No és la primera Diada des d’aquella immensa Via Catalana del 2013 que l’independentisme surt al carrer dividit i sense cap full de ruta clar. Però sí que és la primera Diada en més d’una dècada en què el moviment independentista -partits i societat civil- i les institucions no circulen per carrils paral·lels. Tot plegat, ha submergit els votants independentistes en un mar de dubtes sobre la nova etapa política que afronta Catalunya amb un Govern obertament unionista, amb el suport d’ERC -convulsionant internament- i els Comuns, i on Junts per Catalunya i la CUP es troben immersos en un procés d’esferificació política per oferir als independentistes una nova explosió de sabor. En aquestes condicions, atendre la crida de les entitats que han convocat la manifestació de la Diada per exigir la independència pot ser titllat d’heroïcitat. O de deure cívic. Ho diu la Francesca, una barcelonina que ara farà 88 anys. “Tant se me’n fot qui sigui el president ara, però si els partits independentistes no fan la feina, ja la farem des del carrer. No podem donar per perduda la lluita. No m’he perdut mai cap Diada, surto al carrer per Catalunya”.
De fet, el president de la Generalitat, Salvador Illa, també ha tingut el seu moment a la manifestació, no tant com a president absent a la manifestació després de més d’una dècada amb presidents independentistes a la Generalitat com per haver estat investit per ERC. Pancartes amb la foto d’Illa i Aragonès i la frase “Qui avala el 155 no es mereix ser el nostre president”, altres pancartes denunciant “el pacte de la vergonya” i algun crit d’“ERC botiflers”. Sota l’Arc del Triomf, un grup procedent de Vic rememora com el president de l’exili, Carles Puigdemont, va aconseguir escapar el 8 d’agost de l’operació Gàbia dels Mossos d’Esquadra que va ordenar el Govern de Pere Aragonès per detenir-lo quan, teòricament, havia d’accedir al Parlament per veure la investidura de Salvador Illa. “Va ser un dia vergonyós per a l’independentisme, investint un president espanyolista, però també un dia potent perquè el president Puigdemont va tornar a guanyar”, assenyala en Josep. Al seu costat, la Rosa puntualitza el seu company de manifestacions: “No l’han detingut, però quan tornarà, i de què va servir si Illa és president i tenim quatre anys d’autonomisme espanyolista assegurat? Jo soc d’en Puigdemont, però també s’ho ha de fer mirar”.
A diferència de les primeres manifestacions de fa una dècada, en què més d’un milió de persones van sortir al carrer i s’observava una gran transversalitat generacional, en aquesta Diada hi havia una representació molt substancial de gent gran. Amb l’experiència, i les decepcions acumulades, però també amb molta il·lusió, encara que pugui sorprendre en el context polític actual. A primera fila de l’escenari han instal·lat les seves cadires plegables la Maria Rosa Galbany, el Josep Farrerons, la Montserrat Vilà i l’Alexandre Puig, des de Vilassar de Dalt.
“El panorama fa plorar, tot és socialista, amb l’ajuda d’ERC, com podem tenir força per fer res? Però escolteu, no ens podem deprimir. Assumim que no hi haurà una altra pujada fins que hi hagi una nova generació com la del referèndum del 20 17, potser seran els nostres fills o nets. Almenys pensem en positiu”, diu la Maria Rosa. La Montserrat afegeix el seu sentiment: “Ens fa pena i vergonya veure que entre els independentistes es barallen. No entenc com s’ho poden carregar tot entre ells mateixos”. L’Alexandre va ser el primer alcalde democràtic de Vilassar, amb una candidatura propera a ERC, i no amaga la seva decepció: “Hi ha massa interessos no polítics, egos i lluites per la cadira. És decebedor”. Finalment, en Josep hi afegeix un punt d’optimisme: “Pot ser que trigui, però al final ens en sortirem. Tenim l’esperança d’aconseguir la independència. Nosaltres ja serem morts, això sí, perquè amb els líders actuals no avançarem”.
“Feia anys que no veníem, ara cal fer força”
Amb tot, també hi ha famílies amb criatures petites. La Núria i el Manel han vingut de Viladrau amb els seus dos fills petits. I curiosament, han fet un procés invers al de molts independentistes. “Des del referèndum de l’1-O que no veníem, estàvem molt decebuts. El que ens ha fet tornar és veure el Govern que tenim i ara passem per moments baixos. Cal fer força i rearmar-nos per poder tenir un altre moment com el de fa set anys”, justifica la Núria. La seva parella afegeix que està “molt decebut amb ERC”: “Ha perdut el nord, el pacte amb Illa és la seva tomba”. Tots dos reconeixen que han vingut “sense il·lusió”, i coincideixen a pensar que “acabarà naixent un nou partit amb nous líders que donarà un impuls al moviment”. I també ho té clar el seu fill Nim, de 10 anys: “Vull la independència perquè sóc català”.
I els protagonistes de la fotografia de portada, l’Andreu, l’Arnau i el Pol, tres cosins de 13 i 14 anys que ens recorden que van acompanyar els seus pares a votar l’1-0. Són conscients que tenen una “càrrega” futura, una “responsabilitat”: Si no hi anem els joves, que som el futur i l’esperança… Hi ha menys independentisme i això ens motiva a seguir venint. Ho estan fent molt malament tots, ens han enganyat tots des de l’1-O i, per tant, cal foc nou, han de venir partits i gent nova, i des del carrer hem de fer la funció de pressió i control”, diu el Pol. El seu cosí Andreu afegeix que “fa set anys ho teníem a tocar i tot va caure, de manera que els partits que en van ser responsables ara han de deixar la guerra que tenen i dir menys i fer més”. Finalment, l’Arnau lamenta que els partits independentistes “van crear una gran il·lusió entre la gent, també els nens petits, que pensàvem que ho aconseguiríem. Ens van decebre i ara han de deixar pas a qui pugui fer un pas endavant”.
Justament, la resposta a les inquietuds d’aquest jovent començarà a construir-se aquesta tardor, en què els tres grans partits independentistes han de recalcular els seus fulls de ruta i decidir si renoven o no els lideratges.
