Ernest Maragall afronta aquest dissabte un retorn amarg a l’Ajuntament de Barcelona, on va ser regidor 9 anys i directiu durant un quart de segle. L’aval de la militància a Colau en l’aposta per un pacte de govern amb el PSC molt probablement deixarà al cap de llista d’ERC sense la vara d’alcalde malgrat haver guanyat les eleccions del 26 de maig. En una entrevista amb el TOT Barcelona, valora en exclusiva com se sent després de gir polític postelectoral i quina estratègia té prevista per a l’arrencada de mandat. Les relacions amb els comuns, amb qui ERC busca un acostament per eixamplar la base sobiranista, queden molt tocades després de la negativa a governar junts.
La primera és obligada, com valora l’aval d’un contundent 71% a la consulta interna dels comuns?
Tendeixo a valorar molt més un 30% tan explícit! Que un 30% faci una opció explícitament contra l’orientació rebuda, té valor. Sobretot en termes de futur. En el present és només una dada. No és un risc de fractura: és una esperança de país!
Com se sent avui, a poques hores del ple d’investidura?
Em sento tranquil i disposat. Pot semblar retòrica per quedar bé, però estem aquí per respondre al que els ciutadans van decidir i hi ha un resultat final que és el que és. Treballarem per Barcelona, que és el que hem vingut a fer. Tenim un programa molt ric que posarem sobre la taula i al servei de la ciutat. Humanament em sento encara més tranquil i convençut. Quasi diria que més reforçat sobre el que hem fet i viscut aquestes tres setmanes des de les eleccions. Som on hem de ser.
Aquest dimecres Robert Fabregat (ERC) advertia que s’obre un període de “desconfiança” i “distància” amb els comuns. En què es traduirà?
Hem passat d’una esperança que semblava molt sòlida de poder treballar junts i fer meravelles per la ciutat a una decisió que ens expulsa de la responsabilitat principal. Però com que de responsabilitats n’hi ha moltes, estic segur que aquesta distància avui inevitable per part d’ERC, el grup municipal i centenars de milers de ciutadans, acabarà sent una magnífica oportunitat. Des de la responsabilitat i la major llibertat que dona estar a l’oposició. Aquelles meravelles que volíem fer les seguirem perseguint.
Colau i Collboni ja assenyalen ERC com a aliat preferent per aprovar polítiques i pressupostos progressistes. Vostè s’hi veu, sent-ho?
A sobre el paquet inclou l’obligació de ser aliats? També inclou docilitat i silenci? Serem aliats de Barcelona, del progressisme i dels drets i llibertats. És la nostra única aliança avui.
Pactar les mesures progressistes amb ERC durant el mandat seria una taula de salvació per no pagar el ‘peatge Valls’.
Diguem-ho al revés: les mesures progressistes que ERC plantejarà seran acceptades per la majoria Bcomú-PSC-Valls? Per a les seves propostes, Valls sí que els hi caldrà si no aconsegueixen el vot d’ERC.
Ernest Maragall: “Descarto absolutament que ERC quedi convertida en crossa”
Hi ha risc de veure’s empès a fer de crossa? De generar un tripartit de facto amb ERC des de fora?
Descarto absolutament que ERC quedi convertida en crossa. ERC és el primer partit de la ciutat, el que ha guanyat les eleccions i per tant el que liderarà i prendrà la iniciativa en les propostes. I a partir d’aquí veurem si hi ha punts de trobada.
D’altra banda, una part del sobiranisme li demanarà que en certa manera li faci pagar al nou govern Colau-Collboni haver-li pres la vara a l’independentisme.
Aquí no es tracta de fer pagar res a ningú sinó de treballar per la ciutat, cadascú des de la posició en què ha quedat ubicat. El sobiranisme no podem perdre el temps en ressentiments i frustracions. La batalla pels drets i les llibertats no pot dependre de les frustracions personals ni col·lectives, igual que amb les desigualtats hem de mirar lluny.
Ernest Maragall: “El sobiranisme no podem perdre el temps en ressentiments i frustracions”
També li retreuen no s’hauria produït l’escenari actual si l’independentisme s’hagués presentat a les eleccions amb una llista única.
Qualsevol que miri honestament els resultats veurà que l’únic real ha estat la divisió no en dos grans llistes sinó l’afegida per una llista petita però que ha fet molt de mal. La llista de Primàries, vestida d’unitat, ha acabat produint la pèrdua de dos o tres regidors independentistes. Si un distribueix amb qualsevol criteri els prop de 30.000 vots d’aquesta llista, constata que la CUP hagués entrat feliçment i molt probablement JxCat i ERC tindrien algun regidor més. El dany a la unitat l’ha produït aquesta llista, una candidatura que era molt més personal que sobiranista.
El desenllaç barceloní amenaça l’estratègia d’ERC d’eixamplar la base a través d’un acostament als comuns?
