Aquest dijous el bipartit Colau-Collboni aprovarà els comptes de l’Ajuntament de Barcelona, amb l’abstenció d’ERC i el coixí de Barcelona pel Canvi. Una abstenció a contracor, perquè els republicans ja havien anunciat el seu no quan els Comuns van acordar amb la direcció nacional d’ERC donar suport als pressupostos de la Generalitat–després del no de la CUP- a canvi que l’equip d’Ernest Maragall no entorpís l’aprovació a Barcelona. De fet, l’abstenció d’ERC no modifica el resultat, perquè el partit que Manuel Valls ha deixat desvestit ja havia donat llum verda a la tramitació inicial dels comptes de la capital del país.
El TOT Barcelona conversa amb Ernest Maragall, que ja té la mirada posada en el 2023. Des del terrat de l’Ajuntament, amb una vista privilegiada a mar i muntanya, i també de les banderes que onegen al Palau de la Generalitat. De fet, qui aspira a repetir com a candidat d’ERC, assenyala la importància de recosir tota la ciutat i alhora reconnectar amb el govern de Catalunya per, justament, treballar plegats perquè Barcelona exerceixi de capital efectiva del país.
Aquest dijous tindran llum verda els pressupostos de la Generalitat i els de l’Ajuntament de Barcelona, després, com se sap, d’un pacte entre ERC i els Comuns, de resultes del qual ERC Barcelona s’acabarà abstenint tot i que havia anunciat el seu vot en contra. Està decebut?
No, decebut no. La bona notícia és que tinguem pressupostos, la no tan bona notícia és que els pressupostos de la Generalitat són bons i els de l’Ajuntament estan molt lluny de ser els que la ciutat necessita. Sigui com sigui, des d’ERC treballarem perquè els recursos existents s’apliquin de la millor manera possible, perquè el que diuen ara els pressupostos és poc i poc interessant. Per altra banda, el fet que el Parlament aprovi els pressupostos per al país és també important per Barcelona, perquè hi ha una sèrie de recursos significatius nous que tenen com a destí la ciutat. Aquesta és una motivació no menor per haver fet el que hem fet i per haver assumit des d’ERC la responsabilitat de fer possibles els dos pressupostos a la vegada.
Si hagués estat només en mans d’ERC Barcelona, s’hauria mantingut el no als pressupostos Colau-Collboni?
Ja ho vam expressar en la nostra posició inicial amb un no. Vam explicar què falta en aquests pressupostos, en què si bé tenim uns recursos excepcionals, que no venen dels ciutadans sinó dels projectes europeus, de decisions de l’Estat o de capacitat d’endeutament, no tenen un destí excepcional. No sabem quins objectius de transformació hi ha ni quines ambicions i riscos volem assumir com a ciutat amb aquests recursos extra. És un pressupost de tapar forats, d’anar complint amb vells compromisos i poc més. Ara bé, la Generalitat ha de tenir pressupostos, ERC Barcelona no ho podíem impedir perquè és un perjudici per a tots.
Vostè diria que els pressupostos que s’aprovaran tenen el segell del PSC que de dels Comuns?
És molt clar, el PSC ha imprès un caràcter de mediocritat als pressupostos. Diuen que són pressupostos de creixement, però és un creixement cec, sense intel·ligència afegida. Això que diuen els socialistes, jobs, jobs, jobs, creació de llocs de treball. Bé, però aquesta ciutat necessita més, tenir clar quina estratègia té per sortir de la dependència del turisme, com crearem una economia diversificada i capaç de generar ocupació a l’altura del que espera i demana la nostra joventut… Hi ha molts elements de reflexió crítica que afecten molt directament al criteri que ha imposat el PSC.
El suport de Barcelona pel canvi és una poma enverinada?
Cada cop que cal, la dreta d’aquesta ciutat fa una aliança explicita formalitzada en termes de vot molt directament amb el PSC, però amb el silenci, la complicitat i la resignació dels Comuns. I aquesta aliança cada vegada caracteritza més el conjunt de l’actuació del govern municipal.
Aquests són uns pressupostos d’esquerres, si el govern s’etiqueta d’esquerres?
Són molt poc progressistes. Tenen despesa social? Sí, faltaria més! Però no hi ha progressisme en el sentit que no hi ha transformació ni ambició de canvi. Aquests comptes no dibuixen una nova estratègia basada en la complicitat amb els sectors econòmics i socials de la ciutat per veure com sortim de la pandèmia. Difícilment podem titllar de progressistes aquests pressupostos.
Poc després que ERC i Junts per Catalunya formalitzessin un acord de Govern a la Generalitat, vostè insistia que l’aliança natural d’ERC a Barcelona eren els Comuns. Manté aquesta percepció, després que vostè mateix digués que les relacions amb els Comuns quedaven molt tocades després que posessin Barcelona com a moneda de canvi per aprovar els comptes de la Generalitat?
És una reflexió que va més enllà d’una conjuntura, d’uns pressupostos anuals. Parlem d’espais polítics, de projectes de ciutat i de societat, i de concepció de política transformadora. I efectivament, aquí ha possibilitat de coincidència que estan per treballar. En aquest mandat els Comuns ho han fet impossible amb la seva tria i dependència acceptada amb Barcelona pel Canvi. Però això no vol dir que hagi de ser sempre així. Dependrà, en primera instància, de la força que ens donin els electors, i també de la nostra actitud i la seva, de com som capaços de demostrar que amb una aliança progressista aquesta ciutat hi pot guanyar.
