“Quan acaben moviments com el ‘No a la Copa Amèrica’, què en queda?”, ha qüestionat, mirant fixament la militància, l’expresidenta de la FAVB Eva Fernández. És la gran pregunta, o una d’elles, que vol respondre la CUP abans de les municipals de 2027. Per això mig centenar de persones s’han tancat aquest dijous al vespre al Centre Cívic Convent de Sant Agustí de Ciutat Vella. El gran objectiu, impulsar el retorn de la CUP a l’Ajuntament. No se n’ha parlat gaire, de partits polítics, però sí del carrer. “La disposició de l’espai públic al mercat econòmic, i no per a agrupaments escoltes o mercats de pagès, exemplifica que la ciutat es gestiona de forma empresarial”, ha argumentat l’exdiputada Eulàlia Reguant, una de les quatre ponents. També sobre el carrer ha enraonat Jordi Estivill, segon a la llista electoral de 2023. En aquest cas, fent referència als últims èxits del Sindicat de Llogateres. La manifestació del 23N va mobilitzar milers de llogaters –170.000 segons els activistes– i la CUP, defensava Estivill, “ha de saber condensar aquest esperit de les noves mobilitzacions”.
La jornada d’aquest dijous deixa pràcticament enllestida la primera fase del particular Procés de Garbí de la CUP Barcelona. Tres dies de reflexió en tres feus cupaires –alguns d’ells adormits– com són Gràcia, el Guinardó i Ciutat Vella que serviran per plasmar l’estratègia que ha de permetre “tornar a l’Ajuntament”. La CUP va irrompre el 2015, empaitada per un 15-M que, a Barcelona, també va catapultar Ada Colau i els Comuns a l’alcaldia. Però vuit anys després, els anticapitalistes han perdut els tres regidors que tenien, sumen dos fracassos electorals consecutius -quedant-se sense representació el 2019 i el 2023- i batallen fora de la institució. El repte ara tampoc és fàcil: aconseguir aglutinar els moviments socials i veïnals de Barcelona en una candidatura “alternativa” que doni veu a aquells que veuen una ciutat “cada cop menys habitable”.
“La CUP vam collar, el primer mandat de Colau, perquè sortissin polítiques com el 30% o el PEUAT. Les polítiques d’esquerres es van esvair en el segon mandat dels Comuns, sense la CUP present, i ara veiem un Collboni que ha ressituat l’Ajuntament al servei dels lobbies, i uns Comuns que fan una oposició més aviat retòrica”, apunta el portaveu del nou procés estratègic de la CUP, Àngel Camacho. “El paper de la CUP ha de ser ser més exigents perquè surtin aquestes polítiques”, remarca abans de l’assemblea en una conversa amb el TOT Barcelona. En un moment en què el debat nacional perd força als parlaments, els cupaires volen “compaginar” la lluita social i la independentista. “El PSC vol tancar el procés independentista per dalt i el cicle de mobilitzacions que hi va haver per baix. I ho veiem molt clar amb la negociació amb ERC, que vol pactar govern amb el PSC més espanyolista i de dretes de la història. Creiem que una de les principals institucions del país ha d’actuar com a tal, defensant la llengua i un altre model de país”, ressalta Camacho.
Refer-se dels revessos electorals
Els prop de 52.000 vots aconseguits el 2015, que permeten a la CUP entrar a l’Ajuntament amb el 7,42% dels vots, es van reduir a la meitat el 2019 -29.000 vots i 3,9% del vot total- i van tocar fons el 2023, amb 4.000 paperetes menys i només un 3,79% dels vots. Uns resultats que s’expliquen, en part, per la davallada de la CUP en feus importants com Gràcia, Sants o Horta, entre altres barris, on els anticapitalistes s’han deixat la meitat dels vots els darrers anys. Gràcia, possiblement el gran feu de la CUP a Barcelona, explica com cap altre districte aquest retrocés: és on aconsegueixen el millor resultat el 2015 amb l’11,7% dels vots, superant fins i tot el PSC, i on també sumen el millor resultat de 2023, si bé la davallada en aquesta ocasió va ser de 5,6 punts, gairebé la meitat de suports.
