El 14 de novembre de 1989, l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, sacrificava la seva mà dreta al consistori, el primer tinent d’alcalde i responsable d’Urbanisme i Obres a la ciutat, Jordi Parpal. L’havia empès a dimitir. Era el cap de turc d’una crisi política que havia tingut epicentre a l’Estadi Olímpic Lluís Companys aquell setembre, quan la infraestructura havia estat re-inaugurada per a la copa del Món d’atletisme i amb la mirada posada en els Jocs Olímpics de 1992.
Un rei faldiller i el primer ‘Freedom for Catalonia’
El 8 de setembre de 1989, l’Estadi Olímpic estava preparat per a la cerimònia inaugural la copa del món d’atletisme. Era l’avantsala de la Barcelona que tres anys després s’havia de presentar al món amb els Jocs Olímpics. Però sense saber-ho, l’Ajuntament es trobaria amb algunes sorpreses aquell dia.
La primera, de part d’un Borbó. “Teníem tots els focus de la premsa internacional i de les televisions emetent en directe, els espectadors esperant… I el rei va arribar 45 minuts tard, segons vam saber, perquè es trobava a l’illa de Sardenya. L’estadi no es va omplir i, per postres, la campanya del Freedom for Catalonia, que va organitzar la xiulada a l’himne espanyol i va desplegar pancartes on es podia llegir Freedom for Catalonia. I com que molta gent estava empipada pel retard del rei, la xiulada a l’himne i al rei va ser monumental”, recorda l’aleshores regidor d’Esports i un dels responsables de l’organització olímpica, Enric Truñó.
Tampoc no es va salvar d’una bona xiulada l’alcalde Maragall, quan va intervenir en la inauguració per agrair al govern espanyol de Felipe González que posés els diners per remodelar l’estadi. “Allò va ser una batalla pública contra l’alcalde dirigida per CiU, i en Jordi Parpal va acabar dimitint. De fet, van arribar a demanar el cap de Maragall. Això és la vida de la política. I encara sort que, com deia el president Pujol, “no posarem pals a les rodes…”, sentencia Truñó en conversa amb aquest diari.
Pugna Maragall-Pujol
El mateix alcalde va dir que “sentia vergonya aliena” per les xiulades. Per part de la Generalitat, fonts properes al president Pujol deien a la premsa que “en un país democràtic, en un Estat de dret, no està prohibit agitar banderes o xiular“. S’obria el foc a banda i banda de Sant Jaume amb una qüestió que anava més enllà del fet concret d’aquell dia. De fet, la persecució de l’independentisme per part de l’Estat abans dels Jocs Olímpics es va materialitzar amb l’operació Garzón, una cacera massiva que va acabar amb denúncies per tortures que mai no es van investigar.
Joaquim Forn era un dels joves que van entrar a l’Estadi Olímpic amb pancartes. Aleshores tenia 25 anys, i va acabar anant a judici per haver intentat entrar amb banderes catalanes -no estelades- al complex esportiu. No va ser condemnat, però 30 anys després, el 2019, també en un dia de pluja, sortia de la presó de Lledoners amb una pantarta on es llegia el mateix missatge de Freedom for Catalonia.
“Vam ser conscients que aquell esdeveniment ens donaria visibilitat internacional de cara als Jocs Olímpics. Ens van requisar les petites banderes catalanes a l’entrada, però vam poder desplegar pancartes que haviem fet a trossos. A la inauguració va ser la primera vegada que vam exhibir el Freedom for Catalonia”, rememora en conversa amb aquest diari Joaquim Forn. Tot plegat, amb unes eleccions espanyoles previstes per al 29 d’octubre d’aquell mateix any. Amb tot, a l’estadi hi havia algunes banderes catalanes, entre les quals una que compartia espai amb la de la ciutat, l’espanyola i l’europea.
De fet, els joves independentistes, entre els quals també hi havia Jordi Turull, Josep Rull, Jordi Sànchez i Marc Prenafeta, entre altres, també van fomentar la xiulada al Borbó i a l’himne espanyol. “Ens va anar molt bé que el rei arribés tard, perquè la gent estava molt emprenyada i la xiulada va acabar essent monumental”. De fet, TVE, com faria posteriorment en altres casos, va manipular la retransmissió.
L’endemà, la policia es presentava a casa dels pares de Forn. L’havien denunciat per “alteració de l’ordre públic”. Al judici, Forn recorda que va parlar en català i que un dels policies que declarava va dir: “Les hemos quitado esa mierda de bandera”. La premsa espanyola va fer bullir l’olla, i al context polític s’hi va sumar la imatge lamentable que va donar l’estadi amb les goteres i la inundació.
La pluja, la gota que feia vessar el got
Aquells dies, els mitjans de comunicació espanyols, especialment, El País, van fer una campanya sagnant contra les joventuts de CiU, la JNC, i contra l’independentisme, advertint dels suposats perills que tenia per a l’olimpisme que un grup de joves exhibissin pancartes i banderes en actes públics. Però al tercer dia de competició, va arribar la gota que feia vessar el got.
Una fortíssima pluja a mitja competició va obligar a aturar les proves durant mitja hora, però com que l’estadi tenia tres quartes parts sense cobert, “tothom es va amagar on va poder, però la part sud es va inundar”, recorda Truñó, que destaca que “per sort, faltaven tres anys pels Jocs i vam tenir temps de reparar tots els danys i arribar amb la infraestructura en condicions òptimes. A més, es va constituir un petit grup de treball entre les institucions per fer un seguiment estricte de totes les obres olímpiques”. Ara bé, insisteix que la pluja només va ser un ingredient més del “còctel” que va provocar una batalla política a Barcelona.
Pasqual Maragall va saldar la crisi fent plegar un regidor amb l’excusa de la deficient construcció de l’estadi. Parpal, com a responsable d’urbanisme, va carregar amb el mort, però en aquell estadi s’havia produït molt més que una inundació per raons tècniques.
2 