Jordi Martí: “Caldria que la Generalitat tornés a convocar la Llei de barris”

El regidor de Presidència explica en quin punt es troba la negociació del pressupost i confia que ERC hi donarà suport amb facilitat

Jordi Martí ha rebut un encàrrec d’Ada Colau tan concret com transversal: fer que les coses passin. Amb dues dècades de gestió pública a l’esquena i desencisat amb el seu antic partit, el PSC, la líder dels comuns el va fitxar fa 4 anys com a gerent municipal per fer funcionar l’enorme maquinària que és l’Ajuntament de Barcelona. La relació va ser productiva i el passat maig va ocupar el número 5 de la llista electoral de BComú, per davant de comuns més purs de militància com Lucía Martín o Eloi Badia. El partit fins i tot li va confiar la crucial negociació simultània amb ERC i PSC, que ha desembocat en l’acord de govern amb els socialistes i el suport extern de Manuel Valls.

La regidoria que ara ocupa és “una mica patchwork”, explica rient, perquè inclou moltes coses: per un costat Presidència i Pla de Barris –que depenen directament d’Ada Colau– i per altra banda, Pressupostos –dins la tinença de Jaume Collboni–. El seu tarannà pragmàtic, tranquil i cordial l’ajuden en la seva principal missió, que no ha canviat: vetllar perquè el govern funcioni. El seu despatx ja en dona pistes: està situat al cor del Palau municipal i per arribar-hi cal travessar diversos edificis, pisos i passadissos. La decoració de les parets també és ben eloqüent: ni quadres artístics ni cartells reivindicatius, només una gran fotografia via satèl·lit de l’àrea metropolitana.

L’alcaldessa Ada Colau i el president de la Generalitat, Quim Torra, es van conjurar al juliol perquè les dues institucions tinguin pressupostos el 2020. En quin punt està, avui, la negociació a Barcelona?

Estem fent el debat intern per construir una proposta de pressupost, amb ingressos i despeses. I com deia el Jordi Solé i Tura, tots els governs són de coalició… entre el ministre d’Economia i la resta de ministres, perquè els recursos sempre són escassos i inferiors a les necessitats. Tenim un primer esborrany de números a l’engròs i la proposta ja està molt avançada. En ser el pressupost del primer any de mandat cal dibuixar els comptes del 2020 però també una mica la perspectiva econòmica i financera dels següents tres anys. Part dels ingressos provenen de l’Estat i seguirem exigint més recursos. Com diu sempre Joan Subirats, els alcaldes tenen competències i incumbències. Les incumbències són cada vegada més nombroses i continua havent-hi un deute pendent amb el finançament de les ciutats. Som l’administració que ens hem portat millor i a Barcelona no hem estirat mai més el braç que la màniga.

Tampoc és que poguéssim fer-ho, amb la regla de despesa imposada per l’Estat.

Els últims dos o tres anys ens vam saltar la regla fent plans econòmico-financers i sí que hauríem pogut estirar més el braç que la màniga! Però és veritat que els darrers anys, menys. A Espanya el deute municipal és baixíssim, exceptuant Madrid, on se’n va anar de mare. Els ajuntaments ens hem portat bé i tenim més necessitats que recursos, així que caldrà combatre a nivell espanyol perquè les aportacions de l’Estat siguin superiors. També la Generalitat té un deute ciutadà amb Barcelona: la inversió en serveis a la ciutat està per sota del que pagava el 2011.

Jordi Martí va ser cap de l'oposició durant el mandat de Xavier Trias, encapçalant el grup del PSC / Jordi Play

Jordi Martí va ser cap de l’oposició durant el mandat de Xavier Trias, encapçalant el grup del PSC / Jordi Play

La inversió a la ciutat no afecta els ingressos municipals i queda al marge del pressupost, en principi. A no ser que la negociació conjunta dels comptes barcelonins i catalans ho inclogui com a moneda de canvi…

No diria mai ‘moneda de canvi’. Els pressupostos de les institucions han d’anar per separat. I és indispensable que en tinguem, perquè quan no n’hi ha tots perdem recursos. A tothom li agradaria que els pressupostos s’assemblessin als que ell faria, però és pitjor no tenir-ne. Els comuns estem predisposats a debatre i participar als pressupostos de la Generalitat. I no es tracta de negociar-los pensant només en Barcelona, sinó en el conjunt del país. Ara, el territori català també inclou Barcelona! Sembla que juguem una altra lliga i no és així: la carestia en habitatge, educació, serveis socials o seguretat és igual a Vic que a Barcelona.

Però hi ha projectes de país que són eminentment barcelonins, com la L9, que sí que podria ser una petició dels comuns, per exemple.

