Ernest Maragall: “No serem la contrapartida submisa d’un acord de pressupostos al Parlament”

El cap de l'oposició separa la negociació del pressupost de l'aprovació dels comptes de la Generalitat i de la reacció dels comuns a la sentència

Ernest Maragall vol ser protagonista en la negociació dels pressupostos de Barcelona. Serà el gran tema de la tardor a l’Ajuntament, perquè la ciutat els necessita amb urgència després de quatre anys sense aprovar-ne ni un. Amb un acord d’esquerres el govern municipal d’Ada Colau (BComú) i Jaume Collboni (PSC) començaria a deixar enrere l’incòmode suport de Manuel Valls a la investidura. I ERC tindria una primera pedra sòlida sobre la que edificar el Govern d’impuls amb el què aspira a visibilitzar des de l’oposició la victòria electoral del maig. Però serà una tardor de tempestes polítiques, amb la imminent sentència a l’1 d’Octubre, les eleccions estatals al novembre i la negociació paral·lela dels comptes de la Generalitat, on ERC governa amb JxCat. El camí està ple de mines i tothom s’hi juga molt.

En quin punt està ara la negociació dels pressupostos de Barcelona? En què consisteixen les “converses informals” que va dir Jaume Collboni?

Les negociacions encara no han començat. Hi ha hagut un primer contacte d’interès general i de mètode, però no hem entrat en una veritable negociació. I urgeix. Si volem fer bé les coses, clar. A no ser que vulguem fer servir la tradicional tècnica de deixar les coses per l’últim minut i després anar a corre-cuita amb l’amenaça de trencament i els blancs o negres. No tenim terminis, però abans de portar a votació les ordenances fiscals hem d’haver fet un diàleg global que afecti als ingressos i les despeses. Nosaltres tenim criteris i propostes per als dos àmbits.

En l’entrevista d’aquest dilluns al TOT Barcelona el regidor de Presidència, Jordi Martí, sostenia que “hi ha un consens molt ampli” i hauria de ser “fàcil” pactar els comptes.

Si això significa que el govern està molt d’acord amb els criteris d’ERC, serà més fàcil! Però com que encara no ho han explicitat…

Ernest Maragall (ERC), durant l'entrevista amb el TOT Barcelona / Jordi Play

Ernest Maragall (ERC), durant l’entrevista amb el TOT Barcelona / Jordi Play

Quins són els punts de fricció i els cavalls de batalla per a ERC?

Per ordre, revisar l’estratègia fiscal de la ciutat, fer créixer la despesa actual i la perspectiva d’inversió. Això últim és fonamental, perquè tenim reptes nous que demanen no només gastar sinó sobretot invertir, com el canvi climàtic, l’habitatge, la seguretat o la mobilitat metropolitana. Són les peces més significatives per a l’estratègia de ciutat a mig i llarg termini i cal entrar en som ho financem, com ens coordinem amb altres institucions i com aixequem finançament privat. Un exemple és la proposta que entrarem al proper plenari respecte a la taxa turística, que afecta als ingressos.

Una proposta per apujar-la?

Diria que per establir-la! Hem de tenir una política pròpia de ciutat, al marge de la nacional de país, que és molt escassa i feble. Hem de crear el concepte de contribució del turisme a la ciutat. Abans de mig any hauria d’estar en peu un recàrrec barceloní a la taxa turística i ha de formar part de l’acord dels pressupostos. Sobre nous ingressos, també volem una taxa a plataformes de comerç electrònic per afrontar l’ús abusiu de l’espai públic, el perjudici al comerç de proximitat i la congestió i contaminació que produeix el repartiment de mercaderies. L’IBI també demana un debat profund i una reforma urgent. I també ens hem de posar d’acord en el criteri d’endeutament: estem absolutament en contra del que explicita l’acord de govern BComú-PSC, que estableix una submissió absoluta a la doctrina Merkel de dèficit zero i reducció de l’endeutament. Si s’hi entesten, no hi haurà acord pels pressupostos.

En l’article en què oferia mà estesa per negociar els pressupostos esmentava una “programació pressupostària” per a tot el mandat. Que ERC aprovés els comptes de 2020 faria molt probable que avali també els de 2021, 2022 i 2023?

Seria el desitjable, perquè la ciutat necessita estabilitat econòmica i fiscal i una estratègia inversora. Però no avancem esdeveniments. Cada any hi haurà un debat nou i pot ser que tinguem una visió compartida de mandat i l’any que ve resulti que és molt difícil posar-nos d’acord perquè ha aparegut una prioritat o una concreció dels ingressos nova. El nostre criteri serà que la ciutat sàpiga cap a on va i això caracteritzarà la relació amb el govern: ens neguem a ser part només de la petita discussió de com administrem uns recursos escassos. Aquest govern sembla que s’hi estigui resignant, però no som només gestors. Hem de mirar lluny i treballar amb la Generalitat, l’Estat i la Unió Europea amb ambició.

