Ernest Maragall (Barcelona, 1943) està avesat a passejar per la plaça de Sant Jaume i creuar portes a banda i banda. Ha tornat a l’Ajuntament, després d’haver passat per la conselleria d’Educació durant el tripartit amb el PSC i de ser un habitual a l’hemicicle del Parlament. Va guanyar les eleccions del 2019 però els Comuns van triar el PSC per fer un bipartit. Té voluntat de tornar-se a presentar el 2023. Al seu perfil de Twitter es defineix com a “socialista i republicà”. Rep el TOT Barcelona al seu despatx de l’Ajuntament pocs dies després d’exposar en seu projecte per a una Barcelona alternativa que fugi del “màrqueting institucional” dels Comuns i del projecte de poder de l’establishment del PSC. La independència no serà la gran bandera el 2023, però promet mantenir viu el debat de la llibertat al cap i casal del país. De fet, no veu impossible un tripartit amb JxCAT i els Comuns: “Jo no veig cap raó perquè no sigui possible una entesa en què poguéssim coincidir amb els Comuns per una banda i amb JxCAT per una altra, tots tres”.
Vostè ha estat a banda i banda de la plaça de Sant Jaume amb responsabilitats de govern, i ara com a regidor a l’oposició a l’Ajuntament. En quin cantó de la plaça hi ha més marge per fer política més enllà de l’estricta gestió d’una administració?
S’ha de fer política a banda i banda, però no és només l’abast competencial sobre què pot fer un govern o altre, sinó que es tracta de prendre decisions i de fer-ho amb autoexigència i qualitat. La Generalitat i l’Ajuntament no són tan diferents en aquest sentit, però l’Ajuntament és tot tant proper que governar vol dir automàticament escoltar i contrastar, perquè tot el que fas té un rebot immediat. En canvi, a Palau es pot tenir una mirada més llarga.
Té més autonomia un ajuntament o la Generalitat?
Un ajuntament té menys competències però té més capacitat d’estar present en tots els àmbits. La Generalitat, en canvi, té una relació més intensa, i tensa, en l’administració competencial amb l’Estat espanyol perquè hi ha molta vigilància de dalt a baix, i a més de vigilància, aquí hem vist intervenció, persecució, bloqueig i repressió, i encara la veiem. L’exercici de governar a la Generalitat és molt intens perquè has de pensar i preveure què passarà per cada dit que moguis i cada cosa que diguis. Un ajuntament pot tenir una certa pretensió de major llibertat, però perquè té una base de decisions molt més específica. En el cas de la ciutat, però, la Carta de Barcelona donaria perquè l’Ajuntament també pogués tenir problemes amb l’Estat, per entendre’ns. Barcelona podria tenir més autonomia però qui mana no la vol exercir. No esgota i no usa la lletra i l’esperit de la carta que li dona una certa capacitat d’autogovern perquè el conflicte. Però és un error greu estalviar-se aquest conflicte.
La Carta de Barcelona està guardada en un calaix per mandra d’afrontar un conflicte amb l’Estat o crear tensió en algun àmbit?
Els governs de les últimes etapes han decidit que no volen complicacions, que és més còmode governar sense transformar i sense reformar gairebé res. La Carta de Barcelona dona capacitat expressa per fer política i d’establir regles del joc de la ciutat en el terreny normatiu per ser el més semblant a un govern de país. L’Ajuntament podria fer molta més iniciativa política en àmbits com l’educació, l’habitatge o la salut i per tant, molt més contrast amb el govern de la Generalitat si cal i amb l’Estat.
Fa massa anys que aquesta Carta és al calaix. Caldria actualitzar-la?
Per descomptat, cal revisar-la, actualitzar-la i donar-li nous horitzons, discutint si té sentit que sigui una carta metropolitana, discutir què vol dir governació i representació democràtica, i una colla de temes que demostren un dèficit clamorós d’iniciativa política del govern dels Comuns en l’etapa anterior i els Comuns i el PSC en aquest mandat.
