“Es desconvoca el tall a Meridiana. Ja no queda cap tall a Catalunya”. Bona nit, i fins l’endemà. El text entre cometes correspon a un missatge merament informatiu enviat pel canal d’Anonymous Catalonia, però desprèn, en essència, en què s’ha convertit la resistència de la Barcelona del nord. És el punt i a part de moltes nits de protestes al país arran de la sentència del judici de l’1-O. Quan els carrils de circulació que enllacen l’avinguda Meridiana i el passeig de Fabra i Puig queden buits de persones, es dona per finalitzada la jornada. I així durant setze nits, ja. El centenar de veïns que surten cada nit a protestar s’han convertit en la versió nostrada dels irreductibles de la vila gal·la universal dels còmics ideats per René Goscinny i Albert Uderzo.
Els lideratges, però, van a la inversa. Aquella vila sempre l’acabaven salvant Astèrix i Obèlix i aquí, en canvi, qui ho vol fer és l’organització anònima i espontània. Fins ahir, de fet, no tenien ni tan sols un grup de Telegram per coordinar les convocatòries. Sorgia automàticament, la gent ja ho donava per fet, o bé es comunicava per altres canals. Ara, en canvi, contemplen la idea d’enllestir un espai digital on estar en contacte. “Així és més pràctic”, diuen algunes de les veus que ho proposen. “Si volem fer una nit temàtica i necessitem algun material, o joc, o menjar, això ens anirà bé”, conclouen.
No seria la primera vegada que necessiten material per encetar una ‘performance’. El dia que es va retirar el cadàver de Franco del Valle de los Caídos van acabar la nit amb dues fogueres. “Exhumem-ho tot”, deia la crida. Hi van dur cava i espelmes. Altres dies han fet un quinto. Aquest dimarts, per exemple, s’hi veia gent que jugava a futbol, a jocs de taula o a rugbi. La impotència per la repressió de l’Estat fa companys de protesta estranys i fins i tot es va veure, també, un antic conseller de districte de Nou Barris i militant d’Unió cantant braç a braç amb una DJ transgènere amb un pentinat d’estil punk. Nits eclèctiques a la Meridiana. En aquest cas, els protagonistes del karaoke de carrer eren l’artista alternativa Marikarmen Free i el polític Santi Borrull, que canta l’havanera El Meu Avi.
Hi ha gent significada políticament, coneguda als barris del voltant, i veïns que surten a passejar el gos i aprofiten per allargar la passejada fent costat a la mobilització indignada. Hi ha moltes veïnes i molts gossos. També hi ha entrepans, kebabs i pizzes.
L’impuls del carrer als 68 anys
Una dona, sola, explica els seus motius per sortir. Té 68 anys. És del Pallars Sobirà, però fa molts anys que viu a la Sagrera. “Què he de fer? És impossible que em quedi a casa. Des del dilluns de la sentència. Eren les 11 del matí quan ho vaig veure. Vaig sortir al carrer, on em van dir que hi havia merder. I em vaig trobar que només que hi havia joves. Els vaig dir que cantava massa, jo allà. I em van dir que no, que els feia falta més gent de la meva edat. Total, que vaig acabar caminant amb ells des de plaça Catalunya fins a l’aeroport”. L’Hermínia va caminar quatre hores fins a arribar al Prat. Encara té butllofes als peus, diu. Tot i així, surt des de llavors cada dia.
També hi ha el Sergi Fleta, de 21 anys, el Giancarlo Sullón i el Víctor López, de 19 anys en ambdós casos. Tots tres han plantat una estelada a un forat del bloc de formigó de la mitjana de l’avinguda Meridiana. Sopen un paquet de croissants i un suc de litre, tot a compartir. Ni tan sols ells se senten els més joves de les revoltes. “Els del batxillerat estan apretant fort aquests dies”, comenta el Giancarlo. Tenen més preguntes que no pas respostes. I, de fet, mostren una altra de les particularitats dels talls de la Meridiana: és la primera vegada que s’hi apropen. Estan contents de trobar una reivindicació que els queda a prop de casa. Els sembla bé que es desfaci el centralisme de les protestes a l’Eixample.
Dues detencions, diverses identificacions
I com neix això? “Als CDR ens va passar per sobre”, assegura el membre de la CUP a Nou Barris Francisco Garrobo, coneixedor de la situació. Ho diu mirant una dona asseguda al seu costat. Ella li fa una mirada còmplice i reconeix, de facto, ser part de l’inici de la iniciativa: “Així som els meridians”. La jove que ho explica va amb la cara coberta durant gran part de la nit, perquè desconfia del que pugui fer la policia. Especialment després de les identificacions i detencions massives dels últims dies. De fet, ahir mateix, abans que comencés el tall diari, els van visitar els antiavalots de la Brigada Mòbil (BRIMO) dels Mossos d’Esquadra. Minuts abans de les 20h, alguns agents van demanar el DNI a un grup de joves que es preparaven per a la concentració. “No estàvem fent res, però tenien ganes de fer-se veure”, explica Marikarmen Free, una de les identificades.