La L9 per descomptat, sí. Però els diputats de Catalunya en Comú no s’asseuran a negociar pensant només què en traurem per Barcelona. Ni molt menys! S’asseuran pensant què en traurem en termes de país! Ara, només el deute de la Generalitat en escoles bressol a Barcelona és superior al de pràcticament tota la resta del país junt, per la densitat de població que tenim.

Jordi Martí: “Els diputats de Catalunya en Comú no s’asseuran a negociar pensant només què en traurem per Barcelona. Ni molt menys!”

Ara que hi haurà eleccions a l’Estat, si guanyés el PSOE tornaria a estar sobre la taula una triple aprovació de pressupostos?

Ui, hem de veure què passa amb aquest desastre de repetició d’eleccions… I s’ha de veure què passa amb el resultat. Els comuns, com ha demostrat Podemos a Espanya, tenim disponibilitat per a la governabilitat. Defensant les postures pròpies, clar, però intentant arribar a acords: és bàsic perquè el país avanci i millorin les condicions de vida de la gent. En canvi estem en una mena de paràlisi a Espanya i Catalunya que treu recursos als serveis públics.

Aleshores si són només negociacions coincidents en el temps, poden haver asimetries en els suports de l’oposició. Per exemple que a Barcelona només els voti ERC, sense JxCat, i que al Parlament només els aprovin els comuns i no el PSC.

Això ho veurem en els debats. Fa poc l’Ernest Maragall feia un article al diari oferint-se i la música sonava molt bé i molt propera. Espero que les inclemències de la política no impedeixin una cosa que hauria de ser natural: que les forces d’esquerres ens entenguem per fer un pressupost al servei de la salut, l’educació, els plans de barri, l’emergència climàtica…

Jordi Martí va coincidir amb Ernest Maragall com a dirigents de Moviment d'Esquerres, fundat per exsocialistes / Jordi Play

Jordi Martí va coincidir amb Ernest Maragall com a dirigents de Moviment d’Esquerres, fundat per exsocialistes / Jordi Play

El tinent Jaume Collboni deia dimecres que ja hi ha hagut contactes informals amb ERC. Què significa “informals”? Converses de passadís o seure amb papers?

Contactes informals en tenim amb tothom i amb ERC per descomptat amb els que més. Anem parlant i ens anem veient. Hem d’acabar de construir una proposta que puguem posar sobre la taula. Aquestes coses necessiten el seu xup-xup. Però ho hem dit els comuns i el PSC, que ERC hauria de ser el nostre soci preferent perquè és amb qui hi ha més coincidència. Hi ha un consens molt ampli en què els dos grans paquets de despesa són el combat de la desigualtat i l’emergència climàtica. Vull pensar que ens en sortirem i que el 2020 tindrem un molt bon pressupost per tornar a ser l’administració de tot l’Estat que més percentatge inverteix.

A ERC li incomoda visiblement l’etiqueta de “soci preferent”, després d’haver guanyat les eleccions. I previsiblement voldrà deixar una petja clara en els pressupostos a canvi de l’aprovació. En què està disposat a cedir, el govern?

Jo ho veig al revés: Si ens posem d’acord en les grans línies, serà molt fàcil posar-nos d’acord. Estem d’acord en fiscalitat climàtica, en prioritats de despesa, en què al voltant del 15-16% de l’estalvi brut vagi a inversió… Sobre una taxa en concret que puja i una que baixa, bé, ja ens entendrem. O si hem d’acordar qui s’apunta més tal mèrit o tal altre. Tinc la sensació que anem bastant en la mateixa línia i que hauria de ser fàcil.

A la comissió d’Urbanisme el regidor Eloi Badia advertia a l’oposició que si volem fer un salt endavant en la lluita contra el canvi climàtic, cal més pressió fiscal. Pujaran els impostos?

Col·locarem impostos rellevants pels objectius: no és afany recaptatori, sinó utilitzar la fiscalitat com una palanca més per ser una ciutat més saludable en qualitat de l’aire i amb menys cotxes. Igual que fem una Zona de Baixes Emissions, podem posar algun impost que perjudiqui l’ús del vehicle privat a la ciutat o que premiï una gestió més sostenible de la brossa domèstica. Pujar-los per pujar-los, no. I podem usar subvencions per garantir la progressivitat fiscal. Per exemple amb l’IBI ja ho vam fer: paga més IBI qui té un pis més gros i més ben situat, però hi ha famílies o persones soles amb un pis així i una situació econòmica d’extrema vulnerabilitat. Per corregir-ho vam crear unes subvencions, perquè no podem fer IBIs a mida de cada ciutadà.

Jordi Martí: “No és cap secret que ha generat molta frustració l’actuació de Pedro Sánchez un cop ha sigut president”

Es va enfrontar a Jaume Collboni a les primàries del PSC de 2014. Ja és mala sort que amb qui ha de cohabitar a Economia sigui el seu antic rival. Com han gestionat aquest canvi de rols?

Amb total normalitat. No tinc cap mena de ferida ni res que m’impedeixi treballar amb ell o amb la resta de regidors. Vaig contribuir molt a l’acord de govern amb el PSC de fa 3 anys i he estat en les negociacions d’aquest pacte de mandat. Amb el Jaume tenim molt bona relació i crec que també un reconeixement mutu de la vàlua de cadascú.

L’altra meitat del títol de la regidoria, Presidència, depèn directament de l’alcaldessa. Tot i procedir d’un altre partit, Ada Colau ha demostrat que li té molta confiança personal. Li farà de mà dreta, de setè tinent?

No ho sé, això li haureu de preguntar a ella! Probablement perquè porto molts anys en la gestió pública, el meu paper ha de ser contribuir a que les coses funcionin i trobin els menys obstacles. És el meu paper en aquest govern i ja va ser-ho el passat mandat com a gerent municipal. Amb l’Ada hi ha molt bona relació i continuo pensant que el millor que li ha passat a aquesta ciutat és que la primera dona alcaldessa sigui algú amb els seus orígens i trajectòria. Té una energia i valentia poc comuns, sobretot després d’arribar al poder. No és cap secret que ha generat molta frustració l’actuació de Pedro Sánchez un cop ha sigut president. En canvi no hi ha hagut dues Ada.

El passat mandat es va implicar de forma molt personal en la gestació del Pla de Barris, des de la gerència, i ara fins i tot forma part del nom de la seva cartera. Hi haurà segur una segona edició, amb la mateixa lògica de repartir la inversió entre obra pública i nòmines de professionals socials?

Encara estem tancant la primera edició, perquè era un pla 2017-2020, però els resultats són molt considerables. És una metodologia necessària, que ens estan demanant moltes altres ciutats. Al segon pla segur que hi haurà algunes novetats. L’emergència climàtica l’haurem d’incorporar com a cinquè vector, per exemple amb eficiència energètica als habitatges. I tinc un desig: que el Pla de Barris agafi dimensió metropolitana. Seria una bona contribució per als 36 municipis. Per mi Barcelona avui és això.

El regidor Jordi Martí al seu despatx, en un moment de l'entrevista / Jordi Play

El regidor Jordi Martí al seu despatx, en un moment de l’entrevista / Jordi Play

Això vol dir que altres ajuntaments copiïn el pla barceloní o entregar l’artefacte sencer a l’Àrea Metropolitana?

No en tinc ni idea. Sobretot caldria que la Generalitat tornés a convocar la Llei de barris, ens ajudaria molt. Molts d’aquests ajuntaments van rebre’n recursos. Si hem trobat un instrument eficaç contra la desigualtat en aquest tipus de barris, no el podem tenir només pel nostre municipi! S’ha d’estendre! I com que ara estaré també a l’AMB, faré el possible perquè passi.

El PSC va ser molt crític amb l’execució pressupostària del Pla de Barris i sobretot es fixava en l’obra pública. Com s’ha resolt la discrepància?

La situo totalment en la lògica de la picabaralla electoral i estic convençut que el PSC, com altres forces polítiques, considera que el Pla de Barris ha estat un èxit. Es poden fer moltes altres polítiques contra la desigualtat, però aquesta és la millor per donar una empenta a barris que s’han quedat a la cua. Fa que es barregin professionals socials, educatius, de l’urbanisme, de la cultura… Només aconseguir que en un barri com el Bon Pastor o el Besòs tota aquesta gent es posin a treballar junts en 4 o 5 projectes i d’acord amb les entitats, ja és eficaç. I si hi poses uns quants milions d’euros, ho multipliques. Potser no va ser-ho tot, però alguna cosa va fer el Pla de Barris perquè aconseguíssim frenar els indicadors de desigualtat.

No és molt aviat per concloure que el Pla de Barris ha canviat la corba de desigualtat a la ciutat?

No, no dic que hi hagi una correlació directa. I se li ha de sumar la prova pilot de renda bàsica garantida B-Mincome al Besòs, més polítiques socials i educatives en aquests territoris.… És la suma de tot. Pot haver-hi factors de fons, com la recuperació econòmica, però si tu millores més que els territoris de l’entorn, serà que alguna cosa del que has fet ha tingut una correlació positiva. En l’avaluació final del Pla de Barris afinarem bé quins han estat els resultats positius.

Nou comentari