Barcelona en Comú afronta les primàries més difícils des que va irrompre en la política municipal el 2015. No només perquè ho fa sense Ada Colau, el lideratge que va articular el projecte durant una dècada, sinó perquè ha de navegar enmig de la reconfiguració profunda de l’esquerra, tant a Barcelona com al conjunt de l’Estat. Sense un full de ruta clar, amb les aliances difuminades i amb el PSC ocupant de manera efectiva el centre del relat progressista, els Comuns triaran molt més que un nom: es juguen el sentit polític del projecte. De moment, dos candidats aspiren a liderar el projecte lila després de la sortida avançada de Janet Sanz: Gerardo Pisarello, el candidat de l’aparell, i Enrique Martínez, comunicador més conegut com a Bob Pop. Però aquestes primàries, que han de posar-se en marxa de forma imminent, no són un tràmit orgànic ni un simple relleu generacional. Són una prova de resistència per al maig de 2027: continuar sent un actor central del debat polític de la ciutat, o acceptar un paper secundari, condicionat per l’hegemonia socialista i per la seva pròpia incapacitat de redefinir-se.
L’absència de Colau: un buit polític, no només personal
La sortida de l’exalcaldessa Ada Colau deixa un buit que no és fàcil d’omplir. Més enllà d’un lideratge carismàtic, era el punt d’equilibri entre moviment social i institució, entre discurs transformador i govern de la capital del país. Colau era la baula que unia aquests dos relats i durant molts anys, Barcelona en Comú va poder explicar-se a partir d’una idea clara: la ciutat com a espai de conflicte polític, on calia disputar el poder als interessos econòmics tradicionals. Avui, aquell marc ha perdut força. No perquè les desigualtats hagin desaparegut, sinó perquè el context polític ha canviat i el PSC ha sabut ocupar la centralitat absoluta del debat polític social. Igual que a Catalunya i a Madrid, l’espai del partit lila ha quedat engolit pel poder del PSC.
La reconfiguració de l’espai dels Comuns barcelonins s’inscriu en una crisi més àmplia de l’esquerra sorgida del carrer que arribava per transformar el règim del 78. El cicle del 15-M i de les confluències de Podem s’ha esgotat. El llenguatge de la ruptura ha deixat pas a una política de gestió, on el PSOE ha recuperat centralitat i capacitat de control del relat. Fins al punt que a Madrid, Sumar està diluït en l’executiu de Pedro Sánchez i Podemos només pot gestionar la necessitat del PSOE dels seus pocs diputats per mantenir la majoria parlamentària. A Catalunya, els Comuns sobreviuen intentant condicionar algunes accions del PSC, però amb un vot fidel a les iniciatives de l’executiu de Salvador Illa.
Sense estratègia política clara per al 2027
A Barcelona, el PSC ha executat aquesta operació amb precisió quirúrgica. Governa la ciutat, ocupa l’espai simbòlic del progressisme responsable i ha aconseguit normalitzar una aliança estable amb ERC, que ha assumit el paper de soci lleial a canvi de visibilitat i quotes de poder limitades. El resultat és un ecosistema polític on el socialisme institucional és l’ordre natural. En aquest marc, Barcelona en Comú ha quedat descol·locat. Ja no lidera el relat de l’esquerra, però tampoc és una força marginal. Aquesta posició intermèdia, sense perfil clar -i amb el record de la investidura de Collboni amb aliança amb el PP-, és especialment delicada quan falta poc més d’un any per anar a les urnes novament.
En aquest context, i sense cap lideratge nítid després que Janet Sanz hagi deixat l’acta de regidora, el debat intern dels Comuns barcelonins corre el risc de centrar-se massa en els equilibris orgànics i poc en l’estratègia política. A més de triar un cap de cartell, Barcelona en Comú també haurà d’establir quina oposició vol fer al govern de Jaume Collboni si no guanya les eleccions i, sobretot, amb quin relat propi pot disputar en una campanya electoral l’hegemonia al PSC sense quedar atrapat en una crítica retòrica o nostàlgica.
Pisarello, la vella guàrdia
Gerardo Pisarello encarna una opció reconeixible: la de la vella guàrdia dels Comuns. Sòlid, amb capacitat d’anàlisi, discurs ideològic clar i trajectòria política contrastada. Representa continuïtat i fidelitat als principis fundacionals del projecte. Un actiu per a determinats sectors, però el risc és que aquesta opció reforci una percepció de retorn al passat. Pisarello, que té el suport explícit d’Ada Colau i del ministre Ernest Urtasun, connecta bé amb el nucli militant i amb sectors molt polititzats, però té més dificultats per ampliar base social en una ciutat que avui valora altres codis.
Bob Pop: relat cultural sense estructura política
A l’altre extrem, apareix la figura de Bob Pop, més com a símbol que com a candidatura clàssica. No és un polític professional, però representa una cosa que els Comuns han anat perdent: capacitat de generar relat cultural, emocional i contemporani. Bob Pop connecta amb determinats sectors urbans, joves i culturals; domina el llenguatge mediàtic i sap intervenir en el debat públic, però la seva manca d’experiència institucional i d’arrelament orgànic planteja dubtes seriosos sobre la seva viabilitat com a líder polític.
La relació amb el PSC, pendent d’aclarir
Un dels grans nusos dels comuns és la seva relació amb el PSC. Durant els dos mandats d’Ada Colau, i tot i els períodes de bipartit, la confrontació ideològica -i personal- era clara. Però avui la frontera s’ha difuminat i el PSC ha assumit part del llegat social dels governs de l’alcaldessa. L’ha revestit d’un discurs d’ordre, estabilitat i gestió eficient i ha capitalitzat àmbits clau del partit lila com l’habitatge i els serveis socials. En aquest darrer mandat, l’ambigüitat ha estat la norma: del reclam de Colau de fer un “govern progressista de 24 regidors” amb ERC, a l’oposició més dura de Janet Sanz, i ara, sense un rumb clar en l’última etapa de mandat, sota la pressió de l’aliança tàcita entre el PSC i els republicans d’Elisenda Alamany.
Les primàries de Barcelona en Comú elegiran candidat, però la feinada serà construir un nou relat, adaptat a la Barcelona actual, per evitar quedar atrapats entre la nostàlgia del poder i la irrellevància.