Defineixi amb dos adjectius el govern bipartit dels Comuns i el PSC.
Bicefàlic, perquè no és un govern sinó la suma de dos interessos. I poder: estan més preocupats per conservar el poder que per governar la ciutat.
I els dos anys i escaig de mandat?
És impossible no registrar la interferència potent de la pandèmia i fins a quin punt ho ha condicionat tot. Però pel que ja veiem, hi ha una administració, els serveis funcionen, alguns pitjor que altres, és una administració feixuga i no hi ha esma de reformar-la, i sobretot, la ciutat està trista. No se sent governada, no sap què se li proposa ni què se li demana. Hi ha una mirada molt ideològica en la banda dels Comuns, però són incapaços de convertir en política i en projecte aquesta visió transformadora que propugnen. Al final, és més màrqueting institucional i polític que no pas política real. I això es veu també en la relació amb la ciutadania. Per què els Comuns li tenen tanta por a les entitats de la societat civil?
Té vostè una explicació?
Potser precisament perquè venen del teixit associatiu, s’han acostumat només als que són molt com ells o comparteixen molt explícitament una ideologia. No acaben d’admetre i respectar, i governar per la diversitat i la pluralitat de la ciutat.
El PSC, en canvi, sí que fa política.
I tant, que la fa. Però la fa com a part d’un projecte de reconquesta de país i amb una estratègia que els darrers mesos veiem, que és la suma de presència institucional espanyola i desembarcament de tota mena d’empreses públiques que imposen decisions que ens salvaran de tots els mals amb una aposta explícita pel creixement a qualsevol preu. És el retorn a les velles receptes del segle XX, els Comuns són la reacció contra el desastre des les polítiques del segle XX i ERC és el partit del segle XXI, tant sociològicament com de concepció ideològica.
Per a la ciutat, qui fa més mal al seu entendre, els Comuns o el PSC?
Els Comuns és molta ideologia i molts grans objectius però poca capacitat de convertir-lo en acció política. Però el PSC sí que és un perill per a la ciutat i per al país, en la mesura en què s’ha convertit en una força cada vegada més conservadora i representativa de l’establishment. El PSC ve de la mà de l’Estat i de les grans empreses, representa més Foment que els ciutadans, representa més els interessos d’AENA que dels ciutadans de l’Àrea Metropolitana. Per la voluntat transformadora, els Comuns són dignes de tot respecte, al marge dels aspectes crítics que hem comentat. El PSC simplement vol mantenir el poder.
Durant aquests dos anys de mandat, ERC ha fet una oposició responsable. Han analitzat si això els suma o els resta, de cara al 2023?
Jo diria que hem estat govern, però pensant en la ciutat i no en termes d’aliances entre partits.
Però ERC tenia raons per fer una oposició dura. Va guanyar les eleccions i els Comuns van preferir el PSC i el suport de la dreta per arrabassar-los l’alcaldia.
Tampoc crec que tinguéssim raons per fer una oposició dura… En part perquè què ha fet aquest govern per fer-li oposició? I fer oposició dura no seria oposició sinó frustració. L’oposició té sentit quan el govern que actua pren decisions clarament contràries a allò que hom considera que necessita la ciutat. I a Barcelona hi ha hagut més omissió i inacció que acció. I aquesta inacció ha creat un terreny perquè ERC impulsi propostes. Els pressupostos són la millor il·lustració d’aquest argument, perquè hem obert el meló de molts camps, com l’habitatge o el 22@, que seguirien tancats. I es fa evident la distància entre el que es fa i es podria fer. Però és evident que aquest govern no executa ni actua d’acord amb les seves possibilitats, amb eines que, en part , hem donat des d’ERC.
Com capitalitza ERC aquest “fer ciutat” des de l’oposició?
