Antoni Bulbena: “A Barcelona es troba a faltar Maragall, ara estem en una etapa conservadora”

El director de Recerca de l'Institut de Neuropsiquiatria i Addiccions de l'Hospital del Mar assegura que "l'èpica" del Procés és "addictiva"

Catedràtic i director del departament de psiquiatria i medicina legal de la UAB, Antoni Bulbena va crear l’Institut de Neuropsiquiatria i Addiccions (INAD) de l’Hospital del Mar, que va dirigir durant 15 anys. Actualment n’és el director de Recerca i Docència i hi ha comandat fins fa poc la unitat de tractament dels trastorns d’ansietat, on encara visita. Nascut al carrer Argenteria el 1953, és un barceloní de cap a peus que n’ha vist de tots colors des de l’hospital on fa dècades que treballa. I es confessa “nostàlgic” de l’època de Pasqual Maragall. Parlem amb ell mentre ens prenem un Vermut Miró al barri on va créixer, el Born. L’entrevista es va fer dimecres a l’hora de l’aperitiu, i a Barcelona feia un dia molt gris després de moltes hores de pluja ininterrompuda.

Quan diem que ens deprimeix aquest temps, té base científica?

I tant. Tant les estacions com els accidents meteorològics, la pluja, el vent o la llum, tenen una influència important en l’estat d’ànim. Els dies abans de ploure hi ha més malestar. La falta de llum és tan important que tenim tractaments basats en la llum. Hi ha pacients als quals a l’hivern els donem una làmpada per fer teràpia lumínica. A l’hivern estem més aturats, més lents. I mengem més xocolata i més dolços. La cosa millora al gener, quan comença a allargar-se el dia. Una de les coses que estic fent ara és anar a Anglaterra a tractar un equip de futbol de primera divisió.

El City?

No, no [riu]. És un altre. Recepto llum als jugadors. Això no només corregeix el desànim per falta de llum, sinó que també regula la son i millora una mica els rendiments esportius. També va bé per al jet lag. 

Mai hauria pensat que la llum artificial pogués suplir la llum natural en aquest aspecte.

Amb una dosi determinada, sí. Són 10.000 lux durant mitja horeta, al matí. Hi ha pacients que no milloren amb antidepressius i en canvi milloren amb la llum. Per això dies com el d’avui són especialment difícils, perquè encara ha de ploure més i els dies de prepluja són els pitjors. I a més a més hi ha poca llum. Les persones que noten la falta de llum i que noten el dia abans de ploure avui estan pitjor.

“Mirem de no contaminar, perquè no hi hagi un desastre, però no hi ha gaire progrés, ni gaire il·lusió. Ni perspectiva. És a dir, si la perspectiva són les superilles…”

Però són persones amb patologies?

Aquestes ho pateixen especialment, però això pot afectar un 15 o un 20 per cent de la població. El que passa és que no hi parem atenció. Jo vaig estudiar un any els atacs d’angoixa que arribaven a l’Hospital del Mar i els dies abans de ploure es multiplicaven per tres.

M’està dient que notem que plourà dies abans?

Forma part d’un aspecte important de la natura, que és la nostra capacitat adaptativa i predictiva. Els animals no tenen el Tomàs Molina. Han de detectar que pot haver-hi un moment difícil. Quan hi va haver aquell tsunami famós a Indonèsia, només van morir els animals que estaven lligats. Els altres ho van detectar i se’n van anar. O sigui que això va amb la nostra natura. El nostre cos segueix sent naturalment intel·ligent.

Però no tenim l’instint atrofiat?

Una mica sí, però és com l’olfacte, que encara ens serveix encara que no li fem gaire cas. Ara s’està estudiant l’estimulació olfactiva per tractar la depressió. I també és molt important el gust. Amb el doctor Miguel Sánchez Romera estem promocionant la neurogastronomia. Els metges a vegades només ens preocupem per les malalties, per coses aparentment grosses. I hauríem de pensar també en com se sent gent que fa quimioteràpia o que pren determinats antidepressius, que canvien el gust i és molt difícil menjar. Això també són realitats clíniques. Potser no per sobreviure però sí per viure. 

O sigui, que gaudir menjant té excusa mèdica.

Sí. Jo he treballat molt l’efecte de la xocolata amb els pacients. Si posem una pel·lícula trista i després donem xocolata als espectadors, els que en prenen xocolata eixuguen millor la tristesa. S’han fet estudis amb aquest experiment. S’ha provat també amb xocolata disfressada, i no funciona igual.

