És un dels cinc-cents de la Flotilla de la Llibertat. Se’l veu cansat, encara. En només tres dies ha fet una quinzena d’entrevistes i encara en té unes quantes més programades. Té l’agenda plena, també d’actes institucionals i de reunions amb el grup municipal. Jordi Coronas fa deu anys que és regidor d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona, però mai havia estat tan sol·licitat com ara. Dilluns va aterrar a Barcelona després de 30 dies en alta mar i cinc més empresonat per les autoritats d’Israel. Va ser l’encarregat a ERC de defensar –fa dos anys– la via diplomàtica quan Barcelona va trencar amb Tel-Aviv, però torna de la missió convençut que cal “bloquejar, desinvertir i sancionar” el país de Netanyahu. Participar de la Flotilla li ha permès treure’s “l’espina” d’aquella abstenció dels republicans, explica durant la conversa. “Israel –sentenciarà més endavant– és un estat feixista i actua com a tal”.
Quan els detenen, els fan signar tres documents. Vostè mateix i l’exalcaldessa Ada Colau només ratifiquen el que demana l’extradició, però hi ha altres activistes que no. El ressò mediàtic que tenen ara és el que els fa prendre aquesta decisió?
Tothom parla d’aquests documents, és molt curiós. Sabíem què ens trobaríem, perquè ens ho havien explicat molts cops. En el primer, ens feien assumir la culpa d’haver entrat il·legalment al país. El segon era un document de custòdia, que ells em custodien fins que un jutge decidís. Com que això és conseqüència d’assumir la responsabilitat, no signem cap dels dos. I el tercer, l’únic en anglès, és el que signem. En el nostre cas, sortir abans era precisament per poder fer pressió mediàtica des d’aquí.
Què feia que altres activistes fossin més útils retinguts a Israel?
És una altra manera de fer pressió política, perquè els continua retenint com a ostatges. De totes maneres, a ningú se l’obligava ni se li prohibia signar cap document. Això és molt important recalcar-ho.
En el seu cas, fa el pas d’anar a la Flotilla com a capità d’un vaixell amb problemes. Va témer que no poguessin sortir?
Primer vaig ser el capità del Bribón, que té un cert morbo que un republicà portés un vaixell que havia sigut del rei. Aquest no va sortir, perquè era impossible fer 1.800 milles amb un vaixell de regates. Després em traslladen el dilluns al matí a l’Adara, que va tenir problemes mecànics. Però es van arreglar i vam sortir quatre dies més tard.
Hi ha hagut moments de desconnexió del món exterior, probablement, però els arribaven les mobilitzacions que hi ha hagut al carrer?
Els últims dies, quan estàvem empresonats, no teníem comunicació amb l’exterior i ens preguntàvem què estaria passant al món. Quan arribo a l’aeroport de Madrid i els companys m’ensenyen les fotografies del que va passar a Barcelona i a Europa, tens una gran satisfacció. Hem sigut útils, hem aconseguit mantenir mediàticament el focus en el genocidi de Palestina durant 35 dies. Moltes persones mobilitzades són joves, un col·lectiu que darrerament han ubicat a prop de l’extrema dreta. Veure’ls aquí il·lusiona especialment i dona sentit al que hem fet.
Dels dos objectius –visibilitzar el genocidi i obrir un corredor humanitari– només s’ha aconseguit el primer. Netanyahu havia avisat que no els deixaria arribar a Gaza i que els tractarien de terroristes. Estaven preparats per ser detinguts?
Ho estàvem pel moment de la intercepció. Tothom sabia com havia d’actuar, on seure i que havíem d’aixecar les mans, si havíem de contestar o no a preguntes. Era un moment en què podia haver-hi una escalada de violència i, per tant, s’havia de tenir tot molt controlat. Quan arribem al port, els militars canvien per policies i hi ha un canvi d’actitud. Ens l’esperàvem? Jo, personalment, no. En tot cas, em serveix per constatar que, efectivament, Israel és un estat feixista que actua com a tal. Si amb nosaltres han estat capaços de tractar-nos així, què no faran amb els Palestins. Estic convençut que, si jo fos Palestí, no hauria tornat de la missió.
El pitjor dels trenta-cinc dies, més que la intercepció de l’exèrcit, és quan vostès arriben a Israel?
Quan ens intercepten, ens fan baixar a les cabines i estem tancats 20 hores. Jo estava en la més gran, però érem nou persones en una pensada per a tres. És incòmode, però estàvem junts, érem nou persones que havíem generat moltes complicitats entre nosaltres. Però no va haver-hi aquesta escala de violència que sí que tenim més tard. Mai és còmode que t’intimidin amb un fusell, però en cap moment vaig tenir la sensació de perill al vaixell.
