La cita clàssica d’Unamuno a Joan Maragall diu que als catalans ens perd l’estètica. No li ho hauria dit al seu net. Ernest Maragall (Barcelona, 1943) és un polític que és capaç de parlar de política, de la de veritat, de la relació entre el poder real -“poder fred, en diu ell”- i les institucions, interpretades des dels partits. Va directe al moll de l’os, amb l’única excepció del seu partit i algun mitjà de comunicació. Se’n va dient que “ara m’entrevisteu tots, d’aquí a una setmana m’haureu oblidat”… Però s’equivoca, el contradirem. La seva opinió encara ens interessarà més d’aquí a un temps.
Senyor Maragall, els seus discursos són estranyament polítics, tenen profunditat i missatge. En el cas de la investidura el 17J, fa una referència a la unitat del catalanisme com a condició ètica per avançar, i també parla de la relació entre el poder real, que anomena el poder fred, i la política. La unitat del catalanisme ve de molt lluny, el seu avi ja la defensava amb Solidaritat Catalana el 1906, i aquesta relació entre política i poder, el seu pare també expressava preocupació: deia que pot haver-hi moments oscil·lants, però els valors ètics han de ser forts. Vostè ha tingut una carrera política molt llarga, com hem evolucionat en aquests dos camps?
La política fa temps que va començar a acceptar o a mostrar una certa impotència enfront de la creixent i indiscutible força del poder econòmic. El poder econòmic acaba sent polític, o que té capacitat de condicionar i fins i tot comprar les decisions. I això diria que és mundial, com a mínim europeu. En el nostre cas, quan Catalunya reacciona, de fet també està expressant una aspiració de poder decidir per nosaltres mateixos. I quan ERC es presenta a Barcelona el 2019 i el 2023, estem proposant gairebé exclusivament això. El que passa és que, evidentment, ni quan vam guanyar ni quan vam perdre, per entendre’ns, no crec que la ciutadania fos molt conscient, perquè hi ha una mediació determinada que posa en primer pla unes qüestions i no unes altres. I aquest debat de poder, òbviament, no forma part d’allò que la mediació està interessada a destacar. La política s’està afeblint en tant que poder real enfront d’aquest altre poder real. Tot això ve de la crisi del 2008 i de l’hegemonia política i cultural del neoliberalisme conservador des de la caiguda del món soviètic.
La política no s’ha de resignar, però ha d’acceptar que és així i ha de decidir com s’enfronta a aquest poder, com el mira als ulls. I si no ho fem, només serem gestors d’interessos, d’estratègies, de realitats, que podem fer tota la gesticulació que vulguem, però són imposades.
Fa dos mandats, a Barcelona l’alcaldessa Ada Colau va prometre que aquesta submissió al poder s’acabaria. I no s’ha acabat.
Quan l’esquerra reacciona, com va voler reaccionar amb el 15M, ho fa, com és tradició de les esquerres també, amb una barreja d’ingenuïtat i prepotència ideològica, rere la convicció que tenint raó n’hi ha prou. I això demostra que no és així. Les esquerres hem d’aprendre quin és el nostre paper i el nostre rol des de la política democràtica en un món fet des d’aquesta nova i cada cop més intensa correlació de poder.
Barcelona és una bona il·lustració d’aquesta nova correlació de poder?
Sí. Barcelona ha de ser subjecte, però és obvi que ens hem convertit en objectes a marxes forçades. Política, per a mi, vol dir a dia d’avui com recuperem la condició de subjecte. Naturalment, en un món en què totes les sobiranies són relatives, la de la ciutat, la del país, la de l’estat, fins i tot la d’Europa.
L’ètica hauria de ser una qüestió que ens inquietés a tots, i pel que fa a la moral, què acceptem i què no. Però en tot cas, és el mercat qui ens ha comprat. El mercat ha comprat la política.
El 2019, guanya les eleccions ERC, i el 2023, Trias per Barcelona. La ciutat podia tenir alcaldes independentistes, però un pacte ideològicament complex i inèdit ho va impedir. Com defineix aquest poder?
És una perversitat dins del sistema polític. Però aquest país és capaç de preguntar-se si està en condicions de definir un sistema de representació democràtica i de presa de decisions i definició de poder institucional que sigui capaç d’evitar aquesta perversitat? Aquesta perversitat està inscrita en la possibilitat aritmètica. Té sentit que hi hagués una regla per la qual una majoria legítima parlamentària o de grups municipals que aspira a desbancar qui ha tingut més vots, estigués obligada abans de votar-se, a dir en què consisteix el seu contracte? Hauríem pogut exigir a PSC, Comuns i PP que diguessin què els aplegava?
De fet, vostè, va fer referència explícita en el seu discurs de la investidura de Jaume Collboni a aquest element. I no va obtenir resposta.
