Era l’any 1994 quan un noi del Baix Guinardó s’afiliava al PSC. Tenia 25 anys i havia estudiat dret, però no s’hi va dedicar perquè un any després, li va arribar el seu primer sou de partit com a portaveu del districte d’Horta-Guinardó. Tres dècades després, aquell noi del Baix Guinardó, com va remarcar al discurs d’investidura, i que ara viu al barri del Front Marítim-Diagonal Mar, és l’alcalde de Barcelona amb el govern més reduït de la història de la ciutat -tant, que un dels seus regidors ha de cuidar-se de dos districtes-, amb el suport del PP i d’uns Comuns que, tot i no haver entrat de moment a l’executiu, tenen garantits els sous dels càrrecs de confiança que tenia el bipartit. Aquesta és la història del triomf d’una peça clau de la màquina implacable de l’aparell d’un partit que va perdre la capital ara fa 12 anys i que durant aquests tres mandats ha sabut gestionar el poder que tenia i pactar amb el teòric enemic fins a recuperar Barcelona.
Primàries en dubte i pactes amb la dreta
Per arribar a l’alcaldia més in extremis de la història -si hom es creu la versió oficial, fins poca estona abans de la investidura qui havia de ser alcalde no sabia que els Comuns acceptarien el pacte amb el PP-, Jaume Collboni ha recorregut un camí de gairebé una dècada que inclou tres derrotes electorals consecutives i una coronació final: unes primàries al PSC de Barcelona on va planar l’ombra de la tupinada, dos mandats fent de número dos de Colau, amb expulsions i sortides voluntàries incloses, i dos pactes amb la dreta. I en tot moment, Collboni ha tingut la maquinària de partit al seu costat, especialment amb Miquel Iceta i Salvador Illa. Curiosament, el líder del PSC no va assistir a la investidura de Jaume Collboni, si bé hi estava convidat i es comptava amb la seva presència, tal com ha pogut contrastar el TOT Barcelona.
Però el perfil polític de Jaume Collboni es cou molt abans d’aquesta dècada dedicada a la reconquesta de la Barcelona que el PSC va perdre el 2011 davant de Xavier Trias. Era un dels integrants de la generació Blackberry de polítics, un grup de persones que semblaven destinades a prendre les regnes de les sigles del partit que els havia acollit des de joves. Dos d’ells eren Jaume Collboni i Laia Bonet, però també Núria Parlón, Marc Murtra, Meritxell Batet, Francesc Vallès, Carles Martí o Rocío Martínez-Sampere, entre altres. Collboni, com els altres, no va arribar a número u del partit, però la seva carrera va forjar-se justament als despatxos del carrer Nicaragua, amb els governs tripartits de Pasqual Maragall i també de José Montilla, de qui va ser director de campanya.
Jaume Collboni va entrar a l’executiva del PSC l’any 2008, i entre el 2010 i el 2014 va ser diputat al Parlament, després dels dos tripartits entre el PSC, ERC i ICV a la Generalitat. El 2010, amb el desgast d’aquells dos governs, PSC i ERC patien una patacada electoral que impedia reeditar la fórmula, de manera que l’ara alcalde de Barcelona va fer d’oposició al govern d’Artur Mas a la cambra catalana. Durant aquest temps també va ser nomenat secretari de comunicació i portaveu del PSC. Però no va esgotar legislatura, perquè va plegar uns mesos abans de les eleccions per presentar-se a les primàries del PSC de Barcelona per triar candidat a l’alcaldia. El 2011 Xavier Trias havia guanyat i Jordi Hereu havia deixat els socialistes sense l’alcaldia que havien ostentat durant 32 anys.
Jordi Martí, de rival al PSC a aliat per ser alcalde
I aquí es produeix una circumstància: un dels rivals de Collboni a les primàries del PSC era Jordi Martí, ara número dos d’Ada Colau. També Laia Bonet, per cert. Però aquell Martí que després va abandonar el PSC i es va passar als Comuns, ara ha estat una de les persones del pinyol de Colau que han decidit entregar l’alcaldia a qui fou el seu rival a primàries i acceptar el pacte amb el PP. Aquelles primàries celebrades el 29 de març de 2014 van ser molt polèmiques, amb acusacions contra Collboni de tupinada. I és que en aquelles primàries podia votar qualsevol ciutadà de Barcelona, i una munió de ciutadans pakistanesos van presentar-se a votar amb la papereta de Collboni. Fos com fos, l’aparell del PSC va tallar de soca-rel la polèmica i Collboni va ser el candidat sense matisos.
Les primeres eleccions de l’ara alcalde van ser desastroses. Després de la derrota d’Hereu el 2011, el PSC perdia ara 66.000 vots i es quedava en 4 regidors, mentre que qui havia estat fins aleshores una crossa del PSC es convertia en el partit més votat amb 11 regidors. ICV, reconvertida en Comuns, feia el sorpasso. Collboni va donar suport a Ada Colau, però no va entrar al govern fins un any després, quan el regidor socialista es va convertir en segon tinent d’alcalde. Fins que les bases dels Comuns van votar el novembre de 2017 expulsar el PSC del govern municipal pel seu suport al 155 després del referèndum. Des de fora, Collboni va preparar el segon intent de recuperar Barcelona a les eleccions del 2019. I si bé va tornar a perdre, amb 8 regidors i essent tercera força per darreres dels Comuns i de la guanyadora, ERC, Collboni va maniobrar per tenir una parcel·la de poder. El preu era fer alcaldessa Colau, però el PSC estaria al govern i tindria cotes elevades de poder en compensació pels serveis prestats als Comuns. L’aparell del PSC, amb Miquel Iceta al capdavant, va negociar en una clara operació d’Estat amb Manuel Valls per barrar el pas a l’independentisme i conservar el poder a la capital compartint-lo amb Colau. I des de dins, Collboni es prepararia el tercer intent.
Fins que l’1 de febrer de 2023, Jaume Collboni abandona el govern, però hi deixa el seu equip, per enfrontar-se a la seva sòcia i fer el sorpasso. Se’n surt i és segona força, però Xavier Trias guanya les eleccions. Des del minut zero, Collboni avisa que farà tot el que pugui per ser alcalde. És la seva darrera oportunitat. No hi haurà quatre intents, sobretot després que aquest darrer ja hagi estat forçat amb el suport explícit de Salvador Illa, que ha fet callar les veus internes al partit que consideraven que el PSC havia de tenir un candidat amb possibilitats reals de guanyar -fins i tot es parlava del mateix Salvador Illa- i també ha fet callar sectors empresarials i econòmics de la ciutat que pressionaven el PSC perquè posés un candidat amb opcions reals de fer fora Ada Colau. Collboni no va guanyar, però després d’una segona maniobra a l’estil Valls, pactant per segona vegada amb la dreta i fent que els Comuns acceptin les condicions del PP, ha aconseguit ser alcalde amb només 10 regidors.
I si durant unes hores semblava que, efectivament, els Comuns passarien a l’oposició, l’endemà mateix de la investidura Collboni confirmava que conservarien càrrecs de confiança i sous, i que se sentia lliure de pactar amb els Comuns una entrada a l’executiu. Falta molt poc per al 23-J i a hores d’ara pocs es creuen una altra promesa dels de Colau, que no entraran al govern de Collboni si no és amb ERC.