En canvi, arriben a port i sí que hi ha un canvi d’actitud. Aquests dies ha parlat de maltractament físic, però sobretot de maltractament psicològic. A què estaven sotmesos?
Hi ha hagut maltractament físic en arribar al port i hi ha hagut maltractament psicològic a la presó. Però formar part del risc del viatge. El vam assumir tots quan vam decidir formar part de la Flotilla. I ho vam fer perquè hi ha persones a qui els estan matant la dona, els fills, que els fan fora de casa o directament que els estan matant a ells. Això és infinitament pitjor que qualsevol cosa que ens hagin fet a nosaltres.
Què ha estat el pitjor que s’han trobat?
Crec que una democràcia també es mesura pel tracte als seus presos. En aquest cas, no presos, segrestats, perquè a mi no m’han jutjat per res. Jo estava segrestat com la resta de membres de la Flotilla. I aquesta és la gran conclusió que n’he tret: no n’hi ha prou de votar cada 4 o 5 anys. Una democràcia són moltes més coses que he comprovat, en primera persona, que a Israel no es donen.
Com era aquesta presó on els tanquen?
Era una presó de mínims, al mig del desert, amb unes cel·les de 6×3 metres pensades per a 8 persones, amb un vàter i una pica dins. No hi havia res més, ni dutxa ni res. En el meu cas érem 13 persones, i en altres, fins a 15 persones dins d’una cel·la. I no sorties per a res. Menjaves a dins, ho feies tot a dins, no hi havia estona per sortir a passejar. No hi havia pati ni menjador. Només sorties quan tocava fer algun tràmit.
A vostè el van canviar de cel·la perquè es va revoltar.
Sí. Hi havia companys que necessitaven assistència mèdica i els la negaven, i aleshores vam fer una cosa –que jo em faig creus d’haver-hi participat, perquè no soc una persona massa donada a aquestes situacions– que és revoltar-nos. A la nostra manera: fent soroll, trencant la finestra, pintant a les parets amb els productes que teníem a mà, pebrots vermells.
Ha coincidit amb activistes d’origen àrab, també. Els tractaven igual?
I tant que no. Amb ells s’atreveixen a travessar determinades línies vermelles que amb els europeus no. Els tunisians o els libis que viatjaven amb nosaltres eren els que més rebien quan hi havia una represàlia.
Hi ha un moment de la missió que Pedro Sánchez anuncia que enviarà un vaixell de l’armada espanyola per acompanyar la Flotilla. Els van informar directament, d’alguna forma, de la situació del vaixell?
Jo la corbeta només l’he vist als mitjans de comunicació.
Vostè era el capità d’una de les naus de la Flotilla, no li van comunicar res ni la va veure?
Només vam veure la fregata italiana, a Creta. De totes maneres, no he entès mai el paper d’aquests vaixells, perquè, a l’hora de la veritat, quan ens van interceptar –encara en aigües internacionals– estàvem sols.
Creu que va ser un moviment propagandístic de Pedro Sánchez?
No ho sé, és que d’això dels vaixells en faig anècdota. Fins i tot va arribar un moment que vaig pensar que potser tenien acordat que ens portarien directe als vaixells quan ens interceptin. No sé quin era l’objectiu, però els vaixells no hi eren en aquell moment. Aleshores, per què van venir? Per què van fer la despesa de combustible d’arribar fins aquí si a l’hora de la veritat no hi eren? Potser va ser una reacció desesperada després de la nit que Israel ens va atacar amb drons. La fragata no ha estat efectiva, no ha servit de res.
A la tornada, vostè va reconèixer que s’havien sentit sols a la presó. Podria haver fet més, el govern espanyol, per protegir-los?
El que haurien d’haver fet, l’estat espanyol i qualsevol altre estat sobirà, és la feina que nosaltres hem anat a fer. Hi ha una resolució de Nacions Unides que diu que s’ha d’obrir un corredor humanitari a Gaza. Què esperen, a fer-ho? Nosaltres hem tingut el compromís, la determinació i el coratge col·lectiu d’anar-hi, però qui havia d’estar allà són els estats. Que ens hem sentit sols? És que els palestins se senten molt sols, la comunitat internacional no els està donant el suport i el reconeixement que necessiten.
El Congrés ha aprovat finalment l’embargament d’armes a Israel. Què més s’ha de fer des de les institucions?
El famós BDS: bloqueig, desinversió i sanció. Bloqueig d’armes, però també bloqueig econòmic, de contractacions i desinversió. No ha d’haver-hi cap inversió a l’estat d’Israel. I s’ha de sancionar per tots els crims contra la humanitat que estan cometent.