Per què?

Perquè una part important de l’eficàcia és per la textura, el sabor i les sensacions. Havíem pensat que era només un tema químic, i no és cert. Menjar bé i gaudir-ne construeix benestar i elimina malestar. 

Aquí hi ha la base científica del tòpic que la xocolata pot ser un substitut del sexe?

El que està clar és que els pacients que he estudiat amb xocolata se senten més bé, estan menys irritables. Els estudis donen una imatge que assenyala que toca clarament el lloc del plaer. O sigui, que és hedonista. Però el millor és combinar-la amb el sexe, més que substituir-lo. 

“Amb el Procés hem tingut pacients que s’han descompensat, com va passar amb les Torres Bessones. L’èpica és molt addictiva” 

A més de estar en plena tardor, ara mateix a Barcelona, i a Catalunya en general, estem en una etapa política molt tensa i hi ha gent a qui afecta de manera molt personal. Això és normal? O és autosuggestió?

No hi ha res més contagiós que la por i, alhora, l’antipor. La gent s’hi enganxa. Amb les Torres Bessones vam aprendre que la quantitat d’hores que un espectador veia notícies sobre aquells fets a la televisió augmentava la probabilitat que tingués un estrès posttraumàtic. Aquella mena d’emborratxament, de fal·lera de buscar allò, els tancava cada cop més en un circuit on quedaven com abduïts. Vam haver de reduir el temps d’exposició a les notícies a molts pacients.

A Barcelona? Per les Torres Bessones?

Sí, sí, a Barcelona.

Però Nova York és lluny…

Amb la televisió tot és a prop.

I amb el Procés ha passat el mateix?

Sí. Igual que va passar amb les Torres Bessones. Hi hagut gent que s’ha descompensat. Perquè hi ha una èpica, la de guanyar i la de perdre, l’èpica de moment històric, amb màrtirs. És com si veiéssim una pel·lícula amb bons i dolents, és molt atractiu i addictiu. Per això és important reduir el temps d’exposició i recuperar l’espai propi. Si et quedes molt atrapat en una pantalla, et despersonalitza, perquè hi tens una actitud passiva. Cal, almenys, comentar les notícies, perquè si et quedes atrapat i no en parles et poses en una gàbia d’on és una mica difícil sortir.

Per tant, qui està més activament implicat ho porta millor que el que només s’ho mira?

Sí, sempre que arribes a la implicació per deducció, si hi has pensat i has arribat a la conclusió que tens clar per on has d’anar. En canvi, si hi arribes per inducció no et servirà. Si abans de pensar ja ho tens clar, no avances. Això apareix molt en política. Si un vol aprendre, ha de fer servir el cervell d’escoltar. A molts els mou el cervell emocional, no el d’aprendre. Estan esperant a veure quina garrotada li fotran al contrincant, no escolten el que està dient.

A veure, tenim dos cervells?

Són dos circuits. Un és el d’aprendre i escoltar, i l’altre l’emocional. Cadascú utilitza més un circuit que l’altre. Això distingeix posicions polítiques. Quan un és molt apassionat, l’altre ja et pot dir el que vulgui, que no servirà de res. I en canvi n’hi ha que intenten escoltar.

“Persones amb una mentalitat molt de dretes, molt radicals, quan tenen un ictus que els afecta aquesta part del cervell canvien la manera de mirar-se les coses”

Però creu que encara queda gent en política que fa servir el ‘cervell d’escoltar’?

Doncs sí. I quan es veu això? Quan seuen en una taula amb una certa intimitat, quan seuen a escoltar l’altre i a parlar.

Ah, però això no ho veiem els ciutadans.

No, però ha d’existir i existeix. És cert que hi ha hagut unes eleccions bàsicament perquè no han estat capaços d’escoltar l’altre. Però, permeteu-me que sigui una optimista, crec que ara ho estan fent una mica més, s’estan escoltant.

Hi ha diferència entre dreta i esquerra? El cas de Vox  és molt extrem en el sentit que indica vostè, el de fer servir només el cervell emocional.

La il·lusió més conservadora generalment és de dretes, però també n’hi ha d’esquerres. Ser conservador vol dir tenir un funcionament molt excloent, és molt tancat, molt apriorístic. En les persones d’esquerres, no està tan clar, hi ha més versatilitat.

Però de debò és una qüestió neurològica?