Quin paper pot tenir Junts per Catalunya en aquesta aliança progressista que vostè vol bastir?
Tot el paper que vulgui, tant de bo s’hi sumi. El debat rellevant en aquests moments és l’estratègia social, econòmica i de país, i també de qualitat democràtica. Barcelona s’ha de definir en termes de creixement econòmic, urbanisme, etc, però també en termes de defensa de drets i llibertats i contra la repressió, pel que fa al model lingüístic a les escoles… i aquí JxCAT hi té molt a dir. En tots aquests terrenys i altres, té tot el sentit que bastim un bloc democràtic progressista fortíssim que deixi clares les coses. No hem d’estar a la defensiva sinó construir, i en aquest sentit em veig amb cor d’apel·lar JxCAT perquè participi de la construcció d’aquest bloc.
De fet, aquest bloc és la “via àmplia” que ERC va defensar a les eleccions al Parlament, però els Comuns el van rebutjar justament perquè hi participaven els junters.
Ara ens toca a Barcelona. Barcelona ha d’afegir contingut i ambició a aquesta estratègia de país que defensem des d’ERC, però no com a dependència de res sinó com a afirmació pròpia, justament per fer evident el rol de capital que li pertoca i que ha renunciat a fer. I és que Barcelona ara està a la defensiva, també respecte a la Generalitat, sempre pendent de si hi ha un incompliment… És hora de sumar i de l’aliança Catalunya-Barcelona, i aquesta aliança pot donar fruits per a la ciutat i per a tot el país. No es tracta que ens pleguem a res, sinó que la ciutat afirmi, lideri i arrossegui el país. Està en condicions de fer-ho? Sí, si ho expressem amb aquesta força democràtica i progressista.
Tornant a aquest triangle progressista, quina recepta té vostè per acostar Comuns i JxCAT? Interpreta l’aprovació dels pressupostos com un petit pas d’acostament real?
ERC som conscients del nostre rol de centralitat, i cal afegir només el lideratge que la ciutadania ens ha d’acabar de confirmar, i ens l’hem de guanyar democràticament. Si guanyem aquest lideratge, que jo estic convençut que ho farem, aleshores podrem expressar aquesta aliança progressista amb tota la seva potència, i no simplement esperant legitimitat i ajuda.
No veu cap diferència insalvable entre aquests tres actors polítics?
Hi ha diferències i és evident. De fet, les diferències són necessàries perquè la diversitat política és un tret característic de les democràcies. Però al mateix temps, la responsabilitat d’ERC és fer evidents els punts de coincidència i sobretot els punts centrals d’una estratègia de país i de ciutat que mereix aquest esforç. En qualsevol cas, és més important la complicitat amb la ciutadania i tot els sectors econòmics, socials i culturals que no pas amb les forces polítiques. Però aquest Ajuntament ha perdut la capacitat de connectar amb aquesta riquesa associativa. L’aliança de què parlo es pot expressar en un ple amb tres forces polítiques, però sobretot s’ha d’expressar a través de la complicitat de la població.
Què ha d’aportar Barcelona a Catalunya?
Catalunya és cada vegada més una xarxa de ciutats i de realitats, i cada vegada més els barcelonins poden compartir Barcelona amb algun altre punt del país per viure o treballar. Per tant, la mirada global de set milions de ciutadans que decideixen junts com funcionar és cada vegada més necessària, i quin rol volen atorgar a la seva capital. Barcelona ha de ser líder, però també connexió i generositat estenent la mà a tot el país. I això, ERC és la gran força, no sé si l’única, que està en condicions de proposar i liderar aquesta idea.
Segueix disposat a liderar la candidatura d’ERC el 2023.
Sí, i molt conscient de fins a quin punt és important que les organitzacions puguin plantejar democràticament les decisions, en aquest cas en unes primàries. ERC té les dones i els homes en condicions de liderar un projecte a Barcelona, i crec que és un enriquiment si surten més candidats. Jo en aquests moments estic disposat i entregat.
Barcelona, Catalunya, i Madrid. A 600 quilòmetres també hi ha decisions que afecten el futur del país i de la ciutat. Una és sobre drets i llibertats. És optimista, respecte a la taula de negociació com a eina per resoldre el conflicte polític amb Espanya?
Optimisme és un luxe que no ens podem permetre… però convicció sí que en tinc, com a estratègia no de partit sinó de país. Estem obligant el socialisme espanyol a actuar d’una altra manera i a no estar tan absolutament lligat a la dreta reaccionària espanyola. Els estem ajudant a que deixin de ser covards i que comencin a creure que hi ha un terreny de joc democràtic que mereix ser defensat i respectat. Que ho facin en nom de l’Estat, que estan legitimitats per fer-ho, i nosaltres ho seguirem fent des de Catalunya com a conjunt del moviment independentista i dels ciutadans que creuen en el seu dret a prendre decisions. Hem de posar el país en mans dels ciutadans i de les decisions democràtiques. Ara, fins que no tinguem els nostres exiliats a casa, que ningú no parli de normalitat democràtica perquè no existeix.
