L’antiga parròquia de Sant Isidor té un vincle especial amb l’Esquerra de l’Eixample. No només pel passat de l’edifici -tancat des de fa quatre anys a l’espera d’un nou ús- com una de les grans cooperatives catalanes, sinó també per l’activitat més enllà del culte que s’hi va fer fins a mitjans dels setanta a l’interior. Bona part de la culpa que això sigui així és d’un exmossèn que encara avui dia és molt present en el record dels veterans d’aquest barri de la capital catalana. Parlem de l’Antoni Amorós i Ustrell. Aquest educador va néixer a Barcelona el 22 de juny del 1928 i es va criar a la plaça del Centre, al límit entre els barris de les Corts i Sants. La seva carrera eclesiàstica va transcórrer sempre en paral·lel a la seva formació com a pedagog. El 1955 era nomenat vicari i el 1962 es graduava en Magisteri per la Universitat de Barcelona (UB).
Molt vinculat al moviment Acció Catòlica, Amorós va fer els seus primers passos com a sacerdot als cinquanta en aquesta parròquia de l’Eixample, que aleshores estava en precari en uns baixos del número 54 del carrer de Rosselló. Des dels inicis del temple, que depenia de la basílica de Sant Josep Oriol, s’encarrega de conduir els cultes que s’hi celebren. Tot i no comptar amb massa superfície disponible, s’aconsegueix habilitar un espai a l’interior d’aquest local per fer classes de repàs. Les lliçons anaven a càrrec d’aquest mossèn barceloní, es feien en horari de tardes i vespres i s’impartien en català, malgrat tenir lloc en un context de ple franquisme. L’aula extraescolar va ser tot un èxit i l’espai ràpidament va quedar petit davant l’afluència creixent d’alumnes.
En aquest mateix local va néixer també de la mà d’Amorós un grup escolta, que utilitzava el pati posterior dels baixos per fer-hi activitats. Des de l’Associació de Veïns i Veïnes de l’Esquerra de l’Eixample van recollir fa uns anys el testimoni de dos dels seus primers membres, en Quim Castanyer i Joan Bosch. Ells recordaven com el mossèn els feia posar uns mocadors de colors al coll i, abans d’iniciar un joc, els feia un petit sermó força diferent del que estaven acostumats. El nostre protagonista compaginava les formacions i la direcció del grup escolta amb el seu paper com a sacerdot a l’escola Patmos, nascuda a finals dels cinquanta i embrió de l’actual escola Betània Patmos, ubicada al límit entre els barris de Pedralbes i Sarrià.
Una escola neix sota el paraigua de la parròquia
La parròquia del carrer de Rosselló havia quedat petita. El trasllat a una nova ubicació comença a planejar sobre l’Arquebisbat de Barcelona, que a principis del seixanta acaba comprant l’edifici de la Unió Cooperatista Barcelonesa. Aquesta entitat sorgida el 1927 de la unió de les també cooperatives La Dignitat i El Rellotge tenia la seu al número del carrer del Comte Urgell, molt a prop de la parròquia. Les seves dimensions, capacitat productiva i el nombre de socis -va arribar a comptar amb unes 2.000 famílies afiliades i diverses seus- havien convertit aquesta entitat en la cooperativa de consum més gran de Catalunya a l’època, però, amb la fi de la Guerra Civil, va venir també el declivi de l’organització. Amb l’adquisició de les instal·lacions per 7,1 milions de pessetes del moment, l’Arquebisbat acordava cedir durant deu anys de manera gratuïta una part de la planta baixa a la cooperativa, mentre que aconseguia un espai per als feligresos de Sant Isidor. Les primeres misses i actes religiosos es van començar a celebrar provisionalment el mateix any de la compra al teatre del recinte, ja que era l’espai que estava en millors condicions.
Un cop confirmat el trasllat i gràcies al suport tant moral com econòmic de les famílies implicades, Amorós va demanar la cessió d’una part de la primera planta de la vella cooperativa per continuar impartint en condicions les classes de repàs del local del carrer de Rosselló. L’aula creada inicialment per al reforç extraescolar feia temps que ja impartia cursos de batxillerat i peritatges, multiplicant de manera exponencial el nombre d’alumnes. El mossèn no estava sol al capdavant de les formacions: l’acompanyaven l’Enriqueta Marsà i l’Eulàlia Sanvicente, dues companyes de promoció a la UB que compartien els mateixos ideals. Aquest va ser el primer pas per a la constitució el setembre de 1961 del patronat de la Institució Pedagògica Sant Isidor, l’embrió de l’escola IPSI, nascuda originàriament com a abreviació d’Institució Pedagògica Sant Isidor. En els seus estatuts fundacionals, es presentava com una entitat cultural depenent de la parròquia que tenia les funcions de centre de capacitació professional i d’escola diürna femenina de primària i secundària. Les classes -que inicialment venien precedides d’un sermó religiós- es feien íntegrament en català, obertes a nens i nenes i també es mantenien les sessions nocturnes destinades tant per a alumnes de repàs com per a treballadors que volguessin ampliar els seus estudis. Un any després de la constitució del patronat de la institució, Amorós penja l’hàbit per integrar-se com laic i director a l’organigrama del centre educatiu. Tenia aleshores 33 anys.