El govern d’Israel ha assegurat aquest dijous que hi haurà un alto el foc divendres i Hamàs que entregarà els ostatges. Se’l creu, aquest acord?
L’escenari és tan incert com el resultat dels Acords d’Oslo del 93, que Israel ha incomplert sistemàticament. A més, que l’actual govern sionista d’Israel hauria de ser jutjat per crims de guerra i contra la humanitat. Tant de dolor acumulat requereix accions reparadores contundents perquè els acords tinguin alguna possibilitat de prosperar. Tant de bo m’equivoqui, però només la pressió internacional pot garantir que Israel compleixi amb la seva part.
A la Flotilla hi havia representants d’ERC, la CUP i dels Comuns. Creu que haver-hi participat activament els donarà rèdit electoral?
No en tinc ni idea, jo no hi he anat pensant en rèdit electoral, ha estat per compromís amb la causa. Li estic molt agraït a ERC, m’ha seguit i ha estat informant la meva família de tot. No m’ha demanat mai ni que deixi la missió ni que segueixi, i, per tant, he pogut prendre les decisions de manera independent i absolutament conscient. Ara bé, no sé si s’ha pensat en rèdits electorals, jo no. Entenc que la gent que no hi està a favor del que hem fet critiqui coses, però quan la ignorància, l’estupidesa i la mala fe s’ajunten es diuen coses molt absurdes. Els periodistes, aquí, heu de marcar una línia clara: el que hem fet, ho hem fet per Palestina.
Poca gent ho dubta, això, però és ara, que el conflicte és mediàtic, que els partits mobilitzen tots els seus actius. La cúpula d’ERC, per exemple, estava esperant-lo a l’arribada a l’aeroport.
Els meus companys de partit de l’Ajuntament i la meva família estaven a l’aeroport quan vaig arribar. És buscar-ne rèdit o que s’alegren que hagi arribat? Jo crec que se n’alegren. Vaig estar molt content que estiguessin allà per rebre’ns. Quan veníem a l’avió, vaig estar més de quatre hores preguntant-me, amb l’Ada Colau, si les nostres famílies sabien on anàvem. Tot això i més eren incògnites que fins que no vam arribar no vam resoldre.
La política institucional ha estat lenta a l’hora de reaccionar davant del genocidi de Palestina?
Sí, sempre passa. La gent va per davant de la política, sempre. Jo mai havia estat molt actiu en l’activisme, i per ser la primera vegada, trobo que he optat pel lot prèmium [fa broma]. Però surto convençut que l’activisme és necessari i hauria de ser més respectat. És el que fa que les institucions i els governs es moguin.
Ara ha de tornar a l’Ajuntament. Està preparat, mentalment?
Hi ha coses que s’han de pair a poc a poc, a foc lent. Però ja he tornat. He anat seguint els debats des de la distància i dilluns vaig tornar al 100%.
Segurament serà una de les veus destacades del Ple quan toqui debatre de Palestina. Està satisfet amb la resposta que està donant Collboni des de l’Ajuntament?
Puc estar satisfet amb el posicionament polític que ha tingut. La pancarta que hi ha penjada és més contundent del que m’esperava. Podria fer-ne més? Espero que se sumi a la vaga general del dia 15.
L’alcalde ha canviat el posicionament segons ha avançat el mandat. Creu que és un canvi de criteri, improvisació o conseqüència de la pressió popular?
És que els tentacles del sionisme són molt llargs i qualsevol mesura provoca moltes pressions. Jo celebro que el govern municipal –i el meu partit també– hàgim fet un gir inequívoc en defensa dels palestins i dels drets humans. Tots hem tingut dubtes en aquesta qüestió. Jo vaig defensar la diplomàcia amb Israel i no vaig votar a favor d’alguna mesura que avui me’n penedeixo.
El trencament de relacions amb Tel-Aviv que proposava Colau?
Sí, ens vam abstenir. Jo mateix vaig defensar l’abstenció. Ara, personalment, m’he pogut treure l’espina. Confiar en la diplomàcia no és negatiu, però la diplomàcia amb Israel no és possible ara mateix.
Collboni invertirà un milió i mig d’euros al Districte 11, destinat a la reconstrucció de Gaza. És suficient?
Tot el que sigui pressupost per reconstruir Gaza segur que serà benvingut. Potser fa curt, un milió i mig, veient les imatges, però és una mesura que també projecta una imatge internacional potent.
ERC demanareu més inversió per a aquest projecte?
Sí, però ja ho negociarem quan arribi el moment, si cal.
1 