Maragall: “Abans de mig any hauria d’estar en peu un recàrrec barceloní a la taxa turística”

També suggeria al seu article “un nou motllo de cooperació i corresponsabilitat” amb la Generalitat. No funciona la relació actual? BComú i PSC insisteixen que el Govern té un “deute ciutadà” amb Barcelona perquè hi destina menys inversió que el 2011.

L’actual relació està basada en la queixa i l’aprofitament partidista de cada petita distància o dificultat. I aquest deute ciutadà es un concepte absolutament falaç. Obvia la situació de les administracions des de la crisi i des de l’aplicació de la doctrina Merkel. La Generalitat ho ha patit més brutalment que el conjunt dels ajuntaments, que són més estables en competències i finançament. Avui per avui hi ha un superàvit de caixa als ajuntaments del país que és increïble veient com està la Generalitat. Es podria invertir el debat: com posem en comú els recursos que tenim i els que no tenim per servir millor als interessos de la ciutat? És cínic i fals basar-se únicament en la retallada obligada que ha patit la Generalitat.

Com s’han d’emparentar les negociacions pressupostàries a l’Ajuntament i a la Generalitat? Al juliol Ada Colau i Quim Torra van anunciar que serien conjuntes, però dos mesos després els dos governs semblen més interessats en què siguin acords independents.

Jo mateix he insistit en això i li he comentat a l’alcaldessa, a representats dels comuns al Parlament i al vicepresident Aragonès. Estic convençut que la mateixa urgència que té Barcelona de tenir pressupostos la té el conjunt del país. És molt important que la Generalitat tingui uns pressupostos. I també ho és per tots els ajuntaments. Si ho aconseguim, podrem crear un escenari de treball en comú i en positiu, no a la defensiva ni d’explotació política dels dèficits.

Maragall aposta per pactar els pressupostos amb Colau i Collboni malgrat les discrepàncies en altres temes / Jordi Play

Maragall aposta per pactar els pressupostos amb Colau i Collboni malgrat les discrepàncies en altres temes / Jordi Play

Aleshores la novetat rau només en conscienciar els diputats dels comuns?

La novetat és l’actitud institucional i política. Aquest país i aquesta ciutat molt en particular demanen ser governats amb una actitud constructiva. Els ciutadans no volen que els hi expliquem tot el dia que no puc fer això perquè aquell no em deixa.

No hi haurà monedes de canvi?

Hem de treballar el nostre pressupost a Barcelona i, tant com puguem, ajudar a que es produeixi el debat equivalent al Parlament i es pugui construir una coincidència. Sembla que en aquest moment l’actitud hi és, o almenys hi és més que altres anys. Ara, que quedi clar: no serem la contrapartida submisa d’un acord de pressupostos al Parlament. No ens subordinarem als plantejaments del govern d’Ada Colau, hi haurà exigència.

Si hi ha voluntat de mirada llarga pel mandat sencer, l’acord podria incloure la perspectiva d’una nova recessió mundial els propers 2-3 anys?

Sí, sí. No per deixar-nos-hi atrapar, sinó per combatre-la! Per estar preparats i generar condicions que la minimitzin o superin. Això accentua la urgència i exigència de posar-nos d’acord ara, però no tenir després la necessitat de reaccionar a un nou drama. I fer-ho amb l’autoexigència de saber quines són les perspectives de menor creixement o estancament i per tant situar en aquest escenari les decisions d’impostos, despesa i inversió. I és un estímul més per posar en marxa mecanismes de complicitat público-privada. Tothom li demana a Alemanya que torni a fer de motor econòmic d’Europa creant demanda interior. Doncs Barcelona ha de fer el mateix.

Maragall: “Avui per avui hi ha un superàvit de caixa als ajuntaments del país que és increïble veient com està la Generalitat”

Tanquem el capítol pressupostos i obrim el de la imminent sentència sobre l’1 d’Octubre. ERC va aconseguir que els comuns votessin a favor d’una resposta institucional, però aquest cap de setmana l’alcaldessa se n’ha desmarcat dient que “les institucions no han de liderar les protestes”. Va quedar lligat o no, que l’Ajuntament es pronunciarà?

Hi ha una decisió presa, un compromís polític de la institució a través del vot a la comissió de Presidència. I jo m’atenc a aquest compromís perquè es dugui a terme al 100%. La resta són opinions personals i naturalment dissentim absolutament d’aquesta pretensió de neutralitat. L’alcaldessa té una agenda pròpia, però les decisions sobre aquesta matèria les ha de prendre la institució en el plenari o a les comissions. L’acord no deia que deleguem en l’alcaldessa la decisió, al contrari. Estarem amatents perquè Barcelona participi a les accions d’altres institucions del país. O prengui la iniciativa! A veure si per una vegada Barcelona deixa d’anar a remolc de la immensa majoria d’ajuntaments i assumeix el lideratge que li toca.

