El 10 d’agost de 2024, Catalunya retornava al paradigma autonòmic i deixava enrere una dècada de governs independentistes. El candidat del PSC, Salvador Illa, era investit 133è president de la Generalitat amb els vots d’ERC i dels Comuns, una confiança que, d’entrada, només seria per a la investidura i que no donaria forma a un govern tripartit com el que s’havia allotjat al Palau de la Generalitat dues dècades enrere. Però sí que es materialitzaria un bloc aritmètic estable al Parlament: un any després, ERC s’ha convertit en el soci més fiable del Govern, mentre que els 61 diputats del bloc independentista només han coincidit en 3 de cada 10 votacions.
Més enllà del parc de la Ciutadella, l’aliança de republicans, socialistes i Comuns acabaria convertint-se en un búnquer de protecció per a l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, investit feia un any gràcies a un pacte unionista amb PP i Comuns gestat a Madrid contra Xavier Trias i Ernest Maragall. A l’altra banda de la plaça de Sant Jaume, Collboni governa des del 17 de juny de 2023 amb només 10 regidors, però amb una oposició totalment satel·litzada i innòcua. Primer, per l’expectativa de Comuns i ERC poder entrar al govern municipal en algun moment, i després, per la sortida dels caps de cartell, Ernest Maragall -fora de l’Ajuntament des de desembre de 2023-, Xavier Trias i Ada Colau.
ERC i els Comuns, socis d’Illa a l’expectativa
Ara fa un any, ERC a Barcelona esperava la decisió de l’equip negociador de la direcció nacional sobre la investidura d’Illa, conscient que condicionaria la seva relació amb el PSC a l’altra banda de la plaça de Sant Jaume. Els republicans locals es movien en aigües remogudes amb la seva militància després que el juny de 2024 -quan ja es veia factible un acord amb el PSC a la Generalitat després dels resultats del 12 de maig- la Federació de Barcelona havia ajornat sine die el congrés extraordinari en què els militants havien de decidir si validaven o no el pacte de govern amb el PSC. La Federació i la cap de files a Barcelona, Elisenda Alamany, hi estaven a favor, però altres càrrecs apostaven pel no -també Ernest Maragall, ja retirat del consistori, va dir que no n’era partidari- i l’aparell del partit no tenia garantida la victòria. Fos com fos, oficialment el congrés es va suspendre per problemes d’aforament, però en cap cas es va buscar una alternativa. I del juny a l’agost, ERC en stand by.
Els Comuns, per la seva banda, ja no tenien Ada Colau i van quedar durant una temporada orfes a la ciutat repensant l’estratègia. L’exalcaldessa havia jugat totes les cartes a una aliança triple amb ERC per sumar “24 regidors progressistes”, però el mateix Collboni era la gran barrera per a un acord amb Colau després de les turbulències del mandat anterior. Amb tot, l’aliança dels Comuns amb Salvador Illa va fer que durant un temps, la possibilitat que els Comuns tinguessin alguna recompensa a Barcelona estigués en l’agenda política. I el mateix per a ERC: es donava per gairebé feta la seva incorporació un cop quedés aclarida la investidura, tres mesos després de la suspensió del congrés amb la militància. Però no es va arribar a activar de nou el congrés, la militància no va votar i finalment la nova direcció de la Federació de Barcelona va deixar el pacte al calaix. I la líder a Barcelona i número dos de Junqueras ho va ratificar.
Junts anunciava oposició bel·ligerant
Pel que fa a Junts per Barcelona, mai no ha renunciat a negociar puntualment amb el PSC -amb qui suma majoria absoluta- en temes troncals de la ciutat, però la porta que havia quedat entreoberta abans de la investidura d’Illa de formar govern a Barcelona va quedar tancada amb pany i forrellat. El grup municipal, ja sense Xavier Trias, va assumir el relat nacional del partit: oposició frontal al pacte PSC–ERC–Comuns i reivindicació del projecte independentista com a alternativa “coherent” davant el que qualificaven de “govern de normalització autonomista”. Junts va denunciar que el suport d’ERC a Illa a la Generalitat reforçava també Jaume Collboni al consistori, i que això deixava Barcelona “sense oposició real” a les polítiques socialistes. Va advertir que la capital quedava sotmesa a una doble majoria “que s’assegura el control del Parlament i de la plaça Sant Jaume, però que no representa el mandat independentista que encara és majoritari als barris de Barcelona”. Ara bé, Junts encara no té cap de cartell per al 2027, un fet que dificulta exhibir força a l’oposició davant de qui serà el seu principal rival, l’alcalde Collboni.
Collboni, blindat fins al final del mandat
El pacte d’investidura va tenir un doble efecte a la capital. Per una banda, un blindatge tàctic de Collboni. La possibilitat d’un acord amb ERC al consistori li va donar a l’alcalde marges de maniobra —projectes, convocatòries i gestió— amb menor risc de bloqueig immediat. L’escena política exhibia un alcalde amb capacitat de governar amb menys por a una crisi immediata. Però de l’altre cantó, apareixien tensions i límits reals, perquè aquesta “seguretat” no era absoluta. Collboni comptava amb una ERC pacífica i uns Comuns que havien de fer molts equilibris per fer oposició i alhora no votar en contra de projectes que portessin la bandera de l’esquerra.
A l’equador de mandat del PSC a Barcelona, ERC no ha entrat finalment al govern, però comparteix les línies mestres de l’executiu municipal i és, de facto, un soci estable des de l’oposició. Els Comuns, socis fidelíssims al Parlament, però ja sense Ada Colau, i després de molts mesos d’intentar ser socis de govern, marquen un perfil propi d’oposició a l’esquerra del PSC i d’ERC amb la mirada posada en el 2027. Però ni ERC ni els Comuns, socis dels socialistes també a Madrid, no són bel·ligerants amb Collboni.
La investidura de Salvador Illa ha tingut un efecte molt més enllà el Parlament i ha condicionat la política a la capital del país. El PSC, a Catalunya i a Barcelona, és el partit central, amb una estabilitat indiscutible tot i la minoria aritmètica. Tant republicans com comuns són conscients que en el pròxim cicle electoral les aritmètiques podrien repetir-se al Parlament i a l’Ajuntament. Per tant, si els socialistes continuen essent els únics capaços d’articular majories, les seves sigles seran decisives.
1 
