La cap de files d’ERC a Barcelona i secretària general del partit, cita el TOT Barcelona a la porta del Gran Cafè, al carrer d’Avinyó. A la porta, plena de grafits, hi ha contenidors d’escombraries. I un rètol que anuncia la pròxima obertura d’un pub irlandès. Elisenda Alamany (Sabadell, 1983), que pilota el grup municipal des de la sortida d’Ernest Maragall, és l’artífex del preacord amb el PSC per governar plegats que finalment ha quedat al calaix, i també ha resolt el que podria haver estat una altra crisi de partit després de la victòria de la candidatura crítica amb Junqueras a la Federació de Barcelona. Ara les aigües estan tranquil·les, i hi ha pocs dubtes que Alamany serà la cap de cartell a la ciutat el 2027. Després, la conversa és al seu despatx, farcit de llibres sobre Barcelona. N’hi ha dos que li agraden especialment: Barcelona, fotògrafes, el primer llibre que reconstrueix la història de la ciutat a través de la mirada de les dones fotògrafes, i Soc la Dolors Aleu, una reconstrucció de la vida de la primera dona metgessa de l’Estat, nascuda a Barcelona.
Ens ha citat al carrer d’Avinyó, a la porta del Gran Cafè. Tancat, brut i amb un cartell que anuncia l’obertura d’un pub irlandès. No en un gran mirador o en un hotel modern de la ciutat.
És que és una de les imatges que reflecteixen més l’estat de Barcelona, la nostra identitat està en risc. Està en risc que Barcelona continuï sent Barcelona, que sigui una ciutat on es pugui viure, on visquem plenament en català i, evidentment, que tinguem un comerç que parli de la millor Barcelona. El fet que el Gran Cafè sigui substituït per un Temple Bar, a més a més amb un cartell escrit en anglès, demostra que avui, malauradament, Barcelona està en venda.
Des de quan està en venda, la ciutat? L’ha posat a la venda Jaume Collboni?
És el balanç de la darrera dècada, i per tant, l’han posat a la venda els governs que han compartit Comuns i PSC, que no han entès la ciutat. Barcelona ha perdut l’equilibri entre l’èxit de la ciutat i que l’èxit de la ciutat sigui compatible amb poder viure-hi i amb protegir la seva identitat. Estic convençuda que els barcelonins volen una Barcelona que sigui reconeguda i oberta. Però alhora també volen continuar vivint a la seva ciutat, plenament en català, que el turisme es governi, que tinguin una casa on viure. Durant una dècada no s’ha fet la feina i ara hem de recuperar aquest equilibri.
Vostès han apostat per tres polítiques íntimament relacionades amb la situació del Gran Cafè: habitatge, turisme i llengua. Aquesta és la recepta?
Avui a cap districte de la ciutat es parla català com a primera llengua. Ara es comença a governar el turisme gràcies al fet que ERC ha posat la banya i avui les polítiques que han tingut més incidència perquè la gent pugui continuar vivint a Barcelona també les ha posat sobre la taula ERC. La regulació dels lloguers, la regulació del lloguer d’habitacions i l’eliminació de pisos turístics. Són els tres pilars que ens permeten protegir millor la nostra identitat i que puguem continuar vivint a la ciutat.
Quan l’alcalde Collboni va fer balanç dels dos anys de mandat va fer bandera, justament, de la seva política d’habitatge. No va fer cap menció a ERC, i va assegurar que ja ha executat el 85% del pla d’acció del mandat.
L’únic mèrit de Jaume Collboni és haver reduït el soroll dels mandats de Colau, el soroll que hi havia quan compartia govern amb ella. A banda d’això, poca cosa més. I ara arribem a un balanç del mandat molt pobre i molt poc ambiciós. Totes les grans coses que han passat a la ciutat és perquè Esquerra hi ha en pres partit. Quan Esquerra empeny, la ciutat guanya. Avui parlem de poder governar el turisme i del retorn que el turisme ha de donar als barris on té més intensitat gràcies a nosaltres. Avui parlem que podrem eliminar els pisos turístics gràcies a ERC, i pel que fa a habitatge, la gran política que encara està pendent i exigim a Jaume Collboni és la política de rehabilitació. Si no la fan les administracions públiques, si no hi ha impuls públic, la faran els fons que venen a especular la ciutat. Aquesta lectura no la fa el PSC, perquè només té l’objectiu de pacificar la ciutat. Però Barcelona mereix alguna cosa més.
Si ERC hagués entrat al govern del PSC molts mesos enrere, hauria pogut fer més feina que des de l’oposició?
Amb només cinc regidors, hem estat molt influents davant d’un govern que tenia poques idees, sumat a una oposició que ha abaixat els braços i que ha quedat molt desdibuixada. Junts, encara que tingui 11 regidors, ha renunciat fins i tot a voler influir o condicionar el futur de la ciutat. I els Comuns, després d’entregar-li l’alcaldia a Collboni, han suplicat un any per entrar a govern i ara només gesticulen. A ERC ens ha tocat posar-hi els projectes i l’ambició que no posa el PSC.