Trencament de la confessionalitat i nova vida
L’escola va iniciar oficialment la seva trajectòria el curs 1963-1964 amb dotze alumnes de pàrvuls i setze de primer de batxillerat elemental. Ho va fer com a centre confessional depenent de la parròquia. Les aules tenien un mobiliari senzill i només comptaven els recursos mínims necessaris. Tres cursos més tard, el col·legi ja tenia un espai habilitat com a menjador amb capacitat per a trenta infants i una cuina petita, així com dependències destinades a la secretaria i la direcció. Les condicions eren precàries, però el tracte proper i la línia pedagògica que promulgava el col·legi -afí amb el model de l’escola nova catalana de la República– suposaven una alenada d’aire fresc contrària al model tradicional del Movimiento que va enlluernar les famílies. Així ho explicava el mateix Amorós en un text publicat l’any 2011 com a part d’un llibre commemoratiu del primer mig segle de vida de l’IPSI: “Fa cinquanta anys vivia en un país al qual m’estimava com a mi mateix. Un país frenat, maltractat i oprimit sota la pota d’un dictador sense entranyes i al qual havien robat el patrimoni més preuat: la llengua, la cultura, el dret a la llibertat individual i col·lectiva […] Aquella situació no es podia suportar. Jo i uns quants més, cansats d’estar cansats i veient que cada dia sortia el sol, vam dir: I si fundem una escola? Com aquelles de l’època republicana que en Franco es va carregar. Fem una escola tal com la volem els catalans de debò. Però, i si se’ns la carreguen? Bé, almenys ho haurem intentat”.
Aquesta mateixa aposta educativa va ser la que va acabar provocant el trencament amb l’església l’any 1974, quan el bisbat va lliurar un requeriment notarial al director forçant-los a deixar el recinte. La sortida del centre educatiu de l’antiga cooperativa -que ja havia estat acordada amb la direcció anys enrere- es va fer efectiva dos anys després, quan el col·legi es va instal·lar en un principal del carrer de Mallorca, molt a pop de la seva seu funcional. Aquest canvi també va suposar el pas d’una institució confessional a una de completament laica. Allà s’hi va estar fins al trasllat a la seva ubicació definitiva, un edifici de planta nova erigit el 1978 al número 243 del carrer del Comte Borrell i obra dels arquitectes Josep Benedito, Agustí Mateos i Jaume Llobet. Tot aquest procés es va fer amb Amorós com a director i estàndard d’un projecte educatiu basat en l’humanisme i el catalanisme, donant una importància cabdal a la música i a esdeveniments com la Festa Major, la diada de Sant Jordi o els Jocs Florals, amb la producció literària que hi va implícita. El fundador va ostentar el càrrec durant més de quatre dècades i, després de jubilar-se l’any 2003, va continuar tant en el patronat com en el consell d’administració de l’escola, que actualment és de règim concertat i ja ha complert el seu 64è aniversari. L’exmossèn i pedagog va morir el 3 de setembre del 2023 a l’edat de 95 anys. El seu record, però, continua molt present tant entorn de la comunitat educativa de l’IPSI com al barri, on va deixar una empremta inesborrable.
Amorós és un dels culpables, doncs, de la forta vinculació d’aquesta zona amb l’edifici de l’antiga Unió Cooperatista Barcelonesa i la parròquia de Sant Isidor. Precisament, el futur del recinte serà un dels temes que es tractaran en l’acte de cloenda de les jornades de patrimoni d’aquest districte de la ciutat, impulsades per la vocalia de l’àmbit de l’Associació de Veïns i Veïnes de l’Esquerra de l’Eixample. L’esdeveniment tindrà lloc aquest dijous 23 d’octubre a la tarda a l’edifici Estel i servirà per tancar el primer mig segle d’història de l’agrupació veïnal, comptant amb la participació de representants dels cinc barris de l’Eixample.