Per a mi això seria una regla ètica. Però som capaços d’afrontar aquest tipus de debats des del conjunt del sistema de partits actual? No tenim ni llei electoral… En tot cas, el més greu és l’acceptació social, la impunitat. S’ha acceptat i ja està, i al cap de quinze dies no hi ha ni cap debat de legitimitat ni res. Tenim una ciutadania en aquest sentit mesella. Mireu, avui m’entrevisteu tots, però la setmana vinent m’haureu oblidat i sense cap problema. I no em queixo de res, eh? És així, simplement. Ja està, les coses s’amortitzen i les persones també.
La nova política, com la nova economia, ho amortitza tot molt més ràpid.
[Riu] És que potser abans que de la unitat del catalanisme hauríem de parlar de la unitat dels demòcrates i de la capacitat de fer front a aquesta deriva. Necessitem ciutadania que vulgui entendre què està passant. En aquestes ciutats estem anestesiats en un altre sentit, i és que tenim una combinació, no perversa, superperversa, d’èxit i complexitats crítiques. Tenim meravelles, innovacions, creixement global del PIB, i al mateix temps tenim una fragmentació social evident, un creixement específic de les desigualtats, però això forma part d’aquest disseny global de la globalització i del triomf de l’economia sobre la política.
És una rendició?
El que passa és que tenim agents polítics que juguen amb això i ho accepten. El gran partit progressista del país, el PSC, està situat comodíssimament en aquest entorn en què l’economia ha comprat la política. Administra això, gestiona aquest funcionament. Ja li està bé la desigualtat. El màxim que fa és discutir-la amb alguna mena de matís. Estem posant en qüestió el nostre model productiu com a ciutat, país, entorn metropolità, què és el que hauríem de fer? Ens va bé dependre tant del turisme i que això generi les dosis de precarietat laboral i atracció nouvinguts atrets per la pura possibilitat de treballar, encara que sigui des de la marginalitat social i educacional? Tenim un 30% de persones que han nascut fora d’aquest país i dels quals no en sabem massa res ni ens importa, ni som conscients de fins a quin punt ens estan determinant com a ciutat, com a col·lectiu. Ens estan esborrant, ens estan globalitzant, ens estan fent iguals, ens estan comprant.
Aprofundim en aquesta definició que feia del PSC. El PSOE s’identifica més amb el poder fred de què vostè parlava, però el PSC a Catalunya està pleníssimament identificat amb el sistema.
Sí, absolutament d’acord. El PSOE en aquest moment representa un cert perill per la via del desequilibri de l’statu quo estatal. El PSC és sistema a còpia de deixar de ser catalanista.
Aquest partit de sistema, que justament garanteix l’statu quo, ha aconseguit una centralitat que a hores d’ara li permet pactar a banda i banda de l’independentisme.
Justament aquesta constatació és la manifestació de la reflexió que feia abans, del valor electoral que acaba dominant d’estabilitat, seguretat… I són valors clarament conservadors, com la por, la incertesa o el rebuig. La societat reacciona acostant-se a aquell que sembla oferir-li més protecció. A més a més, és progressista, entre cometes, doncs fantàstic, no? I aquí les esquerres què fem? Desapareixem? Reaccionem només amb una barreja d’indignació, denúncia i ideologia, que és el que han fet els Comuns, que s’han estavellat molt ràpidament contra les seves pròpies contradiccions?
Què ha de fer un partit com ERC per relacionar-se amb aquest poder fred?
Has d’entrar-hi, has de tenir interlocutors en aquest poder fred. I els has de mirar als ulls. I jo crec que aquesta és la missió d’Esquerra Republicana en aquest moment. Perquè, essent el partit més vell, és el partit més nou, el que té menys contaminació des del punt de vista progressista. Però des del punt de vista d’un mapa polític de país que necessita una dreta forta o un centredreta que no acaba de tenir, perquè Junts s’ha d’aclarir d’una vegada. Però també des de l’esquerra, des d’una esquerra que no es limiti a administrar el projecte d’independència o a representar-lo a la defensiva com ha hagut de fer en aquests anys, sinó que ara es posi a construir mirant als ulls al poder. Un partit progressista com ERC, si vol tenir un rol i possibilitat de tenir alguna capacitat de modificar aquest desequilibri de forces, ha de córrer aquest risc.
Vostè segurament seguiria com a regidor i seria tinent d’alcalde si s’hagués ofert des del minut zero al PSC per fer un tripartit amb els Comuns. Per què va apostar per un pacte amb Junts?
L’acord amb Junts era l’expressió d’una reacció necessària a una etapa de denominació progressista però de resultats clarament contradictoris amb el concepte. L’acord Junts-ERC clarament el podia subscriure el PSC i segurament també els Comuns. Era un acord que prenia nota de l’estat d’ànim de la ciutadania, que s’havia expressat de forma molt potent a les eleccions, que van ser un referèndum a la senyora Colau. Però si tot seguia igual, era anar contra aquest estat d’ànim.
Però ni ERC ni vostè mateix no han tancat la porta al fet que “tot segueixi igual” i entrar al govern de Collboni.
No l’ha de tancar. Però això ja no em correspon a mi.