I si no ho fa?

Hi haurà un canvi clar en la qualitat i contingut de la relació d’ERC amb el govern municipal.

Vol dir que desobeir l’acord amenaçaria el pacte pel pressupost?

Espero que no i que siguem capaços de mantenir cada cosa al seu lloc. Els ciutadans ens exigeixen les dues coses, defensar els drets i llibertats i governar la ciutat, i haurem d’estar a l’alçada en els dos camps. Em resisteixo a que tot ho condicioni tot: si no hi ha acord amb una cosa no n’hi ha d’haver tampoc en cap altra? Treballem amb exigència i claredat i veiem-ho. No es tracta d’obligar-los, sinó de coherència: si se salten el seu compromís hauran d’assumir-ne la responsabilitat política. I afectarà a la nostra perspectiva sobre la fiabilitat dels acords amb els comuns. Ara bé, estem caient en la temptació de buscar-nos les pessigolles entre comuns i republicans, quan el problema real són els socialistes. El risc que la institució no estigui a l’alçada ve dels socialistes de forma molt directa. Encara queda més clar quan escoltem a Miquel Iceta dir el que diu o assistim a actuacions policials i judicials com les detencions d’aquest dilluns.

Ernest Maragall, al seu despatx durant l'entrevista / Jordi Play

Ernest Maragall, al seu despatx durant l’entrevista / Jordi Play

Els contactes que han tingut fins ara amb els socialistes a l’Ajuntament s’han ressentit d’aquesta distància nacional? Tan poc feeling hi ha amb el PSC?

No hi ha hagut ni la oportunitat de saber-ho. I ni n’hi hauria d’haver hagut. En termes estrictament de gestió, estic convençut que hi haurà possibilitats de coincidir en moltes matèries. Però la seva posició global sobre els nostres presoners i la repressió fa molt difícil arribar a acords en aquest terreny.

Tants cops com ERC marca distàncies amb l’etiqueta de “soci preferent” del govern, tants cops com comuns i socialistes tornen a fer-la servir.

Ha de quedar clar ja que impulsarem, proposarem i liderarem. El govern podrà seguir el nostre ritme? De moment no ho sembla.

Li sembla bé que Ada Colau no hi sigui el dia de la Mercè, si és pel bé del clima?

Em sap greu que no hi sigui, però segurament té arguments o explicacions que ja donarà. Hi han d’haver raons poderoses per justificar l’absència. El canvi climàtic ho és, però també es tractarà de saber si l’acte concret justifica l’argument. Me la creuré més si prosperen les propostes d’ERC sobre canvi climàtic. És un dels punts de prova.

Què li va semblar el pregó de Carmena?

Correcte, fluixet, previsible. Instal·lar-se en el record de la repressió del franquisme no allibera a ningú d’estar compromès amb la defensa dels drets i llibertats amenaçats. El contrast entre aquell record, que pot ser interessant, i el silenci sobre la situació actual va ser clamorós.

Maragall, sobre el pregó de Carmena: “El record de la repressió del franquisme no allibera a ningú d’estar compromès amb la defensa dels drets i llibertats amenaçats”

Al novembre tornarem a tenir eleccions a l’Estat. Fins ara ERC ha defensat un pacte PSOE-Podemos, però les declaracions contradictòries de Pablo Iglesias obren la porta a un aval morat a l’article 155. Si es confirma en campanya, ERC pot mantenir el suport al pacte?

En l’estratègia del socialisme espanyol i de Pedro Sánchez en particular hi ha una pressió fortíssima per trencar cap possibilitat d’un front democràtic a l’Estat a favor de la llibertat i en contra de la repressió. I sembla que Podemos està registrant aquesta pressió, lamentablement. Aquestes eleccions demostraran encara més que la llibertat es guanya vot a vot. Hi ha totes les raons per a una participació massiva i pel vot útil sobiranista que ERC representa. Podríem estar a les portes d’una segona onada de repressió generalitzada. ERC representa la llibertat i el socialisme espanyol, la repressió. Així que haurem de ser exigents amb els comuns catalans i amb Podemos perquè cada cop serà més difícil negar aquesta evidència o mantenir una ambigüitat calculada.

Quines ressonàncies tindria a l’ajuntament, que Podemos assumís un 155?

Totes! Accentuaria una distància política de fons amb el sobiranisme i amb ERC en particular.

Tampoc amenaçaria els pressupostos?

Podem dedicar-nos a buscar totes les amenaces possibles, però l’interès general d’aquesta ciutat és tenir uns pressupostos progressistes i ambiciosos. I això no desapareix. Però no podem restar indiferents i callar per poder aprovar uns pressupostos.

Nou comentari