Els Comuns no fan oposició al PSC?
No ens trobem en el camí perquè ells han renunciat a condicionar o a fer propostes sobre la ciutat i nosaltres hem apostat per fer una oposició útil. Amb 5 regidors estem contents d’haver condicionat el govern Collboni, i esperem trobar-nos en algun moment amb altres forces que vulguin també aportar a la ciutat.
Ernest Maragall va dir en una entrevista al TOT que els aliats naturals d’ERC eren els Comuns. A parer seu, ho continuen sent?
L’orientació de la nostra feina ha estat sempre treballar per Barcelona. Ho vam fer el 2019, després que els Comuns ens barressin el pas a l’alcaldia amb l’operació Valls, i hem fet exactament el mateix després de la investidura fallida de Trias. L’actitud és la mateixa, però la dels Comuns ha anat canviant, suposo perquè ara no governen. Hem de ser coherents i confiables per treballar per la ciutat, i els aliats els trobarem entre els partits que vulguin treballar per la ciutat. Ara, no ens trobaran en gesticulacions i discursos que només volen cridar l’atenció. Jo el 2027 vull explicar a la ciutat en què estat útil la nostra feina i vull explicar-los que han estat possibles projectes com el hub de continguts audiovisuals del català, l’oficina de la llengua catalana, el retorn econòmic de l’impacte del turisme a la ciutat, o una política de rehabilitació amb impuls públic perquè la gent es quedi a viure a Barcelona.
ERC va començar el mandat amb un pacte de govern amb Junts, que PP, Comuns i PSC van tombar a darrera hora. S’hauria pogut plantejar una oposició en bloc de 16 regidors?
Sí, el que passa és que amb les grans preocupacions que avui tenen els barcelonins, les respostes que dona Junts no són les mateixes que ERC. Junts no creu que hàgim de regular els preus del lloguer, no creu que hàgim de regular els lloguers de temporada i d’habitacions, tampoc no creu que s’hagin d’eliminar els pisos turístics. I per tant, en les qüestions clau no ens hem pogut trobar. A mesura que ha anat avançant el mandat, ens adonem que els models de ciutat som diferents. El projecte d’Esquerra Republicana està fet per a les classes mitjanes, per a les famílies que volen quedar-se viure a la ciutat, per a les famílies que tenen fills i volen parcs, escoles de qualitat, espai públic de qualitat. El projecte de Junts jo crec que té altres interessos i altres orientacions.
Però el document d’acord de maig del 2023 de govern contenia més de cent punts.
Més que un acord Junts-ERC, era un acord de Xavier Trias i Ernest Maragall. El senyor Trias en aquell acord va ser força generós i entenia que hi havia qüestions i problemàtiques i emergències de la ciutat, com l’habitatge, la necessitat de rehabilitació o l’emergència del català. Això, amb l’oposició que fa Junts s’ha aigualit i s’ha desdibuixat.
Parlem amb la probable candidata d’ERC a Barcelona el 2027, aleshores?
Jo sempre en tinc ganes! Aquesta és la meva ciutat i a mi m’agrada construir els projectes polítics com si els estigués construint per la gent a qui més estimo.
El partit té uns procediments establerts i si hi ha més candidats, hi ha primàries. Però vostè ha apagat en temps rècord un foc a la Federació de Barcelona, on va guanyar la candidatura crítica amb Junqueras. I sembla poc probable que algú s’enfronti a vostè en unes primàries. Com s’ha apagat el foc?
De vegades caricaturitzem i magnifiquem alguns debats. La Federació actual vol un partit fort i més present a la ciutat de Barcelona, en això coincidim amb la presidenta. I també coincidim que un partit que es presenta el 2027 i que té una gran responsabilitat de presentar un projecte robust ha d’estar unit. En altres coses potser no coincidim tant, però som un partit democràtic i anem tots a l’una i amb la voluntat de treure els millors resultats el 2027.
Vostè vol ser candidata a Barcelona. Però com a secretària general del partit, podria tenir altres portes obertes.
La meva voluntat sempre ha estat construir un projecte per a Barcelona i aquesta continua sent la meva missió. I crec que és un avantatge també poder-ho fer com a secretària general i sent regidora. Això és la primera vegada que passa al partit, perquè entenem que per a les eleccions municipals és molt important que el partit entengui els problemes i les preocupacions dels catalans i de les catalanes des de la proximitat. I aquesta és la virtut de ser secretària general i regidora, que orientes tota l’acció política del partit cap a la política municipal.
ERC té una tercera pota, la de Madrid. Hi ha estratègies diferents?