En part sí. Persones amb una mentalitat molt de dretes, molt radicals, quan tenen un ictus que els afecta aquesta part del cervell canvien la manera de mirar-se les coses. Ja comença a haver-hi estudis de neuroimatge en què s’ha pogut veure com funciona. I ja hi ha una mica de literatura científica de la neuropolitica. Quan un se sent més amenaçat, quan hi ha incertesa, aquests mecanismes són hegemònics. Són els mecanismes cerebrals de conservar, de no morir, i no morir no és el mateix que viure. Un cervell que funciona així no vol que es toqui res. Per això deia que és més precís parlar de si algú és més o menys conservador, més que parlar de dretes i esquerres. I hi ha persones que tenen més aquesta predisposició natural, tot i que sempre hi ha una part adquirida. En moments amb tanta incertesa com ara, incertesa ecològica, econòmica i política, aquest tipus de mentalitat conservadora és molt hegemònica. Això està passant a tot el món. I aquests tipus de circuits són els que tenen més èxit, perquè el progrés sempre fa por.

I com es trenca aquesta espiral? 

La història demostra que això és cíclic, que després d’una època conservadora ve una època liberal. Sempre s’ha anat alternant. Espero que aquesta vegada també sigui així.

“Menjar bé i gaudir-ne construeix benestar i elimina malestar”

Vostè és barceloní de tota la vida i expert en ansietat. Barcelona provoca ansietat?

No especialment. Un lloc molt petit i molt estret provoca molta ansietat. Barcelona no és una ciutat especialment tancada. Hi ha Collserola però té sortida al mar. I els temps de desplaçament no són terribles, Madrid és pitjor. Si a això hi ajuntem el clima, fa que Barcelona sigui un lloc bastant atractiu, especialment en les últimes dècades, amb esdeveniments com els Jocs Olímpics i tota l’oferta cultural.

Sí, però el preu de l’habitatge està disparat, el turisme està canviant coses essencials… això quin efecte pot generar sobre els habitants?

Jo soc nascut al Born i en tinc uns records de gent local i molt amigable i certament ara el trobo molt canviat i tot plegat és una mica més artificial. Hem avançat i hi ha gent que inverteix, però l’efecte secundari del progrés és l’especulació i la superficialitat. Això ha petat i ho estem patint. Per això estem en un moment en què seria molt important que reforcéssim molt més els aspectes culturals. A Barcelona es troba a faltar gent com Pasqual Maragall o com Joan Clos mateix, que tenien una visió de futur extraordinària. Amb Xavier Trias el plantejament ja va ser bastant limitat. I ara no veiem ben bé cap on anem. Abans hi havia molta més perspectiva i ara estem en una època conservadora.

Conservadora, a l’actual Ajuntament?

Sí. Mirem de no contaminar, perquè no hi hagi un desastre, però no hi ha gaire progrés, ni gaire il·lusió. Ni perspectiva. És a dir, si la perspectiva són les superilles… Es clar que jo també he tingut la sort de viure en moments de molta creativitat, d’expansió. Jo mateix vaig poder construir molt des de l’hospital. Hi havia il·lusió, i ara no tant. No estic donant la culpa a ningú. Potser és el moment. Però cal una mica de visió. L’alcalde ha de ser algú que faci de líder, que engresqui la gent. Ara només et diuen ‘no contaminis’, ‘no a l’especulació’… tot són ‘no’. També és cert que ara els polítics són molt rivals entre ells i que això no ajuda. Recordo moments de Maragall i de Clos amb molts consensos.

“Els atacs d’angoixa es multipliquen per tres els dies abans que plogui”

Vostè va néixer i es va criar al Born, on som ara mateix. Quin efecte li fa el nou Born?

Home, hi ha més llum i està més net, i això a mi m’agrada. És és molt diferent. Jo recordo establiments que ja no hi són i que a casa teníem una tele i els altres no en tenien i els veïns venien a veure-la. Era un altre moment. Ara tot és més net i més maco. Això em fa il·lusió. Però hi veig molta gent que està de pas, hi ha el problema dels carteristes, que has d’anar vigilant… Hi ha els efectes secundaris de la hipertròfia del turisme. 

Comentaris

    Madeleine MATEU 08/12/2019 10:48 pm
    Molt interessant!!!
    ave-maría 08/12/2019 12:58 pm
    El Maragall era un tio simpàtic, que inclús amb cosses banals semblava que eren convenients per a molta gent. En canvi els gestors actuals cada vegada que surten a la tv. sembla que bordin i només diuen coses irrellevants per fotre.

Nou comentari