És possible que en la reacció de Bcomú sigui en part el resultat de l’èxit d’aquesta estratègia d’ERC. Hem estat tan a prop, hem expressat de forma tan evident el terreny que compartim en progressisme i drets i llibertats, que hem generat una reacció instintiva de defensa i de tancament.
Ernest Maragall: “La llista de Primàries, vestida d’unitat, ha acabat produint la pèrdua de dos o tres regidors independentistes”
No ha estat contraproduent, llavors?
És un resultat no volgut i que no tenia per què ser així. Es pot comprendre com a col·lectiu que se sent en risc, però no en termes d’interès general. És interessant i important aquesta qüestió, perquè definirà l’evolució del sobiranisme no estrictament independentista. El mapa polític interior d’aquest espai majoritari que anomenem ‘80%’ torna a estar obert. I no té per què coincidir amb els resultats institucionals. ERC està afermant el seu rol com a força central del catalanisme, del sobiranisme i de l’independentisme. I ho està fent tan bé que troba aquesta resistència. Però això no ens pararà, evidentment.
La nit electoral va ser molt llarga a la seu d’ERC i a la militància li va costat començar a creure’s i celebrar la victòria. A vostè se li va passar pel cap, ni que fos fugaçment, que podria quedar-se sense la vara?
En aquell moment no ens imaginàvem que fos possible i potser se’ns pot criticar no haver fet la simple suma de diferents sigles. De l’existència aritmètica sí que n’érem conscients, del que no de la suma política. Era tan evident que no calia fer massa càlculs: hi havia els progressistes, els republicans, havíem guanyat… doncs endavant. Ens sembla encara que hauria estat el més natural, però la política proporciona aquests aprenentatges i experiències!
Va imaginar mai que l’Upper Diagonal podria arribar a preferir a Ada Colau que a vostè?
És un dels efectes secundaris fantàstics d’aquesta situació. També ensenya quina és la qüestió de fons al nostre país: als poders econòmics els preocupa molt menys una esquerra de molt gest i poca acció real transformadora que un repte de profunditat per al règim del 78 com és l’emancipació de Catalunya. És evident que els ha estat insuportable la idea que la capital de Catalunya pogués comptar amb un ajuntament encapçalat per aquesta òptica. Però és possible que acabin produint un efecte contrari al que buscaven: amb el reforçament defensiu de l’unionisme, amb aquest èxit aparent d’evitar l’arribada de l’independentisme a la ciutat, estan ajudant a la inestabilitat i la incertesa. Han refermat el frontisme en lloc d’acceptar el repte del diàleg, que és el que hauria representat un govern entre un partit independentista i un que no ho és. Barcelona en Comú ha triat reforçar el frontisme i és el seu dret i també la seva responsabilitat. Nosaltres seguirem treballant, des de la nostra posició, per seguir construint ponts entre la ciutadania.
Ernest Maragall, aquest matí després de l’entrevista / Meritxell M. Pauné
Aquest frontisme probablement ja es veurà avui a la plaça Sant Jaume i a la recepció al Palau de la Generalitat.
El dret a manifestació i a la protesta és democràcia, diuen. Però val la pena demanar a tothom que l’exerceixi des del respecte, com un dret i no com un rebuig. Al Palau espero que domini la responsabilitat institucional. Avui és només un dia.
Vostè vol una “resposta de país” contra aquest pacte, com va demanar la portaveu del Govern català? L’incomodaria que hi hagués protestes?
No, jo vull una afirmació de la ciutat. Seria una reacció legítima i comprensible davant una situació de difícil comprensió o de contradicció amb la lògica natural. I ha d’haver-hi respecte al dret de tothom a expressar la seva opinió des de la responsabilitat. Si ho perdéssim seria un dels primers efectes negatius d’aquest frontisme artificialment imposat. Una cosa és que el constatem i el critiquem i una altra és que ens deixem arrossegar pel frontisme. No ens hi deixem portar!
L’última, tot i que prematura, també és pregunta obligada: es veu 4 anys de cap de l’oposició?
Sí, sí, francament! Amb l’actual ple de l’ajuntament, 4 anys són molt llargs i pot passar de tot. Així que em costa molt poc imaginar fent d’oposició 4 anys i em costa encara menys d’imaginar que la situació canviï en mesos, un any o dos anys vista. No perquè estiguem preparant cap operació estranya, com la que ja s’ha produït, sinó com a resultat natural de determinades decisions i reaccions de la institució i la societat al que passa fora de la ciutat. Com la sentència del judici, que serà la primera ocasió en què es posarà a prova. Però també en l’exercici real del progressisme transformador apareixeran els límits de cadascú. És obvi que aquest govern té elements d’inestabilitat i no sé quant durarà. Hi ha gent que diu que es trencarà molt aviat. Jo no tinc cap interès en trencar res, però sí en fer aparèixer en positiu el valor que tindria un govern diferent. També en la mesura que seria més coherent amb un període constructiu de relació amb l’Estat.
