els veïns que hi passen per davant que allà on abans hi havia persones, ara no hi ha res.

I no es tracta d’un cas aïllat. Barcelona és una ciutat que en els últims anys s’ha tornat més hostil que mai per a les persones sense sostre. “La gent que viu al carrer molesta”, etziba en una conversa amb el TOT Barcelona el director d’Arrels Fundació, Ferran Busquets. L’entitat fa temps que intenta posar la qüestió a l’agenda política, però la seva activitat és tan frenètica que no disposen ni del temps ni dels recursos necessaris per fer qualsevol cosa que no sigui atendre les necessitats més bàsiques de les 1.200 persones sense llar que es calcula que viuen a la capital catalana. “El nostre equip jurídic busca fórmules per poder denunciar aquesta mena de pràctiques, però està desbordat”, afegeix.

Hostilitat a tot arreu

A Torrent de l’Olla (Vila de Gràcia) són unes boles de formigó; al carrer del Bon Pastor (Sant Gervasi-Galvany), unes planxes metàl·liques inclinades; a la Via Laietana (Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera) han optat per una estructura de ferro amb diversos elements punxeguts; mentre que a la plaça de Sant Agustí (Raval) s’han decantat per uns discos esmolats. Les opcions són múltiples, però la funció és la mateixa: impedir que les persones sense llar puguin passar la nit al portal de l’edifici, a l’entrada de l’aparcament o a la porxada d’alguna església. “Posar barrots i punxes no soluciona el sensellarisme, però el fan més invisible perquè expulsa les persones de certs llocs”, lamenta Busquets.

“Viure al carrer significa no tenir un espai segur on descansar, on guardar les teves coses, on gaudir de la intimitat… També significa haver d’afrontar molts riscos dia a dia i les barreres arquitectòniques sovint comporten dificultats afegides”, denuncia Arrels Fundació. Quan una persona sense llar troba un lloc segur on dormir, normalment s’acaba convertint en el més semblant a un sostre que pot tenir. El dia que descobreix que el seu racó està ple de punxes i reixes, és normal que torni a sentir desemparada. Obligada a començar des de zero, moltes persones s’allunyen una mica més de la possibilitat de reinserir-se en una societat que li gira l’esquena i intenta tenir-les amagades.

Les administracions, al punt de mira

Gran part de l’arquitectura hostil té lloc a edificis particulars, un “terreny desconegut” per als serveis jurídics d’Arrels, ja que no està molt clar fins a quin punt es pot obligar a les comunitats de veïns a retirar certs elements. El problema s’agreuja quan les administracions públiques també participen d’aquesta dinàmica. “El 2015, pressionat per les queixes veïnals, l’Ajuntament de Barcelona va col·locar uns blocs de pedra gegants als jardins de les Hortes de Sant Bertran [al Poble-sec] per evitar que persones sense llar busquessin refugi a sota el voladís d’un edifici pròxim”, denuncia Busquets.

Però no és l’únic cas. A l’oficina del Consorci de l’Habitatge de Barcelona de la plaça Salvador Seguí (Raval) no hi ha un mil·límetre lliure perquè una persona sense sostre pugui refugiar-se de la pluja. Una estructura de ferro coronada per una successió de triangles impedeix que algú pugui seure o dormir sense semblar un faquir. A uns centenars de metres més avall, al carrer de l’Arc del Teatre, una oficina de la Tresoreria de la Seguretat Social viu blindada per desenes de bol·lards col·locats estratègicament per evitar que hi dormi gent. “L’administració pública hauria de ser la garant dels drets de les persones sense llar i, en lloc de fer polítiques valentes, posen nous impediments”.