El so de les campanes té molts matisos, però les oïdes urbanites ja no sabem distingir-los. A través dels segles cada nació ha desenvolupat formes pròpies de tocar i Catalunya també n’ha tingut una, el toc català. Barcelona l’havia perdut i un grup de campaners l’ha recuperat a l’església de Santa Maria del Pi. Es podrà escoltar la nit de Cap d’Any, una de les ocasions en què es reuneixen. Això sí, qui vulgui celebrar el canvi d’any amb raïm al Pi haurà de portar un gra de més: sempre toquen 13 campanades.
“Som l’única església de Barcelona que toca les campanades!”, presumeix Jordi Sacasa, arxiver de la parròquia i impulsor de l’Associació d’Amigues i Amics del Campanar de Santa Maria del Pi. Aquest grup de voluntaris, fundat fa uns dos anys, té una trentena d’integrants i es dedica a fer sonar i a restaurar –a càrrec de la seva butxaca– les campanes de l’església. Les 13 campanades són una trapelleria: “En fem 13 perquè el primer any ens vam equivocar i ha quedat la broma”.
A diferència de les campanades televisives, després dels 13 tocs continua el concert: “Fem un toc de festa fent voleiar les campanes, és una iniciativa en què participen molts campanars d’Europa i que es dedica a la pau al món“, explica Sacasa. No és l’única festivitat que celebren enfilats a la torre gòtica. També toquen cada Onze de Setembre: a sometent, exactament igual que van ressonar a la Barcelona assetjada de 1714.
Vista panoràmica Santa Maria del Pi, la Torre Colón i Montjuïc i l’Anella Olímpica al fons / Jordi Play
El 9 de juny fan el toc de morts solemne, en record al bombardeig del Pi el 1714. I des de l’any passat també fan sonar les campanes el 17 d’agost per commemorar l’atemptat de la Rambla, una tarda negra en què el Pi va acollir, calmar i donar aigua i menjar a unes 400 persones. A més, és clar, toquen les campanes en els moments clau del calendari litúrgic, com la Pasqua. A més, 4 o 5 cops l’any empal·lien el campanar amb teles de colors per celebrar festes arrelades a Ciutat Vella, com Sant Jordi, la Mercè o Sant Josep Oriol.
Què és el toc català?
El toc català consisteix a fer oscil·lar la campana 180º i aconseguir que durant uns instants es quedi quieta cap per avall. Cal saber-li donar l’embranzida justa, ni massa ni poca, i per tant requereix molta pràctica. Un fre lateral permet deixar-les quietes així, el que s’anomena “portar a seure” la campana. Bona part de la gràcia de reunir-se per tocar, doncs, és la competició de destresa i atreviment: “Els campaners som uns xulos!”, riu Sacasa.
La colla barcelonina es va engrescar amb el toc català arran d’una visita a Cervera, una de les poques poblacions que ha mantingut el toc català. A Espanya, explica, la tradició majoritària és tocar les campanes amb voltes completes (360º) enllaçades sense pausa. A València conviuen les dues tradicions, afegeix.
Foto de família de campaners del Pi i nous aficionats barcelonins / Amigues i Amics del Campanar de Santa Maria del Pi
Mica en mica l’afició es comença a estendre per Barcelona i el Pi apadrina amb entusiasme els nous grups de campaners, entre els quals hi ha força paritat de gènere i diversitat d’edats. Per exemple una colla força jove ha tornat a fer sonar les campanes de Sant Vicenç de Sarrià i dues noies s’han engrescat a Crist Rei, a la Sagrera. A Badalona també ha sorgit un altre grup, amb l’assessorament del Pi.
La Josepa, la Vicenta i el sometent
Santa Maria del Pi té 6 campanes, tot i que n’havia tingut 8 com ja deixa intuir la planta octogonal de la torre. La Josepa (1695) i la Vicenta (1710) són dues de les més antigues de la ciutat. Van tocar a sometent el 1714 i van ser segrestades pel dret de campana de l’artilleria borbònica: el vencedor de la guerra les requisava i per recuperar-les calia pagar un tribut molt elevat. “La parròquia del Pi va haver de pagar unes 3.000 lliures, el que avui equival a uns tres milions d’euros”, diu l’arxiver. “En total Barcelona va pagar 30.000 lliures, uns 30 milions d’avui”, afegeix.
Campaners del Pi ‘portant a seure’ diverses campanes aquest desembre / Amigues i Amics del Campanar de Santa Maria del Pi
L’associació de campaners ha restaurat la Josepa i la Vicenta perquè recuperin el seu so original. S’hi han gastat uns 9.000 euros, dels quals uns 7.000 han estat per a un estudi complet de la primera a fi de garantir que abans i després de la intervenció tingués el mateix so, pes, aspecte i característiques tècniques. La propera que rehabilitaran és la Maria, de 1879, la més moderna del campanar. La bastida preliminar ja està col·locada al seu voltant.
El progrés no sempre l’encerta
Malauradament no totes les campanes es poden restaurar i adequar per al toc català. En molts casos, perquè van perdre el capçal original –la peça de fusta que subjecta la campana per dalt– i ara en tenen un de rígid que no suportaria un oscil·lació de 180º. És el cas de l’Antònia (1774), la campana més grossa del Pi, que pesa 1.800 kg: “Es pot tocar a mà però no ens atrevim a portar-la a seure perquè podríem trencar el capçal”.
Campaners del Pi ‘portant a seure’ diverses campanes aquest desembre / Amigues i Amics del Campanar de Santa Maria del Pi
No és l’únic cas. Sense anar més lluny, la Catedral va perdre tots els capçals el 1929: va ser la primera d’Espanya en electrificar les campanes. La Guerra Civil va interrompre aquesta modernització letal pels capçals, però als anys 70 i 80 la majoria d’esglésies van sucumbir al nou sistema de toc electromagnètic perquè escassejaven els campaners voluntaris.
Un matrimoni d’edat avançada, els Zanuy, va tocar manualment les campanes del Pi fins als anys 50. Els fills no van seguir i la parròquia va acabar mecanitzant dues campanes. Per sort va escollir el pressupost més barat que li havien ofert, perquè l’alternativa cara era aglutinar totes les campanes en una estructura de ferro colat soldada a terra. “Hagués transmès la vibració a la pedra i arriscat el campanar sencer!”, adverteix Sacasa.
Santa Llúcia també s’hi apunta
Aquest 13 de desembre el barri Gòtic ha tornat a sentir unes campanes que quasi havia oblidat, la de la capella romànica de Santa Llúcia. Feia 50 anys que no tocaven a missa i han trencat el seu silenci el dia d’aquesta festivitat, que atreu milers de persones a la discret annex del Palau Episcopal.