Així i tot, des de l’inici de les protestes diàries, el dimarts 15 d’octubre, la tònica ha estat la calma. La Guàrdia Urbana ha après que a partir de les vuit del vespre més els val tenir preparats els punts on es faran les desviacions. Almenys fins a les dotze, quan, habitualment, finalitzen l’acció. Però sempre hi ha excepcions. La pitjor va ser el dissabte 19 d’octubre, un dia després de la batalla campal d’Urquinaona. Els ànims estaven encesos i els Mossos d’Esquadra van voler buidar la Meridiana abans de temps. El resultat final va ser de dues persones detingudes. Una d’elles va patir l’arrest mentre creuava la Meridiana com a símbol de protesta. Diferents testimonis dels fets, tant joves com grans, asseguren que l’arrestat no va cometre cap agressió, llançament o desordre.
S’enduen l’home detingut. NOMÉS ESTAVA CREUANT LA MERIDIANA ‼️ pic.twitter.com/n3V1jP5Lpf
— Ernest Tamayo Llirinós (@ertalli) October 19, 2019
Però més enllà d’això, l’ambient s’ha mantingut festiu i ha fet, fins i tot, d’unió entre barris. La zona comprèn l’enllaç entre els districtes de Sant Andreu i Nou Barris, però cada vegada s’uneix més gent. “Avui ha vingut gent d’Horta”, comentaven a un grup. Un exemple és el Pau, un jove del Carmel. Hi va cada dia, si no hi ha una concentració amb un interès especial a una altra part de la ciutat. “He vingut sol moltes vegades. Però sempre acabes trobant algú amb qui xerrar”, explica. Ell i el Miquel avui han portat una pilota de rugbi. Mentrestant, alguns veïns de la zona ja preparen un desafiament amb salsa picant. “Una partida ‘Sant Andreu contra Nou Barris’ seria la clau”, ideen, mentre esmenten la possibilitat de fer-ho amb el joc del mocador.
D’altres, una minoria, lamenten la deriva de la protesta. “Ja no molesta ningú, la policia ja ho té per la mà, i llavors, quina mena de protesta és això?”, reflexiona una de les veus que prefereix mantenir l’anonimat. Tanmateix, altres estan convençuts de la utilitat dels talls. “Seguirem aquí per dos objectius. Primer, que treguin la gent de la presó i, després, que facin un referèndum”, expressa l’Andrea Sardà. També subratlla que “això no va d’independència, sinó d’una lluita que confronta els de dalt amb els de baix”.
Sardà forma part d’un grup de sis amics, tots al voltant dels 28 anys, que han baixat al carrer, fins i tot, amb una cadira de despatx. Qui la fa servir és el Sergi Llop, perquè té problemes d’esquena. Debaten durant hores, comenten piulades que han vist a Twitter i vídeos de YouTube. L’Andrea és una apassionada de tot el que s’exposa al vídeo titulat “Why Democracy”. Ho repeteix sovint, i assegura que resumeix la seva postura política allunyada dels nacionalismes. El Fran, en canvi, no s’arronsa a l’hora d’aclarir que, per ell, “el primer és la independència”. És soci d’Òmnium Cultural i de l’Assemblea Nacional Catalana. Ara bé, té clar que està “tip” de les concentracions modèliques i que “calia fer un pas més enllà”.
El grup de l’Andrea Sardà, cadira inclosa, s’apropa cada dia al tall de la Meridiana / D.C.
El pas més enllà a la Meridiana s’està fent, ara, a través d’assemblees. Els diumenges preparen debats oberts a tots els veïns. La majoria s’hi apropa a dir la seva i, al final, organitzen idees per a la setmana. La voluntat d’alguns és acabar convertint l’espai en una protesta que, a més, faci de terreny comunitari.
I mentre tots aquests debats suraven a les converses informals, un petit grup seguia alimentant el xou del karaoke. Ara tocava Imagine, de John Lennon, ara La Llorona, popularitzada per Chavela Vargas, ara Boig per tu, de Sau, i ara Alfonsina y el mar, convertida en clàssic per Mercedes Sosa. Fins que va arribat un punt, però, que es va demanar als encarregats de la música que n’abaixessin el volum. Era el moment de recollir, gairebé les dotze. També era l’hora dels comiats. Es van sentir molts “fins demà”.
