Després de la treva de Nadal, Barcelona premerà l’accelerador electoral. Amb la incògnita encara sobre el context espanyol, si Pedro Sánchez resistirà i allargarà la legislatura fins al 2027 o si haurà d’avançar els comicis, els ajuntaments aniran a les urnes el maig de 2027. La capital de Catalunya serà un altre cop la plaça més potent, i un termòmetre sobre el futur per a la Generalitat, que, si no hi ha novetats, esgotarà legislatura el 2028 amb un executiu del PSC en minoria però falcat per ERC i els Comuns. A Barcelona s’arribarà a principis d’any amb algunes incògnites molt rellevants sobre aquesta cursa electoral en què l’alcalde Jaume Collboni arrenca amb un notable avantatge.
El PSC, amb un govern en minoria històrica de només 10 regidors, té garantits els pressupostos del 2026 després que els hagi aprovat via qüestió de confiança, exhibeix un acord amplíssim amb la modificació de l’ordenança de civisme i, a més, té consolidades les línies mestres del seu full de ruta municipal. Té ERC com a soci de govern de facto i els Comuns, sense candidat oficial i sense una estratègia clara. I Junts, navegant també entre els dubtes de qui serà candidat i amb el setge induït d’Aliança Catalana. A més, també serà singular el fet que diversos partits concorreran a les eleccions sense el coixí dels líders que van encapçalar les llistes el 2023. ERC, sense Ernest Maragall, Junts, sense Xavier Trias, i Barcelona en Comú, sense Ada Colau i Janet Sanz.
ERC i la crisi de la Federació de Barcelona
ERC ha mantingut una relació pragmàtica amb el govern municipal pràcticament des de l’endemà del pacte espanyolista per investir Collboni. Malgrat que el PSC va aconseguir l’alcaldia amb un pacte amb el PP i els Comuns que destruïa l’acord Trias per Barcelona-ERC, els republicans han ofert al PSC un coixí que els ha permès exhibir un format d’executiu bipartit en qüestions troncals com les ordenances fiscals i els pressupostos. Amb un pacte de govern oficialment presentat, però al calaix per disputes internes dins de la Federació de Barcelona i una consulta fallida a la militància, Elisenda Alamany s’ha reforçat com a referent potent dins d’ERC Barcelona. Però no com a líder opositora de Collboni.
De fet, el partit encara no ha tancat oficialment qui encapçalarà la llista electoral i tampoc no queda clar si hi haurà una alternativa que disputi la fotografia dels cartells a la que fou número dos d’Ernest Maragall. Més encara, després de la crisi que ha viscut la Federació de Barcelona amb la dimissió de bona part dels membres de l’executiva per considerar la presidenta, Creu Camacho, ha abandonat el projecte alternatiu per a ERC que havia guanyat a la Federació i s’ha posat al servei absolut d’Elisenda Alamany i del pacte amb el PSC. En tot cas, ERC vol tenir candidat per al 2027 en les primeres setmanes de l’any per poder establir un relat clar a la ciutat d’alternativa al govern Collboni o de peça necessària per a la governabilitat. El mateix debat, si fa no fa, que han d’afrontar a Barcelona en Comú. Ara bé, els republicans parteixen amb avantatge en aquesta cursa electoral segons el darrer baròmetre, que els situa com a segona força del consistori, i per tant en una posició de força a l’hora de negociar possibles aliances amb el PSC per davant de Barcelona en Comú.
Els Comuns, sense Ada Colau ni full de ruta clar
A Barcelona en Comú tampoc no hi ha full de ruta ben definit. Amb l’adeu de l’últim bastió de la revolta de maig del 2025, Janet Sanz, el partit està clarament orfe de lideratges. Gerardo Pisarello, amb el suport personal d’Ada Colau, es proposa per liderar la candidatura, però haurà de passar per primàries si Roberto Enríquez Higueras, conegut com a Bob Pop, compleix el seu desig de ser candidat. Els Comuns han intentat posicionar-se com a alternativa a l’esquerra del PSC, però no han aconseguit visualitzar-ho, al contrari, ERC els ha menjat terreny amb una visió més pragmàtica de la política municipal. A principis de mandat, Ada Colau va fer mans i mànigues per entrar al govern de Collboni cridant a un tripartit amb ERC de 24 regidors, però amb la seva sortida, Janet Sanz va canviar d’estratègia i va apostar per fer d’oposició al govern municipal. La fotografia final, però, ha estat prou confusa. Els baròmetres municipals premien ERC i castiguen aquesta oposició més radical del partit lila a una força d’esquerres. El cap de cartell haurà de decidir quin paper fa un partit que, d’entrada, té molt difícil repetir el lideratge d’Ada Colau, i que també haurà de compartir el nínxol electoral amb ERC.
Junts: la tria de candidat no serà plàcida
El partit guanyador de les eleccions del 2023 no s’ha recuperat del cop que va suposar perdre l’alcaldia que havia d’ostentar Xavier Trias amb el suport d’Ernest Maragall. En aquest mandat ha estat pràcticament impossible aturar els projectes de Jaume Collboni, ni tampoc mantenir-hi grans col·laboracions. Només l’ordenança de civisme, amb els vots innecessaris d’ERC per a la seva aprovació, ha donat la fotografia del gran pacte de ciutat entre el PSC i Junts. A diferència d’ERC, els juntaires han fet mans i mànigues per presentar-se com l’única alternativa al PSC a la ciutat, però no se n’han sortit. Sense Xavier Trias, que va renunciar a mig mandat, i sense un lideratge nítid al grup municipal.
Sobre el paper, Jordi Martí Galbis n’és el president i el delfí de Xavier Trias, però un altre regidor, Josep Rius, aspira també a ser cap de cartell el 2027. Aquest últim, segons ha pogut saber el TOT Barcelona, comptaria amb el vistiplau de la direcció de Junts per Catalunya, de la qual ell n’és vicepresident. En tot cas, el partit no obrirà el procés fins després de Reis. I si bé es volen evitar unes primàries de confrontació amb un candidat de consens, Galbis ha expressat en diverses ocasions la seva voluntat de dirimir a les urnes qui ha de ser el cap de llista. Els estatuts electorals del partit permeten a la direcció nacional imposar un candidat sense passar per primàries, però això oferiria sens dubte una imatge perjudicial per al partit si hi ha més d’un aspirant i es burlessin les primàries. Sigui com sigui, al partit assumeixen que la victòria que va aconseguir Xavier Trias és lluny, i que el candidat o candidata han d’estar disposats a invertir uns anys a Barcelona per construir novament una alternativa al PSC capaç de guanyar.
La dreta: PP, Vox i el factor Aliança Catalana
La dreta municipal tradicional –el Partit Popular i Vox– ha guanyat visibilitat com a grups de crítica frontal al govern municipal, però amb una capacitat limitada per convertir aquest discurs en resultats electorals massius. Les enquestes fins ara situen PP -on probablement repetirà Daniel Sirera com a candidat– i Vox com a formacions minoritàries en el context barceloní, lluny dels grans blocs de l’esquerra o dels espais que ocupa Junts.
Però la gran incògnita en aquest bloc és Aliança Catalana (AC) que, en qüestió de pocs anys, ha aconseguit representació al Parlament de Catalunya i posicionar-se com un actor rellevant a escala catalana. AC ha confirmat que es presentarà a les eleccions municipals de Barcelona el 2027 i anunciarà el seu candidat abans de l’abril de 2026. De fet, el darrer baròmetre municipal, presentat aquest dimarts, 30 de desembre, dona representació als de Sílvia Orriols, i els situa per davant de Junts. La presència d’AC, que combina independentisme radical i islamofòbia, podria alterar dinàmiques socials i electorals, no sols desplaçant votants en direccions que tradicionalment no havien emergit a la ciutat, sinó també influenciant què debaten els grans partits. AC podria actuar com un condicionant de resultats: no aspirarà a governar, però la seva capacitat d’atraure vot protesta o segments específics podria erosionar percentatges d’altres formacions.
El lideratge de Collboni -més aviat, del PSC- és avui l’element més sòlid del tauler polític local, i arribarà a l’arrencada electoral amb una oposició fragmentada i amb partits que tot just comencen a definir els seus caps de llista. En aquest escenari, tot apunta que la gestió pragmàtica, la capacitat d’aliances flexibles i la percepció de lideratge estables marcaran la diferència. Però la incertesa, la fragmentació i els nous actors al carrer indiquen que aquesta cursa electoral encara pot donar sorpreses substancials.
