Jaume Collboni va començar el mandat el juny de 2023 recollint la vara d’alcalde gràcies a un front espanyolista amb PP i Comuns per impedir que Barcelona tingués un alcalde independentista després de la victòria de Xavier Trias. El candidat del PSC va ser alcalde i va formar un executiu amb només 10 regidors, el més minoritari de la història, mentre la Barcelona en Comú d’Ada Colau insistia en un tripartit amb ERC -que havia pactat un bipartit amb Junts- de 24 regidors.
Superat l’equador de mandat, l’equip de Jaume Collboni continua governant sense sobresalts i en solitari, amb l’eina de la geometria variable als plens, amb Junts fora de l’equació de pactes estables i encara sense candidat, amb ERC com a soci estable i ara, amb els Comuns aproximant-se per negociar per no quedar fora de joc. Després que Comuns i republicans hagin permès la tramitació inicial de les ordenances i els pressupostos, el PSC té blindat el suport d’ERC més enllà de fets puntuals i té el partit de Janet Sanz en una posició més flexible que fa tot just un mes. S’haurà de treballar el sí de Barcelona en Comú als pressupostos, però sense pressió, perquè Collboni té les eines necessàries per arribar al 2027 amb tots els comptes aprovats, al marge dels vots del partit lila. És, sobretot, una qüestió estètica, però també una oportunitat per fer de pal de paller de l’esquerra barcelonina.
El fet és que l’alcalde ha tornat a seduir l’esquerra del ple municipal. Té un govern en minoria però amb suport funcional, una oposició debilitada i una agenda pròpia clarament definida. Més enllà del resultat tècnic del ple de desembre que doni o no llum verda definitiva als comptes i les ordenances, la votació a la Comissió d’Economia i Hisenda extraordinària de la setmana passada apunta a un gir polític que redefineix les aliances i els equilibris dins de l’esquerra barcelonina.
ERC, soci preferent ara i el 2027
Pel que fa als republicans, i malgrat que l’acord de govern amb el PSC anunciat el juny de 2024 no s’ha materialitzat per les turbulències externes a Barcelona d’ERC, els d’Elisenda Alamany són el soci prioritari del PSC a la ciutat. Ja fa mesos que col·laboren en àmbits com l’habitatge, les polítiques socials, el turisme o el català. El resultat d’aquesta bona sintonia és un bipartit de facto: Collboni governa, ERC influeix i tots dos obtenen rendiment polític. Ara bé, per als republicans, aquesta relació té un risc evident: diluir la seva identitat i convertir-se en un soci secundari, sense capacitat de disputar el lideratge progressista a Collboni. En tot cas, i segons l’aritmètica de les urnes, els republicans podrien tenir la clau de la governabilitat a la ciutat si el PSC guanya les eleccions i no hi ha alternativa possible.
Els Comuns, en risc de tornar a ser crossa
Barcelona en Comú ha viscut la votació de la tramitació inicial dels pressupostos del 2026 com una prova de resistència. Sense candidat definit per al 2027 i amb un discurs encara marcat pel llegat d’Ada Colau, es troben en un terreny incòmode: volen mantenir perfil propi, però tampoc poden permetre’s quedar fora dels acords de ciutat amb l’etiqueta d’esquerra. La seva decisió respon més a la voluntat de no aparèixer com a força obstruccionista que no pas a una sintonia real amb el PSC. Encara més, si es té en compte que Collboni fa mans i mànigues des que va arrencar el mandat per disminuir el pes polític dels Comuns a Barcelona, mirant de menjar-se el seu espai electoral o retornant-los a la funció històrica de crossa que feia ICV a Catalunya i a la capital. Els integrarà puntualment en acords de govern o de ciutat, però si li convé, els deixarà en una oposició simbòlica, sense capacitat d’incidir en les grans decisions.
Una oposició sense lideratge
L’altre element clau que juga a favor de l’estabilitat de l’executiu Collboni és la feblesa de l’oposició, després que ERC i Comuns hagin apostat per la col·laboració amb el PSC. Fora d’aquests dos partits, les divisions internes i la manca de lideratge visible a Junts després de la sortida de Xavier Trias han reduït la seva capacitat d’incidència en una aritmètica de ple que fa pràcticament impossible bloquejar iniciatives del govern. Tot plegat, sumat al fet que el PSC els ha tret de l’equació de la governabilitat -i Junts tampoc hi ha apostat- i ha centrat la seva estratègia a tenir sota la seva òrbita l’esquerra. Tampoc el Partit Popular ni Vox tenen opcions de condicionar la política municipal. Les seves propostes es limiten a un discurs a la dreta que no connecta amb els grans debats de la ciutat.
Collboni, en posició privilegiada per al 2027
En aquest escenari, l’alcalde de Barcelona arrencarà la cursa electoral en una posició de privilegi. Amb ERC com a aliada si no hi ha un gir polític molt potent, amb els Comuns nedant entre dues aigües i amb Junts en transició -amb la victòria de Xavier Trias a les espatlles, però amb poques possibilitats reals de repetir la victòria el 2027-, el PSC té molts factors de cara per aspirar novament a l’alcaldia. De fet, l’alcalde Collboni ha après a governar en minoria amb mentalitat de majoria, aprofitant un context que li és favorable: els problemes més sensibles per a la ciutadania —habitatge, seguretat i neteja— són àmbits on el PSC projecta una imatge de gestió i on els seus rivals encara no han sabut proposar alternatives convincents. El PSC a Barcelona marca el ritme del debat públic, evita derrotes als plens i concentra tota la visibilitat mediàtica.
El suport inicial d’ERC i Comuns a la tramitació dels pressupostos significa per a Collboni desactivar, com a mínim temporalment, la incògnita d’una investidura futura complicada: compta amb el suport, o com a mínim amb la no oposició, de les dues principals forces d’esquerres. Per a ERC, significa que el seu paper queda confirmat com a condicionant, però dins d’un marc estabilitzat. En el cas dels Comuns, tot i la seva posició d’aliada possible, la seva força negociadora queda relativament continguda per la tria que ja ha fet l’alcalde amb ERC.
Per tot plegat, hi ha elements, no definitius, que apunten a un canvi estructural dins l’espai anomenat progressista. Després d’una dècada d’alternança entre els Comuns i el PSC al capdavant de l’Ajuntament, Collboni sembla haver iniciat una etapa d’hegemonia socialista en què el soci prioritari és ERC. Com el president de la Generalitat, Salvador Illa, l’alcalde ha consolidat un perfil de gestor pragmàtic, allunyat del soroll ideològic i centrat en la gestió. Aquesta estratègia li ha permès recuperar votants de centre i guanyar credibilitat davant sectors empresarials i veïnals. Però també comporta riscos: l’absència de relat polític pot convertir-se en un llast si la ciutat no percep millores concretes.
En política, la percepció d’estabilitat és poder. I ara mateix, Collboni concentra tot el poder simbòlic de Barcelona.