Justament, vostè marxa en el moment en què començaran les negociacions amb el govern Collboni, tant per part d’ERC i Comuns com de Trias per Barcelona. Era justament el moment polític per marxar?
Una de les raons per les quals trio marxar ara és aquesta, perquè vist que ara tenim un escenari nou definit, l’espanyol, i una partida llarga i intensa de cara a les eleccions catalanes. A Barcelona el socialisme està jugant a guanyar temps, i abans de respondre a la pregunta de si entrar o no al govern, hi ha d’haver reflexions i decisions una mica més de fons i una mica més estratègiques per part del conjunt de l’organització.
Vostè no tenia previst marxar tan aviat.
Però l’acord de Madrid no es tradueix a Barcelona, sota el meu punt de vista, en una possibilitat d’intervenir, condicionar i tancar un acord en un sentit o altre. Això va per llarg, i la provisionalitat es converteix en estructural. I ERC també té pressa a saber a què juga, a definir posició pròpia, a decidir com intervé en aquest recorregut fins a la primavera, i de com articula un determinat tipus de relacions des de Barcelona que contribueixen, presumptament, a un bon resultat a les catalanes.
Però la seva retirada ha estat comunicada d’una manera poc ortodoxa. Ha estat la seva número dos, Elisenda Alamany, qui ha dit que el rellevarà. Es fa estrany creure’s que no hi ha hagut cap pressió.
La forma és triada precisament per evitar un procés típic i tradicional de rumors. Certament, també hi ha les legítimes impaciències dins de l’organització, però això és i era natural, ja hi era d’abans. Entestar-me a mantenir a la vegada l’expectativa de ser protagonista d’una eventual negociació amb el govern municipal i alhora mantenir un clima de silenci intern, era absurd. Val més que tothom s’expressi.
No li han sabut greu, les formes d’ERC per anunciar que vostè se’n va a casa?
Segurament no és la manera com fa un any hauria imaginat que podia passar. En aquests moments estic perfectament tranquil i convençut de la decisió que he pres i de com ho he fet.
I ara què farà?
Viure, exercir de ciutadà! Si em pregunten diré el que penso i si em deixen opinar, doncs fer-ho tranquil·lament i lliurement. Ho faré amb més llibertat. El país necessita més conversa i més intercanvi real d’idees, i no només de debats-espectacle entre polítics.
Sigui com sigui, en aquest recorregut que descrivia ara fins a les catalanes, què cal fer amb la unitat del catalanisme?
Ens hauríem de gravar a foc la unitat del catalanisme de cara a les eleccions catalanes. I ERC ha de ser un principi actiu i positiu en aquesta unitat.
Com ha de contribuir ERC Barcelona a aquesta unitat?
Ha de ser una Esquerra capaç de construir país, i per tant de construir i començar per la capital, capaç d’ajudar a definir la pregunta de les eleccions catalanes. A les eleccions municipals, la pregunta va ser Colau, sí, Colau, no. La pregunta de les espanyoles va ser dreta sí o no.
I al Parlament, quina hauria de ser la pregunta, a parer seu?
La pregunta és quin país volem. Amb quines regles del joc d’equilibri intern, de lluita contra les desigualtats i de construcció d’un tipus de cohesió social i d’una capacitat de decisió pròpia que ens permeti avançar en aquesta direcció de construir país. I no parlo només la independència, precisament.
Prioritzaria l’eix dreta-esquerra, aleshores?
En alguna mesura sí, però mentre mantenim el pols amb l’estat, perquè ara tenim un pols definit, afortunadament. Estem en condicions de parlar d’autodeterminació i de poder. Però, mentrestant, estem obligats a exercir el poder. No deixem en mans del poder conservador i mostrem la il·lusió, l’empenta, la capacitat d’aquest país per fer-se ell mateix. El primer rol d’Esquerra és precisament no actuar només com a partit. Hem de tornar a sortir al carrer en un altre sentit, no només en el de la manifestació, també en el de la seducció, en el de la convicció, en el de la presa de consciència que hi ha qüestions que cal afrontar junts. Hem de generar complicitats amb els sectors econòmics, amb els sectors productius, amb la diversitat, amb la llengua i la cultura catalana.
La nació, no forçosament l’estat.
Deixeu-me dir país, perquè si diem nació, és molt difícil evitar el nacionalisme, i crec que el nacionalisme és un error en aquest moment.
Aquesta aportació a la pregunta de les eleccions catalanes, ERC Barcelona la pot fer millor des del govern o des de l’oposició?
Això ho haurà de decidir Esquerra Republicana de Barcelona, i ERC nacional també, segurament.
Amb una forma més britànica, vostè també ha fet un “que us bombin a tots”?
Jo vaig estar molt en desacord amb aquesta expressió d’en Xavier Trias. No m’agrada. No és el que hem de fer. Per això vaig fer una cosa força diferent amb el meu discurs. Jo el que estic fent aquí i expressant aquests dies no és un ‘que us bombin’, sinó un ‘som-hi’.
2 