L’estratègia d’ERC és una, però després hi ha els tarannàs i les maneres d’expressar-se de cadascú. El nostre projecte és clar, mentre que el del PSC es basa només a gestionar problemes. Junts simplement està obsessionat amb l’extrema dreta i presenta un projecte per dividir que mostra la pitjor cara de Catalunya. ERC continua avançant nacionalment en sobirania, per exemple, amb el traspàs de Rodalies i la desconnexió fiscal, perquè volem que el país es torni a agradar. És evident que avui el país no s’agrada després de la ressaca del procés. Màxima ambició nacional davant de projectes nacionals que avui no fan trempar.
Esquerra Republicana és una de les màximes impulsores que el català sigui llengua oficial al Congrés. Com a secretària general, li sembla coherent que al Congrés dels Diputats un diputat d’ERC faci intervencions en castellà quan hi ha la possibilitat de parlar català?
La gran majoria de les intervencions que es fan al Congrés són al català. I després hi ha la naturalitat de persones que la seva llengua materna és el castellà i que la van combinant. I crec que també hem de donar certa naturalitat a això.
Cap a quin terreny volen arrossegar vostès el PSC, amb el risc de convertir-se en una crossa electoral?
Nosaltres sabem on anem. No hem renunciat al nostre projecte nacional inclusiu. I sempre que hi ha una oportunitat per emancipar-nos de l’Estat, ho fem. Negociem per recuperar aquesta consciència nacional, és evident que som un partit independentista i, per tant, no volem renunciar a continuar avançant nacionalment.
És més fàcil arribar a l’emancipació nacional amb el PSC o amb la unitat independentista?
No podem estar aturats i pensant i dialogant què seria millor. En la mesura que siguem capaços d’arrencar avenços nacionals, serem més capaços de seduir més gent per a aquest país nou que volem construir i que estem ensenyant en el nostre dia a dia. No és incompatible cap de les dues estratègies. Si anem fent dia a dia, serem més forts per arribar a l’embat final, i aquí sí que caldrà estar tots units.
Es veu més a prop d’un pacte amb el PSC el 2027, o contemplaria altres aliats si l’aritmètica li ho permet?
La nostra feina està orientada al fet que ERC sigui molt més forta que el 2023, recuperar la confiança de la gent, i a partir d’aquí veurem quines són les aliances. Ara bé, totes les aliances hauran de tenir relació amb la nostra lectura de la ciutat, que és que Barcelona no pot estar en venda i alhora no la podem tancar tant fins al punt de fer una Barcelona provinciana.
El mandat va començar amb un pacte estrambòtic. Després va venir un govern en minoria, i els 3 líders dels 3 principals partits de l’oposició han marxat. I Collboni ja havia dit que si no guanyava, estaria l’oposició. Què ha passat a Barcelona?
La poca credibilitat d’allò que alguns van dir en campanya. Els que han perdut més credibilitat han estat els Comuns. El 2019 s’enfrontaven amb Valls com a projectes antagònics i al final tots dos es van unir perquè Ernest Maragall no fos alcalde, i la sorpresa va ser que el 2023 ho van tornar a fer. I un segon factor, la gran fragmentació que no és només pròpia de la política barcelonina.
Del balanç de l’equador de mandat, Collboni va apuntar que falta la modificació del 30% d’habitatge protegir i l’ordenança de civisme. De moment ERC està en el no en la qüestió del 30%. Es podria moure?
Per parlar del 30% hem de fer un balanç de les polítiques d’habitatge que s’han fet aquests deu anys. No s’ha fet aflorar l’habitatge de protecció oficial que s’havia promès. De fet, el ritme mitjà d’aquests deu anys són de 300 habitatges per any i els preus s’han disparat. Ha estat un fracàs, i continuem enrocats amb fetitxes com el 30%. Si la negociació del 30 % entre Junts i el Partit Socialista va d’abaixar impostos, amb nosaltres que no hi comptin. Nosaltres tenim pla molt ambiciós amb impuls públic per rehabilitar el 80 % del parc de l’habitatge que està envellit a Barcelona. Portem anys i panys amb la reforma del 30%, quan ja hi ha coses que podríem haver fet.
I amb l’ordenança de civisme, hi ha marge per a l’entesa amb el PSC?
Hi ha una percepció d’inseguretat a la ciutat, que ens porta en molts casos a més presència policial, però calen també més agents cívics, més mediadors, més atenció a la gent sense llar, no des d’una visió punitivista. Treballarem en aquesta línia i veurem al final quin és el resultat de l’ordenança de convivència i civisme. Dependrà de les aliances i de la capacitat del Partit Socialista.
Quina relació té ara ERC amb el PSC, un cop ha quedat clar que no entraran al govern aquest mandat?
En la política municipal, per sort, les relacions sempre són molt cordials amb tots els grups, fins i tot, amb partits que no tenim res a veure, parlem. I amb el Partit Socialista i amb l’alcalde, el mateix.