La CUP tampoc ha sabut arribar els últims vuit anys a altres barris que la van impulsar el 2015. A l’Eixample, Sants-Montjuïc, Ciutat Vella i Horta-Guinardó, els cupaires superen el 8% del vot el 2015, però cauen la meitat o més vuit anys després. En cap d’aquests districtes arriba al 5% del vot el 28M. L’altre tema pendent és la poca influència de l’esquerra independentista en els barris de rendes més baixes. El mínim per aconseguir representació a l’Ajuntament és un 5% de vot a tota la ciutat i la CUP no va aconseguir superar-ne el 3,5% en cap dels 10 barris amb menys ingressos per càpita. A Ciutat Meridiana, que amb 10.929 euros per càpita l’any és el barri menys ric de la ciutat, la CUP va obtenir el tercer pitjor resultat (1,24%), només per darrere de dos barris de la zona alta, les Tres Torres (0,88%) i Pedralbes (0,60%).
Camacho atribueix aquestes caigudes a dos factors: la manca d’una o diverses cares visibles i la desmobilització ciutadana. En aquest sentit, la militància barcelonina fa seva una de les conclusions del Procés de Garbí a escala nacional i iniciarà els pròxims mesos la recerca de “lideratges més clars que expliquin millor què proposem i què ens diferencia”. L’estratègia futura també apunta a un canvi de rumb al carrer. Els cupaires vinculen els seus millors resultats amb els moments de més bullici, però reconeixen que el cicle de mobilitzacions de la dècada passada “s’ha acabat”. Camacho aposta per “no esperar” i generar “nosaltres mateixes aquestes mobilitzacions” perquè els impulsi a l’Ajuntament.
Dos miralls on mirar-se
La CUP encara confia en la seva força municipalista -el pal de paller de la formació- malgrat que els resultats, certament, sempre han estat millors en ciutats petites i mitjanes que en grans metròpolis, exceptuant Girona. En tot cas, hi ha miralls on mirar-se. Aquesta primera fase del nou procés estratègic ha comptat amb l’experiència de Marco Simarro, regidor a Sant Cugat, i Albert Boada, exregidor de Sabadell. Sant Cugat i Sabadell, dues ciutats on la CUP va irrompre a l’ajuntament el 2015 i encara és present vuit anys després. A Sabadell, on el PSC governa amb majoria absoluta, aguanta el pols a les forces independentistes –el 28M va sumar el 10,31% dels vots, un resultat similar a ERC i superior a Junts– i manté tres dels quatre regidors aconseguits el 2015. I a Sant Cugat, on comença a evidenciar-se un cert desgast, tenen dos representants. El 2015, la CUP va aconseguir ser-hi la segona força, sumant 4 regidors i el 15,2% dels vots.
Un dels aspectes en què han treballat les candidatures de l’esquerra independendentista en aquestes ciutats és justament la realitat perifèrica o aquella que hi ha en barris amb menys sentiment de pertinença, justament allà on la CUP li ha costat arribar a Barcelona. “Són municipis on la CUP històricament tenia millors resultats al centre, on hi ha més processos associatius i gent que parla català, i han repensat com ampliar el seu projecte a tota la ciutat. Sabadell, Sant Cugat i Girona han fet una molt bona feina, han sabut sumar aquests barris al projecte”, remarca Camacho. Aconseguir bons resultats a Ciutat Meridiana, la Marina o el Besòs, per exemple, podria impulsar la CUP a l’Ajuntament, però la formació reconeix que, malgrat que Sant Cugat o Sabadell són ciutat grans, la magestuositat de Barcelona genera “contextos diferents” i que cal abordar “com adaptar els aprenentatges a la nostra ciutat”.
3 