Ens dona una base empírica i conceptual per il·lustrar als ciutadans el nostre rol, el valor afegit que hem aportat per a la ciutadania. Ens dona legitimitat per plantejar tot allò que la ciutat ha de poder contemplar per al seu futur. La ciutat s’ha acostumat a pensar en petit, a ser administrada però no governada. I una il·lustració clara és l’habitatge: ja poden clamar, però les xifres demostren que l’habitatge és el gran fracàs dels Comuns. Però ERC pot demostrar que sí que hi ha una alternativa i un horitzó per ser una ciutat més activa en tots els sentits.
Si no canvien molt les projeccions electorals, cap partit no podrà governar en solitari. A nivell de país, els Comuns han rebutjat cap col·laboració amb ERC adduint que amb JxCAT no hi volen tenir cap tracte. Quines aliances prioritzaria ERC?
En el cas de Barcelona té encara més sentit la invitació d’ERC a sumar el sobiranisme. És evident que ERC i els Comuns són una aliança natural, sobretot a Barcelona, perquè hi ha un camp d’entesa possible molt evident. El projecte dels Comuns nascut a partir del 15M està pràcticament esgotat, però l’esma transformadora de molta de la seva gent i dels seus votants no. I per tant, des d’ERC ens proposem donar il·lustració concreta que la transformació és necessària, i que per tant, comptem amb ells, com a ciutadans, i col·lectivament com a organització política. Però és natural que ERC pretengui liderar aquesta transformació.
A la conferència sobre una alternativa per a Barcelona vostè va dibuixar un projecte econòmic molt diferent al que hi ha ara. En què consisteix?
Els socialistes ens ofereixen tornar als 70 milions de viatgers a l’aeroport i els creuers a dojo? Aquí cal una política diversificació de l’activitat econòmica i productiva, i això vol dir indústria i serveis avançats, amb una aliança molt potent entre el món universitari i el de la recerca. Crear un fil entre recerca i empresa, i hem d’invertir molt en educació, que serà la millor inversió. I això vol dir no deixar cap jove fora de l’educació fins com a mínim els 18 anys i que la formació i el treball tinguin un fil conductor.
Compta amb JxCAT, per a aquesta nova etapa, tenint en compte que sembla difícil una triple aliança amb els Comuns?
D’entrada, hem de veure com evoluciona JxCAT i què decideix ser. Algú ha de representar el centre dreta en aquest país, i és d’on ve JxCAT. Certament ha tingut una diversitat d’expressió política que la fa més diversa i aparentment més contradictòria, però és la seva evolució. Jo no veig cap raó perquè no sigui possible una entesa en què poguéssim coincidir amb els Comuns per una banda i amb JxCAT per una altra.
Un tripartit?
Sí. I a llarg termini, podria incloure una part significativa dels sectors que se senten interpel·lats pel concepte de socialisme més enllà del PSC. I aquesta ciutat necessita aquest socialismes.
En deuen quedar pocs…
No en queden pocs, no. Però estan hipnotitzats per la marca.
Quin espai ocuparà la reivindicació independentista a les eleccions del 2023, després dels indults i de com pugui anar la taula de negociació amb l’Estat?
M’interesssa més l’independentisme com a projecte que com a greuge. Al mateix temps que hi ha els indults hi ha el Tribunal de Comptes, que depèn del poder legislatiu i no del judicial, al qual estem acostumats com a instrument de repressió. Ara bé, el diàleg i la negociació haurien de donar pas a una fase que jo crec que l’independentisme necessita i vol, que és acreditar-se com a projecte de país, de societat, com a país europeu, i això li donarà legitimitat i no només la reivindicació, la protesta o la denúncia de la repressió. Sigui com sigui, Barcelona continuarà essent un espai on estaran presents els drets i llibertats en el centre del debat. I aquest exercici del dret d’autodeterminació seguirà essent qüestió, no només d’aquí dos anys sinó ara mateix